Al meu piset de Sant Pol, els veïns de dalt són molt pesats. A la nit, el repic dels esclops amb què la senyora deambula amunt i avall del passadís sembla que t’hagi de trepanar el crani. Per sort, el mes de juliol no hi són, i al pis les nits són raonablement plàcides (excepte els dies de festa major: llavors tot el poble retruny pels demencials decibels de l’envelat.)
Els veïns de dalt sempre arriben de Barcelona el dia 1 d’agost. Per setmana santa també segueixen sempre un mateix ritual: arriben dijous sant a la tarda i marxen dilluns de Pasqua havent dinat. Aquest calendari tan convencional té el seu mèrit, perquè parlo d’un matrimoni gran (em sembla que aquest any ell n’ha fet noranta), sense cap lligam laboral o acadèmic. Probablement els agrada sentir que formen part del gruix de la societat, del mainstream, i per això no s’instal•len a Sant Pol fins que les ràdios i televisions no proclamen que tothom és de vacances.
L’altre dia un amic que viatja molt sovint per feina em comentava que, quan torna a casa i hi troba els diaris dels dies que ha estat fora, no és capaç ni tan sols de fullejar-los i els llença directament al contenidor. Segons que diu, llegir diaris antics li fa mandra perquè hi troba a faltar l’encant principal de la lectura del diari del dia: la certesa –conscient o no- d’estar llegint les mateixes notícies que llegeix tothom. És el mateix sentiment que empeny els meus veïns a tornar a Barcelona el 31 d’agost, quan el telenotícies obre amb “l’operació tornada”.
En major o menor mesura, tots trobem gratificant la sensació de formar part d’un col•lectiu. El dinar de Nadal perdria gràcia si no sabéssim que a aquella mateixa hora totes les famílies del país estan entaulades, i comprar un llibre té l’atractiu afegit dels actes tribals quan ho fem el dia de Sant Jordi.
Però una cosa és això i una altra és no saber viure fora del ramat. Molts dels qui, quan arriben a la platja per la Mare de Déu d’agost, exclamen amb aire contrariat: “quina gentada!”, el que realment els deixaria amb un pam de nas seria no trobar-hi ningú. “On s’ha ficat, la gent?”, exclamarien llavors amb inquietud gens fingida. Potser els dirien que tothom és a plaça perquè aquell dia hi ha una sardinada popular. Alarmats per la notícia, arreplegarien les tovalloles d’una revolada i correrien cap al poble tement d’arribar tard, quan tothom ja hagués marxat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!