GRÀCIA 1850

El proper 22 de maig sembla que per fi Barcelona obrirà les finestres del seu Ajuntament i foragitarà l’aire de resclosit que s’hi respira des de fa trenta-dos anys. Trenta-dos anys de govern són molts anys. I per prendre consciència del que signifiquen, n’hi ha prou de tenir present que abasten molt més d’una generació. És a dir, que els catalans nascuts després del 1979 no han conegut cap altre govern municipal a la capital de Catalunya que el del Partit Socialista. El mateix partit, ves per on, que considerava inadmissibles els vint-i-tres anys de Jordi Pujol a la Generalitat. La fórmula socialista per perpetuar-se en el poder, tanmateix, per bé que ha estat legal, ha estat poc ètica. Legal, perquè no hi ha res que impedeixi que l’alcalde de la capital del país abandoni el seu mandat abans d’acabar la legislatura; poc ètica, perquè denota males arts i un afany de gaudir d’un lloc de privilegi a la graella de sortida electoral per davant de la resta de participants. És clar, no és el mateix presentar una cara desconeguda a les eleccions que tenir un candidat que ja fa dos anys –o, si més no, un bon grapat de mesos– que exerceix com alcalde i que ha tingut temps per promocionar-se gratuïtament en tots els mitjans de comunicació. Així va ser com Pasqual Maragall va succeir Narcís Serra, així va ser com Joan Clos va succeir Pasqual Maragall i així va ser com Jordi Hereu va succeir Joan Clos. És la fórmula reproductiva del carrer Nicaragua, una fórmula descaradament sociodinàstica.

Aquesta vegada, però, els socialistes s’han trobat que no hi ha hagut ningú que hagi ofert a Jordi Hereu un càrrec més elevat –per a un socialista és molt més important ser ministre d’Espanya que alcalde de Barcelona– en virtut del qual fos possible la jugada de substituir-lo per un delfí. I les primàries amb Montserrat Tura, una dona que ni tan sols va tenir la consideració de viure a Barcelona per aspirar a governar-la, també han estat una jugada fallida. Tan fallida com la consulta sobre la reforma de la Diagonal. Per això, davant la patacada que els ve a sobre –estem parlant de la mateixa gent que va cremar 215 milions d’euros de l’erari públic en l’esperpent del Fòrum de les Cultures i que ha deixat Catalunya a la vora del col•lapse econòmic–, han començat a cercar suports de caire personal. I els suports socialistes, no cal dir-ho, sempre són espanyolistes.

Això explica que els grans fitxatges de Jordi Hereu per guarnir la campanya electoral siguin Ana María Moix i Rosa Regàs, dues flamants signatàries dels famosos manifiestos nacionalistes espanyols elaborats pel Foro Babel. I és que tant l’una com l’altra formen part de l’esquerra ‘pija’ catalana que escriu en espanyol porque hace más fino i que ha fet de l’autoodi la seva raó de viure. Rosa Regàs, a més, va haver d’abandonar el càrrec de directora general de la Biblioteca Nacional d’Espanya, l’any 2007, després que el ministre de Cultura d’aquell país, César Antonio Molina, en blasmés la gestió i que pretengués continuar les seves vacances malgrat la desaparició de dos mapamundis gravats i il•lustrats que formaven part d’exemplars de l’edició incunable del 1482 de l’obra ‘Cosmografia’, de Ptolemeu.

Aquesta és la gent que pretén mantenir-se trenta-dos anys més en el govern municipal de Barcelona, una gent que menysprea la llengua, els drets nacionals i les institucions de Catalunya i que elabora manifiestos per subordinar-la a Espanya. Això explica que Jordi Hereu hagi faltat el respecte als membres del govern, en titllar-los de “consellerets”, i que aquests, amb bon criteri, hagin cancel•lat indefinidament les cites previstes amb ell. Jordi Hereu, al capdavall, és la viva imatge d’un partit d’obediència espanyola per al qual les institucions catalanes no són les institucions d’una nació d’Europa, són només mers instruments al servei de la seva ideologia i del seu il•limitat afany de poder.