GRÀCIA 1850

Article de Saül Gordillo a l’Avui i al seu bloc, del 22 de juliol de 2010, però que manté totalment la seva vigència.

(Recull d’una nova “mostra” del personatge a qui, ho reconec, li tinc una especial “estimació”, amb una foto que no te desperdici per la poca vergonya que traspua la seva estètica: mentre reclama sacrificis a la resta d’humans, ell viu com un capellà…)

L’escàndol del Palau de la Música Catalana esquitxa alguns polítics i institucions i agreuja la desafecció escampant l’ombra de dubte sobre el finançament dels partits. La comissió parlamentària erosiona i enterboleix un final de legislatura inèdit. En aquest context de màxima tensió, i amb la sensació de gravetat del moment a Catalunya, sorprèn enormement la relliscada de Josep Antoni Duran i Lleida, que es va deixar fotografiar per El País a la suite de luxe que ocupa permanentment al Palace de Madrid, un hotel situat davant mateix del Congrés dels Diputats, que és allà on els polítics catalans demanen “gestos polítics per refer ponts” entre Espanya i Catalunya i on el que obtenen és el certificat de defunció del federalisme evaporat de Zapatero.
 

A la capital de la gesticulació política, el català que millor es mou és el socialcristià Duran i Lleida. Però esmorzar a la luxosa habitació del Palace que costa 1.000 euros diaris i lligar-se al coll una corbata regal d’Esther Koplowitz davant de les càmeres és un desvergonyiment inapropiat en temps de crisi, i més quan es jutja els que acceptenvuittons i trajos a mida.

La fotografia és una ostentació innecessària, algú dirà que una relliscada tractant-se d’un polític que domina la posada en escena a la perfecció. És una imatge antiga a Catalunya, d’estil més madrileny i que podria arribar a tenir sentit uns anys enrere, però que avui, amb una ciutadania hipercrítica amb els polítics i amb mig milió de catalans a l’atur, esdevé provocativa.

A Madrid, on estan més pendents de la separació de José Bono, el reportatge del diari de l’esquerra governamental espanyola deu haver passat desapercebut. No els sobta. Aquí, ningú no ha dit res. En un país, el nostre, on es vilipendia una alta autoritat per incloure millores per treballar en el seu cotxe oficial, l’esmorzar abundant del polític socialcristià al Palace de Madrid no ha merescut cap comentari.

I després diuen que als catalans ens perd l’estètica. O que tots els polítics són iguals.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!