Transport marítim i contaminació atmosfèrica: els creuers en el punt de mira

Brais G. Rouco

 

La contaminació atmosfèrica és i ha estat un dels principals impactes ambientals generats per un model industrial desenvolupat basant-se en l’ús massiu de combustibles fòssils. Tot i que afecta la salut de més de 7 milions de persones als Països Catalans, els interessos tant de les petrolieres com del sector automobilístic desvien el focus mediàtic d’un conflicte que es fa més acusat en les metròpolis urbanes. En concret, segons l’Informe de la Qualitat de l’Aire a Catalunya (2016), en sis estacions de control de l’Àrea Metropolitana de Barcelona la concentració mitjana anual de diòxid de nitrogen (NO2) supera el llindar permès per la Comissió Europea de 40 microgram/m3 i puntualment, arriba a superar la concentració de 200 microgram/m3 en més de 18h en un any.

La creixent preocupació social i la mobilització de les entitats ecologistes han forçat a les administracions a convocar diverses cimeres sobre la qualitat de l’aire, les quals han esdevingut un aparador per exposar les bones intencions del Govern i l’Ajuntament de Barcelona però que únicament busquen fomentar la renovació del vehicle privat per un de menys contaminant, deixant en un segon terme el transport públic com a eix central de la lluita contra la contaminació atmosfèrica i el canvi climàtic.

Fora del radi d’acció d’aquestes mesures també ha quedat el transport marítim. Diverses entitats entre elles la Plataforma per la Qualitat de l’Aire han denunciat reiteradament els impactes del Port de Barcelona i dels creuers sobre la qualitat atmosfèrica i la salut de les veïnes de la ciutat. La Directora General de Qualitat Ambiental i Canvi Climàtic, Mercè Rius, però ho desmentia el 7 de març del 2017 a RAC1 assegurant que “el port té un impacte però dins de la conurbació dels 40 municipis l’impacte del port és relativament menor”. Però realment l’impacte del port sobre la qualitat atmosfèrica és relativament menor tal com assegurar el Departament de Territori?

Ball de xifres: inventaris d’òxids de nitrogen

Els òxids de nitrogen (NOx) són uns dels principals productes de l’ús de combustibles fòssils. En el cas del transport marítim, l’ús de combustibles més pesats com el fueloil, prohibits en el transport terrestre, i les gegantines exigències energètiques d’aquestes embarcacions disparen les emissions de NOx, les quals tenen un impacte directe sobre la salut i poden provocar desenvolupaments pulmonars més lents en infants i l’aparició de malalties respiratòries cròniques i cerebrovasculars. Només a Barcelona, el 68% de les seves veïnes es troben exposades a un nivell de NO2 superior al recomanat per l’Organització Mundial de la Salut (OMS), una exposició a la contaminació que en el cas del transport marítim genera 50,000 morts prematures cada any a Europa.

A Barcelona, la principal font d’emissió d’aquests òxids de nitrogen és el Port de Barcelona amb un 46% de les emissions totals (5,500 t/any), seguit del transport terrestre amb 34% de les emissions totals de NOx (4,000 t/any), segons dades del Pla de Millora de la Qualitat Atmosfèrica de Barcelona. És a dir, contràriament a les afirmacions tant del Departament de Territori com de la patronal naviliera, la principal font de NOx a la ciutat de Barcelona és l’activitat portuària per sobre, fins i tot, del transport rodat.

Al Principat, aquestes emissions representen el 14% (5,500 t/any) de les emissions totals, segons dades del Departament de Territori. Tanmateix, aquests inventaris només computen les emissions del Port de Barcelona deixant fora el Port de Tarragona i els 45 ports de titularitat autonòmica. Si consideréssim el Port de Tarragona en els inventaris, el transport marítim representaria aproximadament més del 30% de les emissions totals de NOx a Catalunya, molt allunyat de les xifres presentades per la Generalitat. Aquest biaix metodològic deliberat és aprofitat pel Govern per aplicar una política comunicativa que relativitza l’impacte de les emissions dels vaixells i permet desviar el focus mediàtic tant del Port de Barcelona com del fort lobby del turisme de creuers.

Creuers, model turístic i contaminació atmosfèrica

El sector creuerista viu actualment un moment de màxim creixement i expansió a Barcelona. Només entre l’any 2004 i 2015, el volum de passatgers al Port de Barcelona ha augmentat un 55%, arribant als 4 milions de passatgers, i s’han adjudicat noves terminals que asseguren Barcelona com a port base de diverses navilieres internacionals que anualment reporten grans beneficis al seu accionariat. Aquesta lògica expansionista va acompanyada d’un augment de la mida dels creuers, del consum de combustibles fòssils i en definitiva, d’un increment de les emissions. Com hem vist amb els inventaris de NOx, el port representa quasi la meitat de les emissions totals de NOx a la ciutat de Barcelona, i dins d’aquest inventari només les emissions associades a creuers i ferris és de 1,500 t/any. És a dir que aproximadament el 13% de les emissions de NOx a Barcelona provenen només del transport marítim de passatgers i el 30% de portacontenidors i bucs cargo. Lluny de reduir-se, els actuals escenaris d’emissions per al 2018 situen els fluxos de NOx del Port de Barcelona prop de les 6,500 t/any, un 20% més que el 2015, un creixement lligat intrínsecament al sector creuerista.

