italianitzant

{elisenda rosàs i tosas}

12 de maig de 2014
Sense categoria
0 comentaris

Alcover o l’aula de l’escola del camp

Alcover és un poble de l’Alt Camp, provínica de Tarragona. No sabia exactament per quins motius es coneix aquest indret, però hi vaig anar per dues raons. Primera, perquè no tinc cotxe i em moc amb tren, i a Alcover el tren hi arriba. I segona i principal, perquè Alcover és un lloc de pelegrinatge obligat si volem italianitzar-nos.

El Renaixement a Catalunya és, en general, minso i trist si parlem d’arquitectura. Felip II, rei d’Aragó i de Castella i comte de Barcelona, va decidir que volia viure a Madrid. Això és un drama però també és clau per entendre per què a Catalunya vam passar d’una època gòtica esplendorosa a un renaixement justet: el rei havia tocat el dos de Barcelona. Paral·lelament, el mar nostre va deixar de ser el centre del món, que es va desplaçar cap a l’Atlàntic. Tot plegat es  va notar: mentre a Castella es construïa el monestir d’El Escorial, a Catalunya s’aixecava el Palau de la Generalitat. Sí. Jugàvem una altra lliga.

Malgrat tot, al Camp de Tarragona hi va succeir un fenomen que ara provarem de desgranar. Pere Blai, d’una família de mestres d’obra i de fonts, i Jaume Amigó, rector de Tivissa, van començar,a finals del segle XVI, a fer intervencions arquitectòniques introduint a Catalunya els conceptes del Renaixement italià. Anaven tard i rebien encàrrecs continguts, però l’arquebisbat de Tarragona els donava feina i a mesura que construïen els seus projectes anaven creant escola. Va néixer, així, l’Escola del Camp de Tarragona, la tendència més forta i més pura de l’art renaixentista que va viure Catalunya.

No ens ha d’estranyar que fos precisament aquí, a la rodalia del lloc que Escipió l’Africà va escollir per fer un assentament, que renasqués l’art clàssic. De la mateixa manera que, de tots els indrets del món, només a Itàlia podia néixer el Renaixement, de tots els indrets de Catalunya només al Camp de Tarragona podia arrelar-hi. A l’Escola del Camp s’aprenia a llegir mirant l’Arc de Berà, el Pont del diable, el mausoleu de Centcelles, la torre dels Escipions i la sempre magnífica, esplèndida i romaníssima Tarraco. I els tractats renaixentistes italians, és clar.

Aquest fet arquitectònic culmina amb alguns edificis notables de Pere Blai, com el Castell- Palau de Torredembarra o la façana sud del Palau de la Generalitat, obra mestra i episodi màxim d’aquest moment artístic, que es va acabar de construir el 1619.  Però Blai també té obres menors importantíssimes, dues de les quals són un parell de cases a Alcover, construïdes el 1618. El projecte va néixer fruit de l’encàrrec dels germans