La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

El concert

Ahir vaig anar a veure la pel·lícula francoromanesa El concert. Vaig sortir del cinema amb un regust agredolç a la boca. Està classificada com a comèdia, quan a mi em va semblar una història que és la suma d’històries personals tristes i truncades per una dictadura despietada. Tot i que és una bona pel·lícula, vaig trobar-hi dues pegues: d’una banda, presenta els russos com unes salvatgines incontrolades, de l’altra, la història és completament inversemblant. El que en resulta és el missatge d’uns músics mentalment amputats que tenen ganes de fer música.

En sortir del cinema no tenia la sensació d’haver vist una gran pel·lícula, però avui m’adono que no puc deixar de pensar-hi, que l’omnipresent concert per a violí de Txaikovski em persegueix dins el cervell i em fa retornar un cop i un altre als personatges del film. És una història molt original que il·lustra el poder de la música damunt els homes. Es converteix en un ideal que es persegueix amb tots els mitjans fins a assolir-lo. Per aconseguir-ho, una trama rocambolesca porta uns exmúsics que fa trenta anys que no agafen l’instrument fins al teatre Châtelet de París a fer-hi un concert amb una de les millors violinistes del món (a la realitat seria l’equivalent de Hillary Hahn?).

Després de veure totes les vicissituds que pateixen els protagonistes, així com les seves misèries, derivades d’una dictadura política que els aboca a fer oficis que no els agraden perquè, considerats com a “enemics del poble”, no poden tocar a l’orquestra ni fer concerts, arribem al Châtelet, on sona, amb tota la seva esplendor, el concert per a violí de Txaikovski, que esdevé màgic, misteriós, potent, capaç d’arrencar força i talent de les mans dels músics rovellats, fins a interpretar el concert traspassant totes les barreres, amb la força de la voluntat de seguir existint com a músics.

La violinista, francesa, en un primer moment no vol tocar amb aquesta orquestra, perquè pensa que el director està obsedit amb la violinista que trenta anys abans havia tocat aquest mateix concert. Li diu que el que necessita és teràpia, i que un concert no ho és. No hi estic del tot d’acord. El director necessita tornar a interpretar música per reviure la seva carrera estroncada pel comunisme soviètic, i també per fer reviure l’antiga violinista, deportada amb el seu marit, també músic, a Sibèria, per ser jueus. Més enllà d’aquesta motivació concreta, però, la música sí que pot consistir en una teràpia segons el moment i l’oportunitat amb què s’escolti.

Schopenhauer deia que la música és l’únic element que pot alliberar l’home de la voluntat, aquest ésser que se’l menja viu per dins i que l’impel·leix a desitjar més i més coses. No sé si aquesta teoria és certa, però a mi m’agrada molt, i la música, si se sap apreciar, et transporta a mons ignots, insospitats, et fa volar i tocar l’inefable. Deu ser això al que es referia Schopenhauer. En qualsevol cas, després d’assistir a la història d’aquests russos malaurats, el concert de Txaikovski esdevé catàrtic, també per al públic. A veure quan podré desterrar aquesta pel·lícula tan absorbent del meu cap o, si més no, posar-l’hi en un segon pla. 

* Recomanació: escolteu-ne els fragments musicals des de la pàgina web del film.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

El rapte en el serrall

La setmana passada vaig anar al Gran Teatre del Liceu a veure-hi una òpera de Mozart que feia 26 que no s’hi representava: Die Entführung aus dem Serail, o El rapte en el serrall. Tinc una gran estimació per aquesta obra, perquè és el primer enregistrament discogràfic operístic que vaig comprar, quan tenia tretze anys. Recordo que l’escoltava amb fruïció una vegada rere l’altra, fins que vaig acabar gairebé memoritzant-la sencera, tant en la música com fins i tot en molts trossos de la lletra. Aquell enregistrament, que encara avui penso que és el millor, és el que interpreten Edita Gruberova (Konstanze), Gösta Winbergh (Belmonte), Kathleen Battle (Blonde), Heinz Zednik (Pedrillo), Marti Talvela (Osmin) i Will Quadflieg (Selim), dirigits per Sir Georg Solti.

En aquest apunt, però, no pretenc parlar de la música, sinó de la dramatúrgia de la funció que es representa al Liceu. No cal dir que, com és habitual, l’acció està traslladada a l’època actual, amb decorats i vestits contemporanis. Penso que fer això és desvirtuar l’essència de l’òpera, ja que és un gènere que marca una època, amb uns arguments concrets, circumscrits en una mentalitat diferent de la nostra. Fins i tot un cop vaig sentir Jordi Llovet, tan iconoclasta ell, dient que si fos director d’escena, faria representar les òperes de Mozart amb perruques i mirinyacs, perquè així seria una lliçó d’història per al públic. No puc estar-hi més d’acord. Dit això, afegeixo, sense que serveixi d’atenuant, que el que es veu a la funció no és ofensiu a la vista. Per entendre’ns, no és Bieito. Però l’obra queda desvirtuada igualment, i ara explicaré per què.

A les òperes de Mozart hi apareixen dos tipus de personatges: els aristòcrates i els criats, cadascun d’ells caracteritzat com a tal per Mozart, a través de la música que els fa cantar. Així, per exemple, tenim la comtessa d’Almaviva i Susanna a Le nozze di Figaro, o Fiordiligi i Despina a Così fan tutte. L’aristòcrata canta unes àries, o bé lentes, o bé carregades de noblesa i de grandesa, que denoten, no només la posició social, sinó també, i més important, el temperament del personatge. Els aristòcrates es mouen de manera pausada, sense estridències, no expressen mai de manera ostentosa els sentiments sinó que els contenen, cosa que accentua un estat de perfecció, encara que només sigui una cortina de fum. La impressió que causen en l’espectador, és la d’uns personatges dignes, cerimoniosos i elegantíssims. Els criats, per contra, són uns belluguets que tramen intrigues astutes però innocents, i molts cops deixen astorats llurs senyors per la seva capacitat tan aguda de copsar les coses. La música que canten denota tot això: és alegre, viva, agitada i plena de sentiments, ja siguin d’alegria o d’enuig.

Tots aquests elements són presents també a El rapte en el serrall, però sembla que ni el director d’orquestra, ni menys encara, el director d’escena, no ho van entendre així. D’aquesta manera, una òpera esplèndida es va tornar avorrida, perquè els cantants no seguien llurs personatges. L’aristòcrata Konstanze cantava la seva ària “Marten aller Arten” enmig d’un enuig monumental que la feia moure amunt i avall i buidar una copa de ràbia. No és una actitud pròpia del capteniment d’una noble. Konstanze sempre es mostra trista per l’absència de l’estimat, però mai enfadada. Igual que la comtessa d’Almaviva. Blonde, la serventa, en canvi, va cantar la seva segona ària, “Welche Wonne, welche Lust”, que és alegríssima, com Neró cantava les seves cançons acompanyant-se amb la lira, de manera indolent i melangiosa. Pedrillo, que és el criat que ordeix tota la trama per poder-se escapar del serrall, semblava més aviat una ànima en pena.

Estic convençuda que el muntatge que ofereix el Liceu ajuda a aquesta transposició de personatges, però no és menys cert que el director d’orquestra no va saber estar a l’alçada de la gran comèdia que va idear Mozart, amb uns personatges clarament delimitats i diferenciats els uns dels altres. El resultat fou una funció que arrencava badalls, quan és una òpera espectacular.

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

24 d’abril, post Sant Jordi

Avui tenia la intenció de parlar del llibre de Xavier Bosch, Se sabrà tot, guanyador del premi Sant Jordi, però no puc fer-ho perquè el tinc a la pàgina 50. No és que tingui un gust especial per comprar adotzenadament -i després llegir- els llibres que tothom compra, especialment per Sant Jordi, però em feia gràcia descobrir com a autor literari un periodista que m’agrada i m’interessa molt. Encara recordo com havia xalat amb els articles que escrivia dilluns a la contraportada de l’Avui, abans de ser-ne director. Com que el tinc a mig llegir, doncs, el comentaré la setmana vinent.

He llegit que els llibres més venuts han estat, precisament el de Xavier Bosch, Maletes perdudes de Toni Puntí, Bulevard dels francesos de Ferran Torrent, Tot el què podríem haver estat tu i jo si no fóssim tu i jo d’Albert Espinosa, i No hi ha terceres persones d’Empar Moliner. Aquests, en categoria de ficció. En no-ficció, qui s’ha endut el gat a l’aigua ha estat Eduard Punset, amb El viatge al poder de la ment, seguit de La màscara del rei Artur de Pilar Rahola, El viatge d’anada i tornada de Gerard Piqué, Córrer per ser feliç d’Arcadi Alibés, i Doncs jo ho veig així de Xavier Sala Martín.

He de dir que aquests darrers dies he comprat molts llibres, però només un d’aquesta llista: el de Pilar Rahola sobre Artur Mas. Fa pocs mesos que aquesta senyora em té, no diré fascinada, però sí molt atenta a tot el que diu a can Cuní, ja que gairebé cada dia és la nota de sentit comú a les estridències que pronuncien tan l’entrevistat com els tertulians. Crec sincerament, i ho avalen les vendes, que aquest llibre ajudarà Artur Mas a fer-se encara més fort de cara a les eleccions (bé, tenint en compte que encara no he llegit el llibre, però sí que n’he fet tastets).