/ Brais G. Rouco

Cal ser conscients també que l’impacte sobre la qualitat de l’aire de les emissions de NOx del port és especialment crítica en els barris més propers, Ciutat Vella, Sant Antoni i Poble Sec, on les estacions de mesura superen sistemàticament els llindars de concentració de contaminants permesos per l’OMS. I per si no fos prou, també són els barris que reben l’impacte més grandel model turístic depredador implantat a Barcelona.

Lluny de reduir-se, els actuals escenaris d’emissions per al 2018 situen els fluxos d’òxid de nitrogen del Port en un 20% més que el 2015, un creixement lligat intrínsecament al sector creuerista

Aquest model de turisme de creuers amenaça també d’afectar altres municipis portuaris del Principat, en concret la Generalitat preveu exportar-lo a tres ports de titularitat autonòmica: Roses, Palamós i Sant Carles de la Ràpita, els quals ja reben creuers. Per fer-ho possible, el projecte de Llei de Ports i Transport Marítim en debat al Parlament, inclou bonificacions en les taxes portuàries de fins al 60% per als creuers i no contempla cap mesura correctora o fiscal pels impactes ambientals i les emissions generades per aquesta indústria.

Per fer front a aquesta ofensiva, és urgent una bateria de propostes polítiques que avancin cap a un futur d’emissions zero i que alhora, trenquin amb el paradigma industrialista de la lliure disponibilitat a contaminar de les empreses. I és en aquest àmbit, on l’aplicació de les taxes a les emissions són una eina central per combatre una contaminació atmosfèrica i un canvi climàtic que afecta especialment a les classes populars.

La taxa a les emissions: qui contamina paga

La taxa a les emissions de NOx, igual que la taxa al carboni, és una mesura proposada en el projecte de Llei de Canvi Climàtic i que estableix un preu per tona d’òxids de nitrogen emès per embarcació segons la seva eslora i tonatge. Té dos objectius principals (i) que l’Administració portuària i les navilieres iniciïn un procés de reducció de les emissions fins a arribar a l’emissió zero al 2050 i (ii) que els diners recaptats es destinin al Fons de Canvi Climàtic permetent entre d’altres, la transició energètica cap a energies renovables i la reparació de l’impacte ambiental d’aquesta activitat.

Enfront de proteccionisme de la Generalitat vers al sector portuari, la taxa a les emissions de grans vaixells és una oportunitat per gravar les externalitats negatives ambientals de bucs i creuers. Alhora, és el pal de paller conjuntament amb els pressupostos de carboni i la taxa al carboni, per controlar un sector amb una forta desregulació ambiental i trencar amb la cadena de privilegis de les multinacionals navilieres que fins ara gaudien de total llibertat per contaminar.

Aquesta mesura però ha de superar dos obstacles, la intenció de la Generalitat de diluir la taxa fent-la poc efectiva i el posicionament d’una oligarquia empresarial que veu la mesura com un atac al creixement de la taxa de benefici. Oligarquies representades per Sixte Cambra, director del Port de Barcelona i escollit per Convergència Democràtica de Catalunya (CDC); investigat per la concessió de la Marina de luxe del Port Vell conjuntament amb Antoni Vives, exregidor d’urbanisme de CDC; amic personal d’Artur Mas i detingut dins del marc de l’operació Petrum de finançament il·legal de CDC.

La taxa sobre emissions a grans vaixells són el primer pas per forçar un canvi d’un model portuari català elitistacap  a un model de gestió municipalista, popular i amb visió ecosistèmica

Propostes com la taxa d’emissions a grans vaixells són el primer pas per forçar un canvi d’un model portuari català elitista, depredador de recursos i generadors d’impactes, a un model de gestió municipalista, popular i amb visió ecosistèmica. Per fer aquest pas és necessari que la taxa a les emissions també gravi les emissions de NOx de la nàutica esportiva i dels iots de luxe que actualment disposen de més de 39,000 amarradors en els ports catalans, bonificant i fomentant alhora, la pràctica de la vela popular. Unes mesures que en resum, ens permetin trencar definitivament amb el monopoli exclusivista, d’explotació econòmica i d’apropiació material per part de les oligarquies turístiques i portuàries d’un bé comú com és el mar i el litoral.

(publicat a La Directa el 28 de juny del 2017)

La Marina del Port Vell: l’arquitectura de la nova especulació.

7.784.941 turistes, 68.000 llits en 420 hotels i una inversió estrangera que ronda els 1.200M € anuals. Les dades del sector turístic a Barcelona són demolidores i ens descriuen una realitat creixent d’una ciutat que ha premiat més la inversió en grans projectes per sobre de les necessitats socials de la seva població. Portes obertes als grans fons de capital que han anat aterrant en els darrers anys en els nostres carrers comprant hotels, apartaments i edificis sota el paraigües de la marca “Barcelona”.  I com diu Gemma Garcia a Els senyors del boom “Els fons voltors truquen a la porta d’un país que té penjat el cartell <En venda> a l’entrada”. Una ciutat tractada com a mercaderia i les seves ciutadanes com espectadores i víctimes d’aquesta transacció. La reestructuració del capitalisme postcrisi ens ha abocat a una especulació controlada i gestionada pels grans fons de capital com Goldman Sachs-Azora o Apollo Global que incrementen els beneficis unint esforços en el sector turístic i amb el punt de mira en el sector nàutic. Com denuncia l’informe “Destrucció a tota costa” de Greenpeace l’any 2011, s’ha produït un increment substancial de les privatitzacions per a usos turístics del sòl portuari. Aquesta pràctica s’ha demostrat com una font de pràctiques irregulars i tèrboles que enforteixen l’especulació urbanística i les males praxis polítiques. Un ciutat que s’orienta al turisme de luxe troba en el port un dels bens més cotitzats i en aquest sentit, el Port de Barcelona ha estat el més procliu de tot l’Estat espanyol en aquest tipus d’operacions. La construcció de l’Hotel Vela (Hotel W), edificat dins del port a només a 20m del mar i venut al fons d’inversió Qatar Diar per 200 M€, va aixecar les primeres alarmes i el projecte de la Marina del Port Vell o també anomenada Marina de Luxe, ha acabat de donar la darrera embranzida a aquestes pràctiques.

