La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

Arxiu de la categoria: Impressions de Nova York

Bagels i altres coses

Ara ja fa temps que vaig tornar del meu primer viatge a Nova York, però cap dia no he pogut deixar de pensar-hi per una cosa o per una altra, i també, per què no dir-ho, a causa del bombardeig massiu que rebem per part dels EUA en forma de pel·lícules, sèries de televisió -que personalment m’agraden molt-, entre moltes altres coses. Tot i que no em fixo mai gaire en els menjars dels llocs que visito, sí que hi ha dues coses de Nova York que em van cridar poderosament l’atenció: d’una banda, uns panets circulars anomenats bagels, i de l’altra, unes galetes rodones i planes recobertes -només per una banda- de xocolata blanca i negra.

Enguany estic fent una petita investigació sobre la paraula bagel, i això ahir em va dur fins a un forn petit i molt entranyable del barri de Gràcia de Barcelona anomenat Be my bagel, al carrer del Planeta núm. 37, en una cantonada de la Plaça del Sol. És un indret de Gràcia ben poc concorregut, on es respira la tranquil·litat i la lentitud d’un poble. El forn, petit, atès per una noia molt amable, ofereix poca cosa més que bagels. Espero que tingui clientela i segueixi endavant, perquè penso tornar-hi més vegades. En fan de tots tipus: de sèsam, de formatge, de ceba i alfàbrega, de tot (everything bagel), d’olives negres, i també en fan de dolços: de xocolata, d’ametlla i de muesli. Pels qui no n’hagueu tastat mai, és un tipus de pa fet amb farina de blat, amb la característica que la massa es bull abans de posar-la al forn, amb la qual cosa el panet té una textura densa i esponjosa. A mi m’encanten!

L’origen d’aquests panets és jueu i es remunta al s. XVII a l’Europa de l’Est, on s’oferien amb motiu d’un natalici, per desitjar bona fortuna a la mare i al nadó. A la dècada de 1880 els jueus que van emigrar als EUA, sobretot a Nova York, ho van exportar i avui dia sembla que és el plat nacional d’aquesta ciutat. Ignoro si a d’altres capitals dels EUA proliferen tant.

L’altra menja de què parlava al principi són unes galetes el nom de les quals -si és que en tenen- no vaig arribar a esbrinar i que tenen la característica visual de ser com unes fitxes del joc de dames: són rodones i planes, amb mitja superfície coberta de xocolata negra, i l’altra mitja de xocolata blanca. Tenen gust de sucre, s’assemblen a les pastes de te, sense arribar a ser tan exquisides, però aquest color distintiu i el fet de veure-les arreu a Nova York m’hi va fer fixar. A més a més, n’hi ha de diverses mides, més grosses i més petites. A la capsa diu que són fetes a Brooklyn. Algun dia podria fer un rastreig sobre l’origen d’aquestes galetes, encara que no siguin tan conegudes com els bagels.

L’art de fer cua

Diria que la cosa que més em va impressionar de la vida quotidiana a Nova York és el que anomeno l’art de fer cua. A les nostres latituds, la gent fa cua d’una manera més o menys desendrençada, tothom té els coneguts a la part del davant de la cua, i quan es tracta de pujar a l’autobús, per exemple, tots intentem entrar els primers. Deu ser la mentalitat catòlica-mediterrània.

Mai abans, en cap dels viatges que he fet pel centre i nord d’Europa, no havia copsat un ordre tan estricte com natural a l’hora de fer cua a qualsevol lloc. A qualsevol botiga, museu o dependència on cal esperar torn perquè t’atenguin, hi ha aquella cinta típica que serveix per ordenar una cua llarga de gent. Amb la diferència que a Nova York hi és sempre, independentment del nombre de persones que hi hagi pendents de ser ateses. Recordo que en una botiga de la perfumeria Sephora no em van voler cobrar una crema perquè havia de posar-me a la cua, que començava al mig de la botiga. En aquell moment només hi havia dues persones esperant-se i em va costar adonar-me on era la cua.

Ara bé, la mostra més sofisticada i perfeccionada d’aquest art és la que vaig veure a Whole Foods Market, un supermercat de menjar ecològic on també es pot fer qualsevol àpat in situ. Per cert, el recomano a tothom que vagi a Nova York o a un altre punt d’Estats Units, Canadà o Gran Bretanya, que també n’hi ha, perquè és econòmic, pràctic i s’hi menja d’allò més bé.