Els llibres que jo he triat -i comprat- són aquests:

· El retorn dels catalans, de Patrícia Gabancho (Meteora)
· Això del català, d’Albert Pla Nualart (Columna)
· El preu de la traïció, de Miquel Mir (Pòrtic)
· Cartes a Clara, d’Agustí Pons (Meteora)
· El camí de la independència, de Salvador Cardús (La Campana)
· La màscara del rei Artur, de Pilar Rahola (La Magrana)
· Ridículament correcte, d’Anthony Browne (La Campana)
· La ciència de la salut, de Valentí Fuster (la butxaca)
· Economia liberal per a no economistes i no liberals, de Xavier Sala Martín (la butxaca)
· Barcelona vista per un metge, de Xavier Trias (Columna)
· Istanbul, d’Orhan Pamuk (la butxaca)
 
· El somni de Farringdon Road, d’Antoni Vives (La Magrana)
· El petit món de Don Camillo, de Giovannino Guareschi (A contravent)
· Black & Blue, d’Ian Rankin (la butxaca)
· Tinc ganes de tu, de Federico Moccia (la butxaca)

I he regalat aquests altres:

· Els convidats, d’Emili Teixidor (Columna)
· El Nadal que no vam tornar a casa, a cura de Quim Torra (A contravent)
· Les lliçons de la història, de Ramon d’Abadal (La Magrana)

 I ara és hora de començar a llegir-los. Bona lectura a tothom.

Bilingüisme o diglòssia?

Ahir vaig llegir un article esplèndid de Josep Oliva al diari Avui, amb un títol ja prou suggerent: “El català acomplexat“. Subscric punt per punt tot el que diu, perquè jo ho penso cada dia, en els mateixos termes. La relació que el català viu amb el castellà no és sana; és neurastènica. Molts catalans assumeixen, com diu Josep Oliva, que la seva llengua és de segona divisió. Tots hem sentit més d’una vegada i de dues que quan algú vol imitar una persona estrangera, ho fa en castellà, com si el castellà fos l’idioma universal que tothom parla.

Aquest només és un exemple, tot i que prou indicatiu, de l’estat de diglòssia en què viu el català en l’actualitat. La diglòssia és la situació que es dóna quan en un territori hi ha dues llengües en contacte, cadascuna circumscrita a un àmbit concret: l’una, la llengua de l’administració i de la cultura; l’altra, la d’estar per casa. És cert que aquesta compartimentació no és la que es dóna avui dia amb el castellà i el català a Catalunya. Potser és l’evolució de la diglòssia al segle XXI.

D’exemples per il·lustrar aquest fenomen n’hi ha a tort i a dret: cinema, mitjans de comunicació, justícia, instruccions d’ús d’electrodomèstics, etiquetatge de productes, etc., i quan algú gosa reivindicar la normalitat per al català, se li tiren a sobre titllant-lo d’integrista i/o de xenòfob. Els partits espanyols diuen que com que a Catalunya hi ha dues llengües oficials, el que s’ha de donar és un bilingüisme, que deuen pretendre perfecte en teoria, tot i que, per tranquil·litat seva, saben que això no serà mai així mentre Catalunya no compti amb un Estat que defensi la seva llengua a capa i espasa.

Sociolingüísticament parlant, i deixant de banda la política, la situació actual del català és insostenible pel fet que es pot viure a Catalunya sense entendre ni una paraula de català. Com he dit abans, això no és política sinó sociolingüística. A partir d’aquesta premissa, els nostres governants s’haurien de plantejar una política veritablement agressiva de promoció i d’implantació del català allà on ha reculat, que és pràcticament a tot arreu. La política lingüística no cal fer-la directament en contra del castellà; el que cal és incrementar substancialment la dotació econòmica destinada a la promoció del català a través d’ajuts i subvencions (i que consti que sóc més aviat contrària a aquest tipus de foment, però la situació és crítica) a tot tipus de manifestacions en català, i denegar ajuts, per exemple, a publicacions que no siguin en la nostra llengua.

El moment és molt delicat, el català recula cada dia, i com més reculi, més agressiva haurà de ser la política lingüística. Els governants que s’estimen el país i la seva llengua no s’han de deixar intimidar i han emprendre polítiques de promoció i de difusió molt valentes, al marge del que diguin altres grups polítics.

Per què hem de promocionar el castellà a Catalunya? Per què hem de permetre un desequilibri tan flagrant entre les publicacions i els mitjans de comunicació en català i els que ho són en castellà? I en cas que el castellà arribés a estar en perill a Catalunya, passaria alguna cosa? No, perquè és un idioma que compta amb molts milions de parlants al món, i el que és més important, amb uns quants estats que hi donen suport institucional perquè és la seva llengua oficial.

El català, en canvi, només compta amb un pobre govern “regional” (Andorra a banda, però no és cap salvació) per defensar-se, i encara ho ha de fer sense qüestionar l’hegemonia de la llengua de l’Estat. Avui, precisament, ha sortit la notícia d’una crisi nova a Flandes perquè els flamencs han vist com, gràcies a la llibertat de triar la llengua, les poblacions dels voltants de Brussel·les, tradicionalment neerlandòfones, han anat abandonant l’ús d’aquesta llengua en favor del francès. És clar: el francès té 290 milions de parlants, i el neerlandès 22. Tanmateix, hi ha una diferència abismal entre el flamenc i el català: el flamenc té al seu darrere un Estat important que el protegeix perquè és la seva llengua oficial: Holanda. A Catalunya, sigui independent o no, el primer que caldria fer és decretar el català com a única llengua oficial. Seria decisiu per desarmar tots els partidaris del bilingüisme, que només volen l’hegemonia del castellà a Catalunya perquè saben que el terreny fa baixada a favor seu.