El projecte s’inicià el 30 d’abril de l’any 2010 quan l’Autoritat Portuària de Barcelona (APB) amb Jordi Valls de president, va aprovar la concessió de la Marina del Port Vell a Salamanca Nine Limited. Aquesta concessió permetia a FCC i Caja Madrid, propietàries de Marina Port Vell S.A, vendre-la a Salamanca. L’objectiu de l’operació era la reconversió de l’antic Moll de Pescadors en una marina esportiva de luxe amb un total de 580 amarraments i una inversió total de 100M€. L’Ajuntament de Barcelona va recolzar aquest projecte donant llum verda al Pla Especial del Port Vell l’any 2013 per mitjà d’una pacte entre CiU i PP. La modificació introduïa canvis en la planificació urbanística del barri de la Barceloneta per ajustar-les a les necessitats de la nova marina de luxe. Aquesta modificació implicava la privatització indirecta de l’espai públic adjacent al port, redibuixant-ne l’ús com a Domini Públic Portuari. Tota aquesta operació, lluny de la participació ciutadana, va despertar les queixes veïnals i aixecà moltes desconfiances per la falta de transparència tant de l’Ajuntament com per part de APB. Els indicis d’irregularitats en el projecte de la Marina del Port Vell es van bifurcar en dos grans fronts: (i) el gran entramat d’empreses d’inversió propietàries de Salamanca Group que podrien estar ocultant blanqueig de capitals i (ii) el col·laboracionisme del consistori barceloní i en concret del seu màxim responsable, l’exregidor d’Habitat i Urbanisme de Barcelona Antoni Vives, en el projecte.

[i] Un entramat empresarial amb un únic objectiu.

Els indicis de blanqueig de capitals que estaven sobrevolant tot el procés de compra es van començar a confirmar el març del 2014 quan el diari electrònic elconfidencial.com va treure a la llum l’entramat d’empreses i fons d’inversió propietàries de Salamanca Nine Limited. Entre d’altres, els inversors i propietaris de Salamanca es trobarien relacionats indirecta o directament amb la petrolera Lukoil propietat de l’oligarquia russa els quals haurien utilitzat una estructura de societats pantalla per comprar i obtenir la concessió de la Marina Port Vell tot blanquejant capital. Amb aquestes informacions sobre la taula, l’Oficina Antifrau de Catalunya (OAC) a mitjans del 2014 va iniciar una investigació encapçalada per Daniel de Alfonso, director de l’oficina. L’informe de l’oficina que va ser traslladat a la Fiscalia, va confirmar les informacions publicades per elconfidencial.com. Sota el bel de transparència i netedat que manifestava Salamanca Nine Limited amb seu a Londres, s’amagava un tèrbola teranyina d’empreses i fons d’inversió amb seus a diversos paradisos fiscals. La investigació de l’OAC va demostrar que l’empresa mare, Salamanca Nine, es troba participada en pràcticament la seva totalitat per Hadar Fund, d’origen rus i amb seu a les Illes Caiman. L’OAC va ser contundent i va denunciar que existien indicis suficients per afirmar que Marina Port Vell S.A s’havia alimentat de fons provinents del blanqueig de capitals. En un sentit similar, la subdirecció econòmica de l’Autoritat Portuària de Barcelona s’havia pronunciat prèviament en un informe intern on s’afirmava que la limitada informació informació aportada per part de Salamanca no permetien realitzar un correcte judici en la solvència del grup. Les alarmes s’havien encès, però no hi ha més cec que qui no hi vol veure i tant l’APB com l’Ajuntament de Barcelona van mantenir el seu recolzament al projecte de la marina de luxe.

[ii] Ocultacions i col·laboracionisme per part de les administracions.

Si l’origen del capital invertit era dubtós, les pràctiques polítiques dutes a terme no permetien ser més optimista. Les diverses informacions sorgides apuntaven a dues figures públiques i corresponsables del projecte de la marina de luxe: Sixte Cambra i Antoni Vives. Ambdues persones exercien responsabilitats en dos sectors clau en aquest projecte: l‘àmbit portuari i l’àmbit urbanístic. Sixte Cambra com a director d’APC va obviar les informacions aportades per la subdirecció econòmica del port i en cap cas va prendre en consideració suspendre o retirar la concessió. Contràriament, va acabar aprovant una ampliació d’aquesta fins el 2036 amb un increment de 1300m2 de superfície subterrània. L’APC – com ja es va demostrar amb el cas de l’Hotel Vela –  se’n va rentar les mans sota la cúpula legal d’organisme paraestatal tot afirmant que l’empresa complia tots els requisits requerits per la concessió i per la legislació vigent.