La primera vegada que em vaig posar a la cua per pagar vaig veure que hi havia sis o set cues perquè hi ha més de trenta caixes per pagar, però no vaig acabar de copsar el sistema per articular tantes cues. El segon dia ja ho vaig capir. S’hi poden fer fins a un total de vuit cues, agrupades en dos blocs de tres i un de dos. Del sostre pengen tres pantalles amb un fons tricolor: blau, groc i verd. A cada franja de color hi van caient números, que es corresponen als números de les caixes, les quals estan visiblement numerades. Paral·lelament, cada cua se situa sota una fletxa d’un d’aquests tres colors: blau, groc o verd. Així doncs, si som a la cua blava, quan a la banda blava de la pantalla hi cau el número onze, per exemple, sabem que ens hem de dirigir a la caixa onze. A més, hi ha una veu que ho va anunciant: “register eleven”.

Sincerament, tal grau d’organització em va deixar meravellada. Potser hi ha persones que ja ho coneixen i no se’ls fa gens estrany, però acostumada a la vida barcelonina, repeteixo que Barcelona és un poble al costat de Nova York, i que aquí, hi ha tanta gent i la vida va tan de pressa, que cal moltíssima organització en tot, i els seus habitants en tenen. No només en l’art de fer cua, sinó en tot. L’ambient novaiorquès és pràctic, agradable, flexible i permet dur l’estil de vida que hom vulgui. Aquesta és la grandesa d’una gran metròpoli, però també del protestantisme.

Què té Nova York?

Fa deu dies que vaig venir-ne i només tinc una cosa al cap: tornar-hi. Què té de màgic aquesta ciutat que m’hagi atret tan poderosament? Jo, que sempre he estat una ferma defensora d’Europa i de les seves ciutats, de la història, de l’art, de les coses antigues, i ara, de sobte, Nova York m’ha canviat tots els esquemes. Al llarg de diversos apunts en aquest blog miraré d’anar desgranant i esbrinant jo mateixa el perquè d’aquest canvi, però aviso que és molt difícil d’expressar en paraules i fins i tot d’entendre, perquè a Nova York li passa una mica com a Van Gogh: que vist en fotografia sembla no-res, i al natural et transforma.

La primera frase que em va venir al cap com a resum de tot el que hi he vist és que Barcelona és un poble al costat de NY. Sempre he pensat que és impossible comparar Barcelona amb cap capital europea, per dos motius: perquè no és capital d’estat (encara) i perquè és de dimensions reduïdes i inampliables. Però mai abans en cap capital europea no havia sentit com a Nova York la petitesa de la nostra ciutat. Només cal mirar el metro: 22 línies (si no m’he descomptat) agrupades de tres en tres que fan trajectes llarguíssims, amb cinc o sis vies a cada estació per cadascuna de les quals poden passar fins a quatre línies de metro, i línies de metro semidirectes. Això no existeix enlloc d’Europa i per a mi era totalment nou. El metro de NY és molt complicat (tot i que crec que en quinze dies vaig aconseguir entendre’l i fins i tot dominar-lo un xic), però visitar NY sense haver agafat el metro és com no haver-hi anat.

A banda d’això hi ha els arxifamosos carrers numerats, de l’1 al 207 i les avingudes, de la primera a la dotzena, sense comptar-ne dues que no són numerades: la Lexington i la Madison. I això és només una part de Manhattan! Manhattan és un dels cinc districtes de la ciutat, al juntament amb Brooklyn, Queens, Staten Island i el Bronx. Al sud de Manhattan, que és l’antiga Nova Amsterdam, a partir de Wall Street, és on hi ha el districte financer més important del món, caracteritzat pels edificis alts i tots de vidre, que vistos des de l’Empire State fan molt de goig. Els contrastos arquitectònics que hi ha a NY són increïbles, i ara penso en la imatge d’una església neogòtica al costat mateix d’un gratacels, i no fa lleig, ans al contrari. És una bellesa diferent de l’europea. Alçar el cap i veure tots aquells gratacels fa una sensació estranya: de petitesa però també d’admiració. Diuen que Nova York és la ciutat més europea dels Estats Units, cosa que no puc jutjar perquè és l’única que n’he vist, però m’he adonat que els americans tenen predilecció per l’arquitectura d’estil historicista.

D’entre les moltes imatges i impressions de NY, m’agradaria destacar, per acabar aquest apunt, el teatre de l’òpera, el Metropolitan Opera House, que s’insereix al Lincoln Center, el complex musical format per l’edifici del ballet de Nova York, el teatre d’òpera, la seu de l’Orquestra Filharmònica de Nova York, la Juilliard School i un teatre musical. Les tres produccions operístiques que hi vaig veure, Nabucco, Anna Bolena i Il Barbiere di Siviglia, van ser absolutament espectaculars a tots nivells. Encara ara em ressonen les notes de les tres òperes. Però a banda de l’òpera també hi ha museus, una pila de teatres musicals, el Central Park, i per als qui vulguin descansar del tràfec incessant d’aquesta metròpoli, el jardí botànic de Brooklyn, una meravella poc coneguda. En parlaré en propers apunts. De moment, escolto la banda sonora de les dues pel·lícules de Sex and the City, d’Aaron Zigman, una descoberta fantàstica!