La passió (religiosa) de Bach

Diumenge proppassat vaig anar a sentir la Missa en si menor a l’Auditori, en la interpretació que en van fer la Capella Reial de Catalunya i Le Concert des Nations, tots dirigits per Jordi Savall. La intepretació va ser bona, correcta, però sense arribar a excelsa. Hi va haver molts moments gloriosos, però en conjunt no va passar d’una interpretació correcta. Per una vegada, coincideixo amb el crític de l’Avui.

Ara bé, la meva intenció en aquest apunt no és parlar de la interpretació de Savall, sinó de l’obra. No sóc cap especialista en Bach, però hi ha una coincidència que em va cridar molt l’atenció quan la vaig descobrir: l’ària corresponent a l’Agnus Dei és un calc quasi total de l’ària Ach, bleibe doch, de la cantata BWV (= Bach Werke Verzeichnis = Número de catàleg de l’obra de Bach) 11, de Bach mateix. Sempre s’ha dit que com que Bach havia d’escriure una cantata per a la missa de cada diumenge, per força s’hauria d’haver repetit algun cop, aprofitant alguna ària d’una cantata poc coneguda per a una obra major. El mateix va fer Vivaldi amb els seus concerts; per aquest motiu es diu que Vivaldi va escriure 500 vegades el mateix concert.

Doncs, ves per on, he descobert un d’aquests autoplagis de Bach. El calc és gairebé íntegre, per això és tan cridaner. Perquè us en feu una idea, aquí us deixo escoltar l’ària de la cantata BWV 11, Ach, bleibe doch, en la interpretació del contratenor Michael Chance, superba i amb una gran dosi de profunditat i de passió religiosa.




I ara, l’Agnus Dei de la Missa en si menor, en la interpretació del potser millor contratenor del món, Andreas Scholl (el llibreter estaria d’acord amb mi), igualment superba, i amb una lentitud que li infon pietat.

Em sembla que les concomitàncies són prou clares. No conec la història d’aquest autoplagi concret, però queda palès que és un autoplagi amb totes les de la llei. Jo només coneixia l’ària de la cantata, i encara recordo la sopresa que em vaig endur quan per primer cop vaig anar a sentir la Missa en si menor i van començar els primers compassos de l’Agnus Dei. Vaig quedar atònita, perquè per a mi era l’ària Ach, bleibe doch, de la cantata BWV 11!

En qualsevol cas, però, són obres d’una profunditat grandiosa, s’endinsen en l’inefable, arriben allà on les paraules ja no poden descriure res perquè expressen sentiments, sensacions, estats d’ànim, és a dir, coses etèries, intangibles.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Tres dones i un llop, o El declivi del teatre

No tenia intenció de parlar de l’obra que fan actualment a la Sala Villarroel, Tres dones i un llop, però una crítica extensa que n’he llegit avui a l’Avui m’ha tocat prou la fibra sensible perquè en parli. El crític, Juan Carlos Olivares, es dedica a enaltir les virtuts tant de la Sala Villarroel, com de la seva directora actual, Carol López, que és la mateixa que ha perpetrat un pitafi monumental com és Germanes.

Després d’aquell horror d’obra vaig dir-me que mai més no aniria a veure res que dugués la signatura de Carol López. Aquest cop, però, vaig dubtar, perquè Roger Coma és un actor que m’agrada molt i em sabia greu quedar-me sense veure’l. També em feia dubtar el preu de l’entrada: 26 € per veure una mala funció em semblava llençar els diners, però la setmana passada, aprofitant el Barça-Madrid, vaig trobar una oferta a 10 € i vaig decidir-me a anar-hi.

Tres dones i un llop no arriba al nivell de grolleria i de barroeria de Germanes, però no en queda gaire lluny. Com a mínim, en aquesta obra tots els personatges parlen en català, cosa que és d’agrair en aquesta directora que s’entesta a banalitzar la llengua com si fos un mitjó brut. Ara bé, l’obra és grotesca, insubstancial i excèntrica. Els personatges són grotescos i les situacions que viuen, inconnexes i mancades de sentit. Si això és el que el Sr. Olivares entén per bona comèdia contemporània, no li canvio el seu criteri pel meu, per més profana que jo sigui. I a sobre, amenaça que la línia de la Sala Villarroel anirà per aquest camí, cosa normal, d’altra banda, si la persona que se’n fa càrrec és la mateixa Carol López.

A la Villarroel, ara mateix hi recordo haver vist dues obres magnífiques i memorables com Variacions enigmàtiques, d’Eric-Emmanuel Schmitt o Jo sóc la meva dona, de Doug Wright, en una interpretació superba de Joel Joan. A partir d’ara, però, ja no hi aniré més si han de deixar de programar teatre del bo. No sóc tan avançada com el Sr. Olivares, però a mi m’agrada el teatre que diu coses, que fa pensar, que el protagonitzen personatges sòlids que fan accions coherents, i no un teatre d’energúmens que ridiculitza actors bons i que no aporta cap missatge.

Tres dones i un llop és una xaronada i un insult a la intel·ligència de l’espectador, amb uns diàlegs vacus i una trama mínima i ridícula que no mena enlloc ni fa pensar en res. Una obra absurda, insípida i soma en extrem. No entenc què hi veu el públic, que tant aplaudeix. Tant se me’n dóna que m’acusin de conservadora o d’elitista, però a mi m’agrada el bon teatre.

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Don Camillo i la novel·la policíaca escandinava

Dimarts proppassat el sempre admirat Carles Boix publicava un article a l’Avui en què es queixava del poc ressò que s’ha fet de l’aparició de la traducció catalana del llibre de Giovanni Guareschi El petit món de Don Camillo. Una servidora ha de confessar amb tota modèstia que mai abans no havia sentit a parlar ni de l’obra ni de l’autor, però darrerament n’havia sentit a dir força coses, gràcies al seu editor, Quim Torra, intel·lectual i patriota que tinc el gust de conèixer personalment. L’article de Carles Boix, però, va acabar de posar-me la mel als llavis i abans-d’ahir vaig comprar el llibre.

Darrerament noto que estic experimentant un canvi intel·lectual i de mentalitat i tendeixen a agradar-me més els inputs culturals vinguts del nord que no pas els mediterranis, cosa que és absolutament la contrària del que jo mateixa havia defensat a capa i espasa fins ara. Sempre havia reivindicat la mediterraneïtat com un dels elements constitutius de la nostra cultura i n’enaltia l’art i totes les seves manifestacions. Però d’un temps ençà he quedat enlluernada per tot allò que ve de nord enllà, i, sobretot, per la fredor i la rectitud protestants. Penso que la moral luterana fa països més pròspers i menys corruptes, a grans trets, mentre que els països de matriu catòlica és on més afloren els tripijocs i les enganyifes.

Carles Boix advoca precisament per aquesta mediterraneïtat, aquell esperit flexible que permet integrar les contradiccions i no fer-ne escarafalls, com faria la rectitud germànica o escandinava. Per acabar-ho d’adobar, fa un comentari maliciós sobre la darrera moda literària, la de la novel·la policíaca escandinava, bo i dient que ara per ara tothom es deleix per llegir-ne l’última sortida del forn, mentre oblidem les nostres arrels mediterrànies, plasmades a El petit món de Don Camillo. Sóc del tot capaç de compartir aquesta observació, però no el motiu en què la fonamenta.

Tractant la societat de gregària, que tot sovint ho és, diu que aquesta moda respon al fet que tots els escriptors nòrdics són de tendència socialdemòcrata i que a través de llurs novel·les pretenen fer justícia social amb els personatges i les situacions que viuen. El màxim exponent n’és Stieg Larsson. Estic d’acord que molta gent pugui llegir les novel·les en aquesta clau, però no és el meu cas. Fins que no es va començar a parlar de les vinculacions polítiques de Larsson i del que les seves novel·les pretenen reflectir, no se m’havia acudit que calia llegir-les en clau política. A mi aquestes històries em fascinen per la complexitat dels personatges, de les situacions i de les accions: hi ha molts fils que es mouen alhora, que primer semblen independents i més endavant s’entrecreuen en un trencaclosques envitricollat. Em fascina aquesta complexitat, sempre vaig pensar que la trilogia Millennium era una peça mestra d’enginyeria, per la mestria amb què presentava i resolia cada acció dels personatges. Mai no hauria pensat en un sentit polític en una obra sense transcendència com una novel·la policíaca.

Tant em fascina aquesta complexitat, que, quan després vaig tornar a agafar Donna Leon, em va caure de les mans, per la simplicitat de les seves històries, per la manera tan clara i lineal amb què presenta els personatges i la nul·la complicació de les seves activitats. No crec que pugui tornar a llegir-la. Ara he de veure si Camilleri resisteix aquest filtre que jo mateixa he creat. Al capdavall, Leon és americana, encara que faci anys i panys que viu a Itàlia, mentre que Camilleri és sicilià i pot aportar la mediterraneïtat molt millor que no la Leon.

Així doncs, només volia precisar un comentari de Carles Boix, que em va fer somriure, però li prenc la paraula amb El petit món de Don Camillo.

“L’escriptor”, de Roman Polanski

Aquest cap de setmana vaig anar a veure la darrera pel·lícula de Roman Polanski, L’escriptor, o The ghostwriter. És curiós que l’anglès diferencia entre els mots ‘writer’ (= escriptor) i ‘ghostwriter’ (= “negre” que escriu per altri). A la pel·lícula hi ha unes quantes ocasions en què al protagonista li pregunten quina funció té en l’entorn de l’expresident i ell respon: “I’m the ghost”. Quan l’interlocutor se sorprèn, afegeix: “The ghostwriter”. És una mena de joc de paraules que no té traducció.