Però, què hauria de fer un ajuntament? Una bona pràctica democràtica seria paralitzar el Pla Especial del Port Vell i obrir una investigació sobre el finançament opac de Salamanca Nine Limited. Què va fer l’Ajuntament de Barcelona? Mantenir la seva postura respecte al projecte ometent les informacions aportades per l’OAC. Començaven a aflorar les primeres sospites del paper que havia jugat Antoni Vives en el projecte de la Marina del Port Vell. L’exregidor d’Habitat i Urbanisme de Barcelona i número 2 de CiU a les eleccions era alhora vicepresident del Consell d’Administració del Port de Barcelona. Es va situar com a màxim garant del projecte arribant-se a reunir fins 4 vegades amb els responsables de Salamanca Group, una Mònaco i tres més a Londres, abans que l’Ajuntament aprovés el nou Pla Especial per a la marina de luxe. Trobades en les quals segons fons oficials, no s’haurien garantit canvis en la normativa urbanística però que fons de Salamanca Group ho neguen. L’empenta i dedicació que va mostrar Antoni Vives van sorprendre a l’OAC i tal com s’especifica en l’informe emès per l’oficina a finals del 2014 “és en aquest senyor on es planteja un conflicte d’interessos, atès que, recordem, es va postular com el principal valedor del senyor Martin Bellamy -màxim directiu del grup Salamanca- en la defensa de la construcció d’una marina de luxe, abans fins i tot de que l’Ajuntament aprovés definitivament el Pla Especial del Port Vell“. En l’informe també s’afirma que “respecte a l’Ajuntament de Barcelona, l’actitud dels responsables municipals, en concret la del senyor Antoni Vives, va ser qüestionada des del principi en haver-se preocupat més com a vicepresident de l’Autoritat Portuària de Barcelona (APB) pels interessos particulars de Salamanca Nine LTD que per l’interès públic, que com a tercer tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona i regidor d’Habitat urbà del qual presumeix que defensava “

Les investigacions denunciaven que el regidor d’Habitat i Urbanisme havia mostrat un excés d’implicació en el projecte que s’agreujava amb el conflicte d’interessos. Una acusació que va prendre més volada quan Daniel de Alfonso, en una conferència sobre corrupció urbanística, va explicar amb tot detall una operació de blanqueig de diners que esdevé un còpia quasi perfecte de la compra de Marina Port Vell per part de Salamanca. El director de l’OAC va afirmar que el responsable de l’Ajuntament havia de donar autorització al projecte advertint de manera retòrica que és inversosímil pensar que “un responsable públic es pugui convertir en còmplice d’un blanqueig de 100 M€ sense emportar-se una comissió a canvi”. Quatre dies posteriors a la intervenció de Daniel de Alfonso en la Columbia Law School, el director de l’OAC va arxivar la investigació de blanqueig de capitals en la concessió de la Marina Port Vell.

[iii] Implicacions d’una administració pública.

Un possible resum. Un port estatal el director del qual és escollit pel mateix partit polític A que governa tant el país com l’ajuntament de la ciutat, atorga un concessió d’un moll de luxe a l’empresa  X. El responsable públic, regidor d’urbanisme d’A que és alhora vicepresident del Consell d’Administració del port, juga dos partides diferents: (des del port) actuar com a principal defensor i valedor del projecte davant de l’empresa X i (des de l’ajuntament) liderar el procés urbanístic a la ciutat. L’oficina antifrau obre una investigació i demostra que l’empresa X és propietat d’oligarques russos i que per mitjà d’un entramat d’empreses amb seu a paradisos fiscals ha blanquejat capital amb l’operació. Alhora, el seu director assenyala al regidor directament en el seu informe per conflicte d’interessos deixant entreveure cobraments de comissions per part del mateix regidor. Quatre dies més tard l’oficina antifrau tanca la investigació per falta de proves i l’Ajuntament decideix mantenir el projecte intacte.

Un història digne de ser televisada pels grans guionistes de series policials, però no més lluny de la realitat ens trobem a Barcelona. Durant 5 anys, CiU ha anat covant el projecte amb el beneplàcit del PP i de bracet amb els grans capitals. Una operació urbanística maquiavèl·licament dissenyada i executada que esdevé un bon exemple de com l’especulació urbanística ha mutat i ha aprés dels seus errors passats, dels “pelotazos” urbanístics a la cirurgia urbanística, buscant el màxim benefici allà on els diners brollen més, en el luxe. Dit i fet, la Marina del Port Vell ja ha finalitzat les obres i l’empresa gestora ofereix els serveis al seu web sota el ganxo publicitari: “OneOcean Port Vell, una marina de lujo en una ciudad de lujo”. Probablement, les milers de persones sense sostre que deambulen pels carrers, els centenars de famílies desnonades dels seus habitatges, el 20% de la població que es troba en risc de pobresa i per descomptat, el maltractat barri de la Barceloneta ni se’ls passa pel cap pensar que viuen en una ciutat de luxe.

[***El darrer apunt] Durant la redacció d’aquest text les notícies respecte Antoni Vives s’han anat succeint i és que l’exregidor d’Hàbitat Urbà va deixar el 7 de setembre la seva acta de regidor a l’Ajuntament de Barcelona, tres dies després de constituir l’empresa City Transformation Agency SL, orientada a la consultoria d’estudis urbanístics en el sector públic. De nou, portes giratòries, aquells que van administrar les polítiques urbanístiques a Barcelona ara ofereixen els seus serveis privats en consultoria urbanística al sector públic. Però com deia, les notícies s’han precipitat i en els darrers dies l’Ajuntament de Barcelona ha denunciat una gestió irregular per part d’Antoni Vives de l’empresa d’urbanisme que depenia de la regidoria d’Hàbitat i Urbanisme. Els casos de suposades irregularitats s’acumulen a l’espatlla de l’exconvergent i caldrà estar atentes a les properes informacions.

