El bloc d'en Pere

El prestigiós sociòleg alemany analitza en un assaig breu, Una Europa alemana, la crisi de la Unió Europea. És una obra plena de suggeriments, amb una tipografia que el fa de bon llegir. Infon optimisme, un optimisme crític, no pas beneit.

Parteix de la seva teoria de la societat del risc en la qual vivim, que representa un perill i alhora una oportunitat per a la creació d’espais de convivència més lliures. Distingint-ho de la catàstrofe, que s’ha d’evitar perquè un cop produïda ja no hi ha remei.
Per això invoca Hegel i s’aparta de Carl Schmitt, qualificat de pessimista, i manifesta afinitat ni més ni menys que amb Ernst Bloch, l’original filòfof marxista de l’Alemanya de l’Est creador de la magna obra El Principi Esperança.
Farcit de preguntes, Ofereix propostes prudents i raonades: els principis que han de guiar la solució als problemes europeus s’han de basar en la cooperació, l’acord i la negociació -un no pot deixar de pensar en la nostra situació, en el cas català (la Revolució Democràtica Catalana).
Cal diferenciar la petita política, que fa que es compleixin les regles, de la gran política, que canvia les regles -una altra vegada em vénen al cap els nostres problemes amb Espanya!
Els arquitectes de la nova Europa han de fer front als ortodoxos de l’estat-nació, que representen el pasat, les velles solucions: amb una ironia impagable, arriba a parlar de la cèl·lula revolucionària integrada per Barroso (aquest sí que s’entén, pel seu passat maoista), Van Rompuy, Juncker i Draghi, arquitectes, potser a contracor, d’aquesta nova Europa.
La seva ironia continua amb el merkievel·lisme que encarna la cancellera alemanya, que basa la seva força en el titubeig, a no dubtar a aprofitar-se en benefici propi de les situacions i a ser il·limitadament flexible, sempre que això l’afavoreixi a ella i els seus interessos electorals, és clar.
Segons Beck, l’actual hegemonia alemanya no és intencionadament buscada (?), es duu a terme sense l’amenaça de les armes i és fruit de saber-se situar en la lògica del risc -de la incertesa- com ha fet la Sra. Merkel.
Beck proposa un model socialdemòcrata basat en uns principis (del joc net, d’equilibri, de reconciliació, d’impedir l’explotació) que haurien d’afavorir la creació d’una consciència europea entre els ciutadans que s’anés expandint horitzontalment, més enllà de les institucions que sovint es veuen llunyanes i alienes als problemes quotidians.
Recorda l’experiència de les beques Erasmus -ara en perill- i proposa un any europeu de voluntariat per a tots els ciutadans de la Unió -si fos així, m’hi apunto!
Cal un nou contracte social europeu -d’aquí ve la invocació a Rousseau-, amb un concepte d’Europa com a societat postnacional de societats nacionals -què en deu pensar, de les reivindicacions catalanes?
Es refereix, finalment, al manifest  Som Europa!, publicat entre nosaltres a El País el 3 de maig proppassat, signat per l’autor i Daniel Cohn-Bendit -un altre europeista de pro, encara que no gaire simpatitzant de la causa catalana, com es va posar de manifest en la seva visita a Barcelona no fa gaire.
I cita també el manifest, Doing Europe, aparegut els mateixos dies i signat, entre altres, per Helmut Schmidt, Jürgen Habermas, Herta Müller, Jacques Delors i Imre Kertész.
Una cita de Hölderlin: “On creix el perill creix també la salvació”, posa el colofó al text.

En definitiva, una proposta d’un sociòleg de molta requesta, que un servidor associa a dos altres il·lustres col·legues seus com Richard Sennett i Zygmunt Bauman, d’una línia semblant a la seva, que podríem situar en l’ampli corrent de la socialdemocràcia crítica i honesta que bona falta ens fa.

Quan l’he començat, no l’he pogut deixar fins que no l’he acabat. Si us interessen els problemes de la política europea-els nostres problemes, al capdavall- no us el perdeu.

Una Europa alemana. Ulrich Beck. Ed. Paidós, Barcelona, 2012