No he vist gaire pel·lícules de Roman Polanski, però n’he tingut prou per saber que és un cineasta inquietant, que sap dosificar molt bé el misteri perquè el film resultant sigui veritablement impactant. Penso en La novena puerta (basat, per cert, en una mala novel·la d’Arturo Pérez Reverte) i, sobretot, en Macbeth. Però aquesta darrera, The ghostwriter, m’ha deixat literalment amb la boca oberta.

Tot el film és d’una gran bellesa estètica, especialment quan l’acció se situa al búnquer de l’expresident. Les vistes que hi ha des de la finestra del despatx són fantàstiques. És una bellesa adusta que fa joc amb la solitud en què viuen immersos els habitants del búnquer.

D’altra banda, essent una història d’intriga, a cada seqüència Polanski desvetlla només l’ingredient necessari perquè l’espectador pugui anar seguint la trama. La sorpresa, doncs, és creixent a mesura que avança la història. Anem descobrint personatges, històries del passat, relacions que es van entrellaçant i van composant el trencaclosques que l’escriptor vol descobrir i escriure en la biografia que està preparant de l’expresident.

El punt de vista és, òbviament, el del protagonista, i no sabem més coses de les que ell sap o veu. La intriga està exposada i resolta amb tanta mestria, que és difícil no quedar impactat al final. Segurament hi ha més acció que altra cosa, però això no la fa pas una pel·lícula fluixa, com algú m’ha insinuat. No sóc cinèfila, però crec que és una de les millors pel·lícules que he vist mai. Ara tinc moltes ganes de llegir-ne la novel·la, El poder a l’ombra, de Robert Harris, tot i que dubto que pugui arribar a l’alçada del film.

No em cansaré de repetir-ho: la dosificació magistral que fa Polanski de la intriga fa de The ghostwriter una gran pel·lícula, amb l’ambientació d’una illa gairebé deserta i estèticament molt bella. L’encert o el desencert en aquesta dosificació és el que fa que una història d’intriga sigui bona o no. I en aquest cas és tan encertada, que encara l’endemà tenia les seqüències del film al cap i no me les en podia treure. És una gran pel·lícula, absolutament recomanable.

Publicat dins de Cinema | Deixa un comentari

“Contes de la lluna absent”, de Monika Zgustova

Feia temps que tenia ganes de llegir algun llibre d’aquesta autora txeca afincada a casa nostra, i he aprofitat l’avinentesa del premi Mercè Rodoreda que ha obtingut per llançar-m’hi de cap. Vaig descobrir Monika Zgustova en aquella tertúlia magnífica anomenada Àgora, que s’emetia a la difunta Catalunya Cultura (snif), moderada pel no menys magnífic Agustí Pons, que justament ara també acaba de treure llibre, Cartes a Clara, que ben aviat compraré i llegiré.

Diuen que els llibres de contes són de lectura atractiva, ja que els pots llegir a estones perdudes o trencades, perquè són històries que comencen i acaben en un període breu d’espai. Però per a mi això és més aviat un obstacle, ja que els llibres no m’agrada començar-los, sinó tenir-los ja apamats, en situació, conèixer-ne els personatges, la situació i la trama. Un cop m’hi he submergit, la lectura és un plaer, una manera de fugir de la realitat, d’evadir-se del món circumdant. I això, evidentment, amb un conte no es pot fer.

Tanmateix, llegint els Contes de la lluna absent he tingut la sensació que l’autora se m’enduia per un univers diferent del meu, perfectament coherent a través de totes les històries, com si fossin capítols d’una narració única. El to es manté, i el leitmotiv també. Per mi aquest leitmotiv és aquella marca que identifica la literatura centreeuropea, i penso molt especialment en L’última trobada, de Sándor Márai: el record, el fet de passejar-se amb la imaginació per èpoques viscudes, per situacions que hi van ser i que mai més no tornaran, és a dir, la remembrança, narrada amb un deix de melangia i de decadència.

Els protagonistes dels contes vaguen, passegen, deambulen sense rumb fix, a mercè de qui puguin trobar. Són personatges que amaguen secrets, i la bellesa del llibre rau en la manera d’explicar-los al lector. La mestria narrativa de Monika Zgustova es va assaborint a mesura que s’avança en la lectura del llibre. Sap crear ambients, dibuixar personatges i explicar històries. Ara tinc ganes de submergir-me dins qualsevol novel·la seva. Per al meu paladar, una llarga novel·la centreeuropea és el súmmum del plaer literari.

El pecat i la culpa

Ahir Josep Cuní va entrevistar l’arquebisbe de la Seu d’Urgell, Joan Enric Vives, i la conversa va ser sucosa. El prelat va dir algunes coses que indueixen a la reflexió, no religiosa, sinó ètica. Va afirmar que al món hi ha pecat, i que és precisament gràcies a aquest concepte que l’home sent la necessitat de salvar-se, cosa que només pot fer a través del mitjancer de Jesús a la terra, l’Església Catòlica.