 

L’antropologia criminal: el determinisme biològic aplicat a la “delinqüència”

El determinisme biològic […] consisteix en afirmar que tan les normes de conducta compartides com les diferències socials i econòmiques que existeixen entre grup -bàsicament diferències de raça, de classe i de sexe- deriven de certes distincions heretades, innates, i que, en aquest sentit, la societat constitueix un reflex fidel de la biologia” (Gould,1981)

 Les teories deterministes fonamenten el seu discurs en la definició i concreció de patrons antropomòrfics o bé psicològics que ens permetin desxifrar les causes i donar una explicació biològica a les desigualtats dels diversos grups socials. Per tant, la primera premissa que se’n dedueix és que les diferències –econòmiques, racials i sexuals de manera general- són la materialització social d’uns trets biològics heretats, els quals els individus que ho presenten no se’n poden deslliurar.

Aquest discurs, –reforçat per estudis científics suposadament rigorosos i de dubtosa objectivitat– permet als seus defensors, la justificació i alhora l’acceptació, de les desigualtats socials  predeterminant el paper dels individus i grups humans dins de la societat.

Antropologia criminal: el delinqüent el reconeixeràs per la seva cara.

 A finals del segle XIX una de les màximes preocupacions amb la qual s’enfrontava part de la comunitat científica era continuar part del treball sobre la jerarquització del gènere humà en una escala evolutiva dins de la pròpia espècie.  Paul Broca, professor de cirurgia clínica i fundador de la Societat Antropològica de París, l’any 1860 estava preparat per dur a terme les seves investigacions sobre volumetria cranial o craniometria i per poder-ne extreure conclusions sobre la capacitat intel·lectual de cada grup social i racial humà.

 “En general, el cervell és més gran en adults que en ancians, en els homes que en les dones […] en les races superiors que en les inferiors […] En igualtat de condicions, existeix una relació significativa entre el desenvolupament de la intel·ligència i el volum del cervell” (Broca, 1861)

 Efectivament, la relació lògica –segons el famós craniòmetre – era directa, els cervells més petits tenien menor intel·ligència, els volums cranials més grans mostraven major nivell intel·lectual. Altres factors determinants i que podien afectar sobre la suposada mesura de la intel·lectualitat, com l’alçada i el pes – persones més altes i voluminoses presentaran molt probablement cranis més grans i amb major volum – no van ser preses en consideració en una primera aproximació i posteriorment, les dades obtingudes van ser objectivament retocades i manipulades.

Malgrat que l’anàlisi del mètode de Paul Broca per a la identificació de les races i grups superiors intel·lectualment em permetrien escriuré moltes pàgines, deixaré l’honor de parlar d’aquesta branca del determinisme per a un altre article i remeto a la lectora a llegir “La falsa mesura de l’home” de Gould si s’està interessada.

Partint i alletant-se ideològicament d’aquesta escola, l’any 1870 el metge i criminòleg italià, Ezechia Marco Lombroso, va iniciar la seva pròpia aventura per tal de descobrir i identificar un conjunt de trets antropomòrfics comuns en individus amb comportaments criminals que li permetessin identificar l’uomo delinquente. La nova ciència inventada: l’antropologia criminal.

La criminalitat: un llegat evolutiu.

Lombroso va defensar que la criminalitat era una tret atàvic evolutivament parlant, una reaparició d’un caràcter ancestral que tota la humanitat duu incorporat en l’herència i que apareix en certs individus. Aquest caràcter aboca a aquestes persones a comportar-se com salvatges o com a  micos, comportament que en una societat civilitzada es consideren actituds criminals. La diferència clau d’aquesta teoria respecte a d’altres de la mateixa època és que aquest atavisme mental és materialitza, físicament i per tant pot ser detectada per mitjà de l’anatomia.

Però quin era el mecanisme amb el qual Lombroso va sustentar la seva teoria de l’antropologia criminal? Si els seus antecessors van utilitzar sistemes quantitatius de mesura de capacitats cranials, ell va fonamentar la seva defensa en la comparació entre grups humans en base a la jerarquització humana prèviament establerta.

Les característiques anatòmiques i mentals dels criminals de les societats “civilitzades” van ser comparades amb grups indígenes africans com els dinkas, considerats salvatges, així  com races inferiors com el poble gitano. Respecte aquest últim, va escriure: “Són vanitosos, com tots els delinqüents, però no tenen por ni vergonya […] són tan poc previsors com el salvatge i criminal. Devoren carronya casi podrida, S’entreguen a orgies, els hi encanta barallar-se i criden molt en les subhastes del mercat” culmina la seva descripció d’un poble amb fortes dosis d’atavisme criminal dient “maten a sang freda i durant molt de temps s’ha cregut que eren caníbals”

 La caracterització dels trets anatòmics i fisiològics.

 Al llarg de la seva obra i en les seves participacion en els Congressos Internacionals d’Antropologia Criminal, Lombroso va destacar entre els trets anatòmics comuns en els delinqüents el  fort caràcter simiesc, la grandària de les mandíbules, la calvície, el front petit i arrugat o la menor sensibilitat envers al dolor. En certes ocasions va arribar a afirmar que la separació del dit gros del peu respecte a la resta de dits, és un atavisme del dit prèmsil dels simis (Gould, 1981 pàg. 199) En aquests conjunt de característiques no podia faltar la menor capacitat cranial i en general el menor volum del cervell dels criminals respecte a les persones normals.

D’aquesta classificació no van salvar-se evidentment, les persones amb degeneracions congènites i malalties mentals. Un fet curiós i que es deriva de l’escola impulsada per Lombroso va ser la utilització del terme mongol –poble assentat a les grans estepes centrals del nord d’Àsia– per referir-se a les persones amb el desordre cromosòmic anomenat generalment Síndrome de Down.

El doctor John Langdon Haydon Down va estudiar aquest desordre, observant que les característiques anatòmiques d’aquestes persones no responien a l’herència que haurien haver obtingut per part dels seus progenitors. En concret, va fer un estudi comparatiu dels trets anatòmics d’aquestes persones, anomenades idiotes – terme que a l’època era considerat com a terminologia tècnica– i va arribar a la conclusió que presentaven semblances amb les característiques anatòmiques del poble mongol. Fins i tot va utilitzar l’etnologia per poder explicar el comportament dels nens que presentaven aquesta síndrome defensant que eren excel·lents imitadors, característica descrita en els tractats i classificacions racistes de l’època i adjudicada a la raça mongola. (Gould, 1981 pàg. 207)

La conclusió lombrosiana va ser evident, les persones afectades per la síndrome de Down presenten trets  atàvics que corresponen a una raça inferior i salvatge – el poble mongol– que  en certs individus s’han desenvolupat i conseqüentment no presenten característiques heretades dels seu progenitors. En honor a aquest descobriment i a la seva classificació racista de l’espècie humana, l’alteració cromosòmica va ser anomenada Síndrome de Down.

Les repercussions polítiques i socials de l’antropologia criminal.

L’antropologia criminal estableix com ja hem comentat, que els delinqüents – terme no exempt de certa subjectivitat, com és evident– així com la resta de sectors socials en que s’inclouen els pobres, degenerats i persones excloses socialment, actuen i són com són per una raó natural, dictada per la seva genètica i que ve determinada des de la formació de la persona, en el ventre matern.

Aquesta teoria considera que les accions i comportaments que es mostren en un individu són producte únicament de la seva naturalesa intrínseca, rebutjant tot factor ambiental  – en el qual s’inclouen tan els factors socials com naturals de l’entorn– com a possible causa del comportament i generant la falsa idea que les classes proletàries de les quals provenen la gran majoria dels anomenats “delinqüents” per Lombroso, tenen un contingut hereditari que les fan ser tal i com són: pobres, conflictives i sense recursos.

En efecte, la culpabilització de la víctima permet a les hipòtesis deterministes desviar la mirada   de la societat cap a una realitat que difereix molt de la realitat social de les classes i grups explotats i que paral·lelament, permeten justificar la no aplicació de polítiques socials. Seguint la lògica directa i errònia, si una persona – o un grup– presenta certes dinàmiques rebutjables socialment com pot ésser malviure, robar o delinquir reiteradament és perquè, segons Lombroso, els trets atàvics del salvatgisme primitiu han fet acte de presència en aquest individu. Si un grup, presenta unes dinàmiques semblants, és que aquest trets atàvics que generen actituds delinqüents s’ha fet lloc dins d’un grup determinat de la societat, però com són característiques intrínseques no podran ser eliminades del grup i per tant l’aplicació de certes polítiques socials no serien efectives.

Aquesta lògica que pot semblar d’entrada exagerada i fora de lloc, va ser implementada durant gran part del segle XX sobre les comunitats negres dels Estats Units d’Amèrica. Les polítiques d’abandonament van permetre estalviar pressupost a l’Estat federal i el que encara és més important, anul·lar una gran part de la societat negra per mitjà de la introducció de les drogues dins de la comunitat, permeten la degradació urbana dels barris i ciutats, l’eliminació de les escoles i instituts, separant part dels infants de les seves mares i pares i obligant-los anar a aquelles que mostraven signes de menor activació dels trets salvatges atàvics, a escoles per blancs.

La relació entre criminalitat i grup ètnic encara avui acompanya els titulars informatius, quan es produeix un succés es ressalta sistemàticament la nacionalitat o la pertinença a un grup ètnic determinat i sobretot, si aquest grup ètnic/cultural és d’origen àrab o llatinoamericà. En certs casos, l’objectiu del subratllat ètnic no té un objectiu clar, simplement reminiscències d’una cultura de racisme subliminal. Un fet similar succeeix amb l’educació, i en concret en les projeccions educatives en barris obrers on la mitjana salarial és molt baixa i per tant les possibilitats culturals també. Si féssim una enquesta als nostres voltants, trobaríem persones que no tenint més de 35 anys, han viscut en la pròpia pell la desqualificació intel·lectual i la frustració educativa durant la seva escolarització. I doncs, estem segures d’haver construït una societat amb igualtat d’oportunitats?

Gould, Stephen Jay (1981) La falsa medida del hombre. Ed. Drakontos Bolsillo

Carmichael, Stokely i Hamilton, V. Charles (1967) El poder negro. Siglo XXI Editores

Tot queda a casa: Arias Cañete titular d’Energia i Canvi Climàtic europeu?

Tasques d'extinció de carburant en un dipòsit de l'empresa Petrologis Canarias SL (2011) a Las Palmas de Gran Canaria quan era president Miguel Arias Cañete (eldiario.es)

Tasques d’extinció de la fuita de carburant en un dipòsit de l’empresa Petrologis Canarias SL (2011) a Las Palmas de Gran Canaria quan era president Miguel Arias Cañete (eldiario.es)

El dia 25 de maig del 2014 vam viure de nou un procés electoral al Parlament Europeu en el qual es van renovar els representants polítics i alhora, l’executiu comunitari. La maquinària burocràtica europea esdevé un dels majors centres d’interessos comercials mundials on els grans grups polítics de l’Eurocambra dirigits pel Partit Popular així com els Socialistes europeus, mantenen un pols pel nomenament dels comissionats un pas necessari per augmentar la seva influència en les polítiques comunitàries. El Govern de l’Estat espanyol històricament poc influent a Europa, va fer una aposta forta i alhora arriscada per situar al seu Ministre d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient, Miguel Arias Cañete, com a responsable de Canvi Climàtic i Energia de la Comissió Europea. Però l’estratègia espanyola presentava defectes de fons principalment perquè Cañete ha estat al centre de les crítiques pels seus comentaris masclistes i alhora, per les obscures relacions entre les seves empreses i l’administració pública. Aquest va ser el rovell de l’ou de la reexaminació com a titular d’Energia europeu, el Parlament Europeu va demanar a la comissió jurídica un informe amb la declaració d’interessos de Miguel Arias Cañete amb l’objectiu d’analitzar les possibles relacions comercials i per tant interessos, entre l’exministre espanyol amb la indústria energètica. Les incerteses van augmentar quan Miquel Arias Cañete va incloure a darrer moment modificacions en aquestes declaracions incloent ingressos no indicats, fet que va força un nou examen sol·licitat pel Grup Socialista.

Les incerteses associades al seu nomenament no són infundades, Miguel Arias Cañete fins fa poques setmanes disposava del 2.5% de l’empresa petrolera Companyia Mercantil Petrolífera Ducar S.L així com de l’empresa escindida d’aquesta el 2008, Petrologis Canarias S.L de les quals va ser president fins al 2012 quan es va incorporar a l’executiu espanyol de Mariano Rajoy. Les dues companyies van ser fundades per la família de la seva dona i actualment el seu cunyat, Miguel Domecq Solís, ocupa la direcció d’ambdues empreses i controla els Consells d’Administració. Les sospites de tràfic d’influències per part de l’exministre s’han anat produint des del seu període com a diputat a les Corts fins arribar a la titularitat del ministeri, arran de les concessions administratives operades en el Port de Ceuta així com també a Canàries. Segons Cañete el fet que la família directa, dona i fills, no siguin titulars legals dels negocis familiars en el camp energètic, és una justificació suficient d’independència  per optar l’elecció com a responsable de comissari d’Energia i Canvi Climàtic.

Ara mateix però, els dubtes recauen sobre el caràcter ètic de la seva elecció, dubtes que parteixen de dos aspectes ben diferenciats: (i) l’elecció d’un responsable d’Energia europeu que fins fa dos anys era president de dos companyies petrolieres actualment controlades per familiars, (ii) l’elecció del responsable de Canvi Climàtic una persona que ha tret profit de la comercialització de cru, uns del primers responsables de l’escalfament global. És fa estrany que una persona que ha sustentat un negoci fonamentat en la distribució i emmagatzematge de petroli i que té lligams familiars evidents amb aquest sector, sigui el màxim garant europeu de complir els objectius del “20-20-20” per al 2020. Concretament:

  • Reduir un 20% dels gasos d’efecte hivernacle respecte els nivells del 1990.
  • Augmentar un 20% l’energia produïda per les energies renovables.
  • Millorar un 20% l’eficiència energètica a la UE.

El camí a l’infern està empedrat de bones intencions i el que sembla evident és que l’historial personal de Miguel Arias Cañete no el fa el millor candidat com a titular d’Energia i Canvi Climàtic europeu i evidencia per tant, que la Comissió Europeu esdevé un organisme burocràtic on es barregen les pressions exteriors dels lobbies empresarials amb els interessos econòmics del propis titulars de les carteres de la Comissió Europea. Tot queda a casa doncs.

La societat del risc (I) Riscos i capitalisme

“L’expansió dels riscos no trenca en absolut amb la lògica del desenvolupament capitalista, si no que l’eleva a nou nivell (…) Es pot calmar la fam i satisfer les necessitats, però els riscos de la civilització són un barril de necessitats sense fons, inacabable, infinit, autoinstaurable”

Amb aquestes paraules, Ulrich Beck introduïa el concepte d’explotació i obtenció de beneficis per mitjà de la instrumentalització del risc generat pel capitalisme durant el seu propi procés de desenvolupament industrial. “La societat del risc” llibre publicat el 1986, força un canvi de paradigma clàssic de les societats capitalistes i entrellaça la lògica del repartiment de la riquesa amb la lògica del repartiment dels riscos.

Ulrich afirmava que “les societats del risc no són societats de classe; les seves situacions de perill no es poden pensar com a conflictes de classe”. Si bé és cert que els impactes ambientals i els riscos que suposa el desenvolupament industrial són en certa manera “democràtics”, en paraules d’Ulrich (e.g l’aire contaminat de les gran ciutats o el DDT o mercuri del peix a les que tothom es troba subjecte a aquests impactes), el factor o la constant que fa variar el resultat de l’equació és l’exposició al risc i en aquest sentit, les diferències de classe juguen un paper clau.

Vivim envoltades de riscos.

El risc és present en moltes esferes de la societat com a conseqüència del procés d’industrialització i el creixement dels efectes secundaris de les activitats humanes. En el nostre entorn quotidià si féssim una llista de possibles riscos per a la nostra salut probablement decidiríem estripar-la per evitar viure angoixades pels riscos amenaçadors. Mercuri en el peix que comprem, aire amb elevats nivells de SO3 o NOx , aigua amb traces de nitrats o metalls pesants o bé radioactivitat natural associada a elements que crèiem inofensius. La llista pot ser llarga però la pregunta important hauria de ser: quin és el nivell d’exposició o la concentració que pot suposar un risc significatiu per al meu organisme?

Per descomptat, el risc zero no existeix i les pròpies activitats humanes així com els processos naturals impliquen un risc per a la supervivència de qualsevol organisme. Un exemple, el plàtan és conegut popularment com una fruita amb un elevada concentració de potassi i una petita part d’aquest potassi és un isòtop radioactiu natural (40K). És radioactiu però no suposa un risc perquè el nostre organisme hi està adaptat i la concentració és baixa.

Vivim envoltats de riscos, però fent una discriminació dels factors superficials, queda palès que més enllà dels riscos “domèstics”, la societat i el procés d’industrialització han provocat amb la síntesis de noves substàncies químiques, de nous processos productius i per l’ús de fonts d’energia fòssils així com nuclears, un nou espectre de riscos que superen qualsevol barrera natural pel seu grau d’incidència i per el gran abast d’influència que presenten. Aquest riscos poden provocar danys sistemàtics, irreversibles i es mantenen invisibles en molts casos als ulls de la població, fet que genera una interpretació causal i la definició dels quals resideix en mans del saber científic fora de l’abast d’una gran part de la societat.

Aquest és un element clau per entendre la societat del risc. La especialització i tecnificació de les fonts del risc és proporcional al coneixement científic del risc així com de les seves repercussions. Aquest coneixement es troba fora de l’abast d’una gran part de la població que resta subjecte a possibles transformacions, ampliacions, disminucions o dramatitzacions del risc per part de les maquinàries dels Estats i de les empreses implicades, fet que genera nous processos socials de redefinició d’aquest risc. Segons Ulrich “l’efecte social de les definicions del risc no depèn de la seva consistència científica”

El cercle viciós dels riscos.

En aquest context, la lògica capitalista ha elevat a un nou nivell l’expansió dels riscos que el seu propi procés de producció genera i que es fonamenta en dos polítiques d’actuació. La primera respon a la reducció de les despeses per mitjà de la reducció de mesures preventives i correctores dels risc que les activitats industrials generen. Moltes situacions risc (e.g abocaments d’aigües contaminades, abocadors de deixalles urbanes o l’ús de pesticides) podrien ser minimitzades  amb la inversió en investigació, implantació i desenvolupament de tècniques en els processos generadors de riscos, el que suposaria un increment de la despesa. Un esforç que evidentment no estan disposats a concedir, sempre i quan la pressió social originada per l’increment del coneixement el risc en la societat afectada no ho acabi imposant.

En segon lloc, l’increment dels riscos és transformat en un ventall de serveis ofertats a la població entorn a la prevenció, protecció i correcció dels efectes nocius que la pròpia activitat del desenvolupament capitalista genera. En paraules de Ulrich, “els risc de la modernització són un big business” i idènticament a la sanitat, transport o educació, els riscos són un pou de necessitats el fons del qual es desconeix.  Però un concepte més demencial s’extreu d’aquest raonament, prenent en consideració que les economies capitalistes obtenen beneficis de la generació de riscos i de l’exposició de la població a aquestes riscos, el cercle viciós es completa amb l’interès de mantenir i incrementar els riscos als quals estem exposades. Comptat i debatut, la lògica capitalista no només és capaç d’extreure beneficis dels riscos que produeixen en totes les seves xarxes de producció de béns i consum, si no que la pròpia existència i potenciació d’aquests riscos són també un factor d’increment de beneficis.

Si un dia seiem davant del televisor a analitzar els anuncis televisius amb l’òptica de la societat del risc, ens adonarem que hi ha una infinitat de riscos als quals els productes i serveis publicitats hi fan front. Un dels exemples més interesants és el del concepte del colesterol.

El colesterol, un esterol o lípid que és present en tot el nostre organisme de manera natural i que juga un paper clau en la transferència d’elements a la membrana plasmàtica entre l’exterior i interior de les nostres cèl·lules, ha estat criminalitzat i assenyalat com un dels agents nocius que provoquen problemes cardíacs. Si bé és cert que en excés pot provocar problemes cardiovasculars, la pregunta que ens hauríem de fer és: perquè hi ha un grup de la població que presenta un sobre excés de colesterol? La resposta, idènticament simple a la pregunta és que l’alimentació d’aquesta sector poblacional es fonamenta en productes rics en greixos i principalment de producció industrial. Així doncs, mentre que en un canal de televisió ens oferten productes per reduir el colesterol en el nostre organisme, el següent anunci captiva el nostre estómac amb productes rics en colesterol i per tant contraproduent per a la nostra salut. El cercle viciós de la generació del risc i de l’extracció de beneficis del risc creat.

El conjunt de percepcions que rebem com a població dels riscos que ens envolten es troba actualment en un procés d’expansió, cada dia el nombre de riscos és major i alhora, aquests tenen més poder d’impacte sobre el benestar social. Les alarmes per contaminació del medi o d’accident nuclear, els casos d’intoxicació massiva per aliments, les explosions de gas o els incendis forestals són catàstrofes que emprades sistemàtica i perversament en el control de la percepció social del risc, permeten formar una imatge distorsionada de la realitat abocant a una atmosfera col·lectiva de catàstrofe permanent. És en aquesta atmosfera de preocupació exaltada on els poders polítics legitimen actuacions que en un altre context no serien populars. Ulrich va definir la societat del risc com “ una societat catastròfica. En ella, l’estat d’excepció amenaça en convertir-se en l’estat de normalitat”