La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

1984

Avui em ve de gust parlar d’un llibre que fa un parell de mesos que vaig llegir i que em va sacsar fortament, com feia anys que no ho feia cap llibre. N’havia sentit a parlar molt però no havia llegit pràcticament res d’Orwell (si exceptuem “La revolta dels animals”, que vaig llegir a escola quan tenia dotze anys i de la qual no vaig copsar el significat polític).

Potser perquè feia temps que pràcticament només llegia novel·les policíaques (escandinaves), també feia temps que no llegia un llibre realment ben construït i ben escrit, és a dir, literatura amb majúscules. L’impacte va ser fort, en bona mesura perquè, per primer cop a la vida, vaig fer alhora la lectura i l’audició del llibre, en anglès, atès que estic preparant l’examen del Proficiency i aprofito qualsevol material per estudiar. Doncs bé, l’àudio que correspon a aquesta novel·la és impactant de debò, el narrador llegeix cada frase amb un èmfasi creixent, i deixa l’oïdor esmaperdut. No exagero si dic que va ser una experiència electritzant.

Audició a banda, el llibre és una ficció terrorífica: l’establiment d’un estat totalitari dut fins a les darreres conseqüències. Assistim a la lluita del jove Winston contra el sistema, una lluita que esdevé inútil, però no perquè l’oprimeixi reiteradament, sinó perquè al final, l’horror és adonar-se (el lector) que el rentat de cervell és irreversible. Això és el que representa l’habitació 101, que el gran germà ha vençut i que té tots els súbdits als seus peus, per força, però una força que esdevé pèrdua de la voluntat individual. Al final, cap dels súbdits ja no només no pensa res, sinó que no desitja res, no vol res, se sotmet passivament al dictat del gran germà.

La manera com Orwell ho escriu i ho descriu és magistral. Es tracta d’una novel·la estructurada en tres parts molt ben equilibrades, que descriuen tres estadis diferents de l’existència del protagonista. En la primera hi fa el plantejament de la situació, en la segona, és on hi ha una escletxa d’esperança, quan Winston s’enamora de Julia. La tercera, el desenllaç fatal, és l’anorreament de l’ésser humà en tant que ésser lliure. És l’anihilament absolut de la voluntat humana. O sigui que segueix els paràmetres de la novel·la clàssica: plantejament, nus i desenllaç. I és que els clàssics sempre seran clàssics.


  1. ….. i llegint ‘Burmese Days’ de quan en George Orwell va ser a Mandalay treballant com a policia de despatx dels colonitzadors anglesos, ens deixa aquesta novel.la, també magistral, molt abans de ‘1984’. I avui, 2010, el gran germà és el que domina aquest país, Birmània on ell hi va viure durant quatre anys.
    Sí, és un gran, grandíssim escriptor. 

  2. el teu apunt m´ha fet memòria que  tinc pendent per llegir 1984, Orwell. Un clàssic com bé dius.
    Distopia (utopia negativa), relació amb l´època  i context sociopolític del moment en què va ser escrita, la primera meitat del S. XX.

  3. Hola, passava per aquí…

    Si em permeteu hi ha una cosa encara més inquietant del llibre, i és que la repressió extrema només afecta a una elit del partit, intel·lectual i del funcionariat (talment com a la Rússia soviètica de llavors), però si recordeu existeix un proletariat que ni fa ni pinta res, als que el règim manté en la inòpia total, en una apatia que és per mi igual de repugnant.

Respon a rginer Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.