Una vegada vaig sentir en una sèrie de televisió aquesta frase: “el pecat no és un concepte natural”. Hi he pensat moltíssimes vegades, perquè la trobo totalment certa. De la mateixa manera que la religió i l’ètica, el pecat és un constructe humà que ens serveix per aprendre a conviure en societat. L’ètica no és altra cosa que un conjunt de normes, més o menys rígides, que ens marca una pauta per a l’autogovern personal, per tal que la llibertat d’una persona no trepitgi la de la persona del costat.

No crec ni en el concepte de pecat ni en el de culpa en el sentit que hi dóna el catolicisme. Com deia Lluís Racionero en un llibre, el primer que has de fer si vols convertir un xinès al cristianisme és convèncer-lo que és culpable. Culpable de què? Els homes quan neixen no tenen cap culpa de res. És més: neixen sense haver-ho decidit, però aquest és un altre tema. Per tant, només podem ser culpables d’actes que haguem fet que atemptin contra altres persones. La culpa, doncs, té un sentit fora de l’òrbita cristiana; el pecat, en canvi, no.

L’ètica no parla de pecats sinó d’accions bones o dolentes, correctes o incorrectes. L’ètica és una disciplina personal que es pot universalitzar, ja que tots estem d’acord que no s’ha de matar, ni robar, per exemple. Això ateny una dimensió pública. Per a la dimensió privada, el fur intern, en canvi, parlaríem de moral, en funció de les conviccions pròpies de cadascú. L’adulteri, l’avortament, per exemple, són accions que no han d’entrar en l’ètica, perquè no afecten un col·lectiu, sinó una persona sola, que decidirà tota sola si són correctes o incorrectes.

El concepte de pecat ultrapassa tot això, ja que en virtut de la moral que propugna una religió, si hom n’infringeix algun precepte, es considera pecat i s’ha de confessar davant el mitjancer de Déu a la terra: l’Església. És tota una altra cosa. No sé si l’home necessita uns principis que el guiïn en l’acció, però tinc clar que jo, personalment, no puc tolerar que ningú altre pensi per mi. L’imperatiu moral és aquella consciència que em diu si allò que faig és bo o dolent; no puc acceptar que m’ho hagi de dir algú de fora.

Però l’arquebisbe Vives va estirar el concepte de pecat a la vida civil, i això ja surt de competència eclesiàstica. Tal com més tard va dir Pilar Rahola, no pot afirmar que la pederàstia és un pecat; és un delicte, i aquí ja ultrapassem l’ètica per endinsar-nos en la política. Aristòtil deia que l’ètica és l’art de governar-se un mateix, mentre que la política és l’art de governar el conjunt de la societat, i per això la política és més important que l’ètica. Doncs això: el concepte de pecat pot quedar en el fur intern de les persones i llur relació amb l’Església, però mai no pot sortir d’aquest àmbit, és a dir, no pot incidir allà on hi ha implicades terceres persones.  

Publicat dins de Filosofia | Deixa un comentari

Perpinyà, “la Fidelíssima”

Aquest apunt pertany a ahir, però com que no vaig tenir temps d’escriure’l, ho faig avui, perquè no volia passar la setmana sense deixar empremta de l’estada que he fet a Perpinyà aquests dies de setmana santa. El títol de l’apunt fa referència a un fet concret de la història d’aquesta ciutat, concretament a la declaració que en va fer el rei Joan II el 1475 arran de la voluntat aferrissada de Perpinyà de romandre catalana, enfront dels francesos.

Al segle XV el Principat va viure un declivi, tan polític com econòmic i fins i tot cultural -amb l’excepció del Curial e Güelfa, tenint en compte que A. Espadaler l’atribueix a un autor solsoní. Aquest declivi començà amb el Compromís de Casp, el 1410, quan, havent mort Martí l’Humà sense descendència, es va decidir que el successor al tron seria Ferran I d’Antequera, de la dinastia dels Trastàmara. A Ferran el succeí el seu fill Alfons IV el Magnànim, i aquest fou succeït pel seu germà, Joan II, dit el “Sense fe”. En el marc del conflicte urbà entre la Busca (petita burgesia, comerciants) i la Biga (alta burgesia, mercaders), el 1462 va esclatar la guerra civil catalana entre la monarquia de Joan II i la Diputació del General. És obvi que la tradició pactista catalana no agradava als monarques castellans nouvinguts, per això Joan II va arribar al punt de declarar la guerra a una de les tres institucions de més poder de Catalunya: la Generalitat (les altres eren les Corts i el Consell de Cent).

Per poder sufragar les despeses de la contesa bèl·lica, Joan II va demanar 300.000 escuts d’or al rei de França, Lluís XI. Fou el Tractat de Baiona, signat el 9 de maig de 1462. Com a garantia del préstec, el monarca catalanoaragonès oferia a França el dret de cobrar les rendes dels comtats de Cerdanya i Rosselló, i de controlar-ne les places fortes, especialment Perpinyà. En el transcurs de la guerra, el lloctinent de Lluís XI ràpidament va annexionar Perpinyà a França, el 1463. Aquesta ocupació duraria deu anys. El 1472, acabada la guerra, Joan II intentà reprendre els comtats de Cerdanya i Rosselló, i aquest mateix any féu una entrada triomfal a Perpinyà, però França no estava disposada a renunciar a allò que havia aconseguit per dret de conquesta.

Els francesos assetjaren Perpinyà durant molts mesos, enmig d’epidèmies i de fam, però els perpinyanesos varen resistir l’envestida francesa, contra la qual lluitaren amb totes les seves forces. És famós l’episodi del cònsol Joan Blanca, que s’estimà més deixar morir el seu fill (l’havien capturat els francesos) abans de lliurar la ciutat a l’enemic. Finalment, veient que no podrien resistir més, els perpinyanesos van demanar permís a Joan II per rendir-se, i aquest els el concedí, juntament amb el títol de “Fidelíssima Vila”. Finalment, Perpinyà capitulà davant els francesos el 10 de març de 1475, i estigué sota llur domini fins al 1493.

El successor de Lluís XI, Carles VIII, volia assegurar-se la neutralitat de Ferran II el Catòlic en la seva empresa de conquesta del reialme de Nàpols, i per aquest motiu retornà els comtats de Cerdanya i Rosselló a la Corona catalanoaragonesa, sense reclamar-li els 300.000 escuts d’or que Lluís XI havia deixat a Joan II. 

Publicat dins de Història | Deixa un comentari

“Anar de rodes a pilars”

Em permeto de manllevar-li el títol a la columna d’avui de l’Albert Pla Nualart, perquè m’ha donat una idea magnífica per a l’apunt setmanal sobre filosofia. Fa referència, òbviament, a la frase “anar d’Herodes a Pilat”, en una deformació ben graciosa. L’autor ens il·lustra sobre la nostra incultura actual en matèria religiosa (cristiana), i ho fa d’una manera irònica i elegant, bo i trufant la columna d’expressions que contenen referències religioses explícites de les quals molts no som conscients.

En aquest apunt no pretenc explicar la meva posició pel que fa a la religió, perquè això ja ho vaig fer en un apunt anterior. Ras i curt, em declaro agnòstica. I perquè sóc agnòstica, estic totalment en contra d’eradicar la simbologia cristiana de les nostres manifestacions culturals, ja sigui en la llengua o a l’escola. El cristianisme és un substrat que ha donat forma a la cultura occidental, i precisament per això no podem prescindir-ne, encara que ho decidim voluntàriament, com sovint fa l’esquerra més conservadora.

Jo mateixa he estat “víctima” d’una educació completament laica, sense cap mena de referència a la història del cristianisme o de l’Església. És una mancança imperdonable que he anat corregint amb els anys d’estudi a la universitat, i precisament per això considero imprescindible que l’assignatura d’història de les religions formi part, de manera troncal, dels plans d’estudis a l’escola, primària i secundària. Sense conèixer la Bíblia hom no pot entendre l’art occidental, per exemple, des de la pintura fins a la música. Potser la música sacra és la manera més fàcil i directa d’entrar, per la via de la sensació i no de la paraula, al missatge de la religió. Penso, per exemple, en el preludi inicial de la Passió segons Sant Joan de Bach, que infon una sensació increïble i extraordinària de pietat i fins i tot d’ascesi mística.

Per què no ens agrada que el català contingui expressions com per més inri o rentar-se’n les mans? Hem de voler anar en contra de més de mil anys d’història del català? Aquesta bestiesa del políticament correcte ens fa anar pel pedregar, i no només en això, sinó en tot. Sense anar més lluny, el que ara fa modern és introduir-se a les religions orientals, com si nosaltres no tinguéssim cap tradició mil·lenària. I que consti que a mi el taoisme i el budisme m’interessen moltíssim i n’he llegit força coses, però tinc ben clar que són aportacions forànies que mai (?) no formaran part de la nostra cultura. Al capdavall, totes les religions tenen punts de concomitància, es trepitgen les unes a les altres, amb déus diferents, amb manifestacions distintes, però sobretot les tres monoteistes, tenen més similituds que no pas diferències.

Les religions/filosofies orientals, en canvi, me les miro d’una altra manera: més com a filosofies que no pas com a religions. Només cal llegir el Daodejing, de Laozi (en una magnífica traducció catalana de Sean Golden i Marisa Presas per a Proa) per adonar-se que és una altra cosa: és una filosofia de vida, una actitud davant del món, una manera de mirar les coses.

Però tornant al cristianisme, crec fermament que cal separar la creença i la religió que es practica a través de l’Església, del substrat que suposa aquesta religió per a la cultura occidental, que és patrimoni de tots. Dels ateus també.

Publicat dins de Filosofia | Deixa un comentari