La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

El judici de Companys i la memòria històrica

Els Trossos d’avui de Vicenç Villatoro m’han fet pensar en dues coses a les quals fa temps que dono voltes. Primera. Sobre l’anul·lació del judici a Companys, no caldria demanar l’anul·lació de tots els judicis fets durant el franquisme? Segona. La llei de memòria històrica hauria de permetre investigar les atrocitats comeses per ambdós bàndols, perquè altrament és falsejar la història. Crec que cal fer una separació clara i nítida entre els morts produïts durant la guerra i els de després de la guerra. Això sí: tenint sempre present qui va iniciar el conflicte bèl·lic.

Aquests dies es parla molt de l’anul·lació del judici sumaríssim que es va fer al president Companys el 1940. Certament, la llei de memòria històrica no preveu l’anul·lació d’aquest judici ni de cap altre, sinó tan sols la declaració de llur il·legitimitat. Però, com va dir el professor Culla, que els judicis franquistes van ser il·legítims, ja fa molt de temps que tots els demòcrates ho sabíem. Ara el que es pretén és que el del president es declari nul, i jo demanaria que s’hi declaressin tots, nuls. Institucionalment, el president de la Generalitat és més que qualsevol altre individu, però com a persona, Lluís Companys mereix el mateix tracte que els milers de catalans i espanyols que foren “ajusticiats” i afusellats.
Sovint es diu que de la Transició ençà s’han democratitzat totes les institucions espanyoles: l’exèrcit, el poder legislatiu, l’Administració… totes? No, la justícia no s’ha democratitzat, i bona prova d’això és la pervivència de l’Audiència Nacional, que és l’hereva directa del Tribunal d’Ordre Públic franquista, creat per reprimir les activitats contra el règim. És precisament el poder judicial qui es nega a declarar nul el judici a Companys. Em sembla denigrant, però encara trobo més denigrant l’actitud dels polítics catalans del PSC i d’ICV, que diuen que apel·lant a la llei de memòria històrica, ja es donen per satisfets amb el tracte que es dispensa al president. Només ERC ha fet sentir la veu, que diu, com el professor Culla, que aquesta llei no anul·la cap judici, sinó que tan sols els declara il·legítims. I és que només un tribunal o una llei poden declarar la nul·litat d’un judici.
D’altra banda, acaba d’aparèixer un llibre que fa caure el mite Tarradellas, El preu de la traïció, de Miquel Mir, on relata l’assassinat a mans de la FAI de 172 maristes, amb el vistiplau de la Generalitat. Com he dit abans, cal separar nítidament els anys de la guerra dels del franquisme, i analitzar i recercar els assassinats d’ambdues bandes durant la guerra. Trobo molt bé la política de desenterrament de fosses comunes, però cal cercar morts en ambdues bandes. No tots els morts causats per la República eren franquistes. Sense anar més lluny, la FAI va assassinar persones tan poc sospitoses de ser falangistes com el periodista Josep M. Planes o els germans Badia. I cal recordar que a Carrasco i Formiguera el van matar els franquistes perquè en es trobava en terra conquerida; si no, l’haurien mort els faistes.
A la guerra civil no va haver-hi dos bàndols, sinó tres, i la Generalitat i bona part dels respublicans van quedar atrapats entre la violència franquista i la violència anarquista. Ara que han passat més de setanta anys de la tragèdia, seria bo deixar pas als historiadors, perquè investiguin sense prejudicis, sense apriorismes, sense deixar-se manipular per ningú. Això vol dir, durant la guerra civil, investigar les atrocitats d’ambdós bàndols (a partir de 1939 només els vencedors van cometre atrocitats sense aturador sobre els vençuts), però sempre tenint ben present qui van ser els que es van rebel·lar contra el règim democràtic legalment constituït: els franquistes.
Publicat dins de Història | Deixa un comentari

A single man

És una pel·lícula que feia setmanes que tenia ganes d’anar a veure, bàsicament pel seu protagonista. Colin Firth no és només un home enormement elegant i atractiu, sinó també un bon actor. Tal com ell va dir en una entrevista, no pot mostrar les seves qualitats actorals a cada pel·lícula, ja que en fa una per ensenyar (A single man) i una altra per la pasta (Bridget Jones). A single man és el film, dels que jo li he vist, en què millor he pogut apreciar les seves qualitats artístiques.

El director de la pel·lícula és un novell, el dissenyador de moda Tom Ford, però el resultat que aconsegueix sembla el d’un director professional. L’argument tracta d’un professor d’universitat que acaba de perdre el seu amant, amb qui havia conviscut durant setze anys. El sentiment de pèrdua és tan acusat que tot ell se sent sense saber què fer amb la seva vida, perdut enmig d’un marasme de persones que se li acosten i a les quals no sap com respondre. Colin Firth broda el personatge. Precisament per això va estar nominat a l’Oscar per aquesta interpretació.

És una pel·lícula que es recrea en els sentiments dels personatges, sobretot en les incomoditats que pateixen, que es palesen en silencis o en converses buides, i també en primeríssims plans de trossos de cossos humans. Això, que a cops esdevé morbós, és el segell de la pel·lícula, i li confereix una bellesa molt especial. Hi ha força equilibri entre la història, els diàlegs i els plans fílmics (no sé si es diu així), tot i que a vegades Tom Ford s’excedeix en els primers plans i la pel·lícula es fa embafadora. Globalment, però, la sensació és d’una història intensíssima, que l’espectador viu gairebé en primera persona a través del seu protagonista, fortament sacsejat pel dolor i per la solitud.

També és important remarcar que està ambientada a l’any 1962, ambientació perfecta en tots els detalls: vestuari, decoració, cotxes, edificis, etc. I no només a nivell físic, sinó també de les converses que els personatges mantenen. Si la realització hagués estat coetània a la història, jo no ho hauria sabut diferenciar d’un film produït el 2009. Només hi ha una cosa que em va recar, i que com a persona no cinèfila, em permeto la gosadia de dir: que Colin Firth, tan guapo, encantador i elegant com és, faci un paper de gai. Què hi farem. 

 

Publicat dins de Cinema | Deixa un comentari

Natalie Dessay, paradigma de la soprano de coloratura

Mai no m’he sentit especialment atreta per les sopranos de coloratura, és a dir, aquelles amb una veu portentosament aguda amb la qual fan el que volen, perquè és dúctil i prima, i poden dur-la amunt i avall incansablement i fer-li fer totes les piruetes vocals inimaginables. Els tenors de coloratura, en canvi, sí que m’han agradat sempre moltíssim, perquè és com si fessin gimnàstica amb la veu. De fet, tant homes com dones fan gimnàstica amb la veu quan canten Rossini, per exemple.

Una servidora té tota la carrera de cant, i fins que no vaig aconseguir uns aguts plens i rodons, em feia ràbia escoltar sopranos lleugeres que cantaven amb una facilitat insultant. Aquí podem incloure-hi Gruberova, Sutherland, Battle, i més modernament, Dessay o Damrau. Però quan, al cap d’anys d’estudi, vaig fer el primer sobreagut amb condicions, ja no em “molestava” sentir àries de coloratura per a soprano. Ara, anys després d’allò, m’agrada i tot sentir-les. El darrer descobriment que he fet ha estat un disc doble de Natalie Dessay titulat The Miracle of the Voice, on la soprano aborda el repertori més difícil i acrobàtic de coloratura: no hi manca ni Lakmé, ni Olympia ni Zerbinetta. Ara fins i tot em dóna energia sentir el miracle que aquesta dona fa amb la veu. És absolutament perfecta. Gairebé balsàmica, diria jo. I no us perdeu la cantata número 51 de Bach, “Lloeu Déu per tota la terra” (Jauchzet Gott in allen Landen).
En aquesta foto, Dessay interpreta la malaurada Lucia Ashton en l’escena de la bogeria, després d’haver assassinat el seu marit, Lord Arturo Bucklaw. 
Publicat dins de Música | Deixa un comentari

La fille du régiment

L’última obra que he anat a veure al teatre, en realitat és una òpera. Concretament, la darrera que han fet al Liceu: “La fille du régiment”, de Gaetano Donizetti. Es tracta d’una òpera de la qual ha prevalgut la versió francesa per damunt la italiana, composta el 1840 i “desenterrada” (com “Lucrezia Borgia” i tantes d’altres) el 1966 per Joan Sutherland.

La producció escènica és histriònica, amb una protagonista que no para de bellugar-se esbojarradament. Patrizia Ciofi no és la millor soprano lleugera del món, té problemes a l’hora de projectar la veu, que li queda entelada, i fa l’efecte que es belluga tant per distreure el públic d’aquesta deficiència vocal. Per contra, Juan Diego Flórez et roba el cor des del primer moment. Amb una tècnica immaculada i una veu brillant i esplendorosa, interpreta un Tonio sensible i entendridor. En aquest vídeo el podem veure cantant l’ària més famosa de l’òpera, “À mes amis”.

Val a dir que la posada en escena porta l’argument de l’òpera en una altra guerra: la Primera Guerra Mundial, quan l’obra original se situava en el marc de les guerres napoleòniques. Malgrat això, no és una producció que faci mal als ulls, com la majoria a les quals ens té acostumats el Liceu. És correcta, discreta, i prou. I també és simpàtica, igualment com l’obra.
Una noieta que ha estat criada en un regiment francès s’enamora d’un noi tirolès, que pertany al bàndol contrari dels francesos. El noi s’enrola a l’exèrcit francès per poder-se atansar a la noia, quan se l’emporta la seva tia per tal d’educar-la en els bons costums, com una dama. Aleshores l’exèrcit en pes fa costat al noi i finalment acaben junts, gràcies a la concessió que fa la tia de deixar-la casar amb l’home que estima.
En definitiva, una òpera divertida, tot i que amb massa tros de text parlat, amb un repartiment bo i un tenor excel·lent que sobresurt per damunt dels altres. Del tot recomanable. Se t’encongeix el cor de sentir Flórez, amb una veu que irradia bellesa, perfecció i una línia de cant immaculada. 

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Retorn

Estimats lectors, les promeses es fan per complir-les, i un cop passada una singladura professional dura, àrdua i difícil, a partir de demà reprendré aquest bloc, amb la mateixa estructura amb què l’havia deixat. Això em permet dues coses: ordenar les idees i “obligar-me” moralment a escriure cada dia. Així doncs, ens retrobem demà a la xarxa!

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari