GRÀCIA 1850

Els teus drets acaben on comencen els dels altres.

Abans de res vull deixar clar que estic a favor, només faltaria, del dret de vaga que tenen, que tenim tots.

Dit això, també voldria deixar clar que estic a favor del dret que tenen, que tenim tots a no fer vaga. I aquest és el punt, sembla, on els sindicats, representats pels inefables “piquetes informativos” no ho tenen tan clar.

Quan s’anuncia qualsevol mena de vaga, general o no, els primers –sinó únics- interessats en que aquesta sigui el que anomenen un èxit són els sindicats. Per aconseguir-ho no dubten en emprar qualsevol mètode com ara el de la coacció mitjançant els repetits “piquetes”. Si tu, o qui sigui, treballador o empresari decideixes que has d’anar a treballar pel motiu que sigui com ara que no estàs d’acord amb la vaga, que és el teu negoci i tancar un dia representa unes pèrdues determinades o, senzillament, que no et surt dels collons de fer vaga, sempre tindràs els amables components d’un d’aquests piquets que farà que vulguis o no tanquis persianes. Et pots trobar en un dia que estiguis amb ganes de guerra i els plantis cara… ja has begut oli. A més dels insults de rigor no t’estranyi si, a sobre, et trenquen algun vidre, t’empastifen el local de pintura o t’aboquen les escombraries del primer contenidor que trobin a ma.

Per altra banda pacten un serveis mínims. Per exemple, el transport públic. Doncs bé, els autobusos de serveis mínims han estat apedregats, els seus vidres trencats i les rodes punxades. D’això se’n diu respectar el pactat…

Aquesta mena de gent, sobre la qual no hi tinc res personal en contra, es la que al llarg del temps que no estan de vaga estan “alliberats” pels seus sindicats als centres de treball. Si tens la desgràcia de tenir un d’aquests “amics” a la teva feina vas apanyat. Amb les lògiques excepcions, que les hi ha, dedicarà tot el seu temps a fer de sindicalista (correcte), a no fer res més en les hores que te “alliberades” (discutible) i a tocar-se els collons quan li convingui per la coartada de la seva afiliació (barra).

Últimament, a aquestes vagues, generals o no, s’ha unit uns altres tipus urbans, els anomenats “antisistema” i els “okupes”. Aquests paràsits de la societat aprofiten qualsevol acte, festiu o no, per apuntar-se a la “celebració” i fer de les seves com ara cremar contenidors i cotxes (avui, davant de casa meva), enfrontar-se amb el primer que els digui quelcom o directament, fer el cafre (amb tots els respectes per aquesta ètnia africana).

Hi ha un altre tema que es el dels dirigents sindicals, aquests que, sense saber ben bé de que treballen o han treballat, van sortint a les ràdios i televisions arengant a les masses tractant-los de “compañeros” que, com a bens, els segueixen e joc. Ells, mentrestant, van fent la viu-viu sense reparar en despeses amb govern i empresaris. Això, però, seria tema per a un altre post.

Ah!,per acabar vull deixar clar que el text d’aquest post no em converteix, com algú pot arribar a pensar, en un dels que anomenen “fatxa”, ans al contrari, quan molts d’aquests que ara no dubten en fer tancar si o si qualsevol botiga o empresa anaven al col·legi o potser encara amb bolquers, jo ja tenia el collons pelats d’anar a manifestacions, estar en partits considerats separatistes o jugar-me una carrera professional per anar a les llistes de les primeres eleccions en un partit com el PSAN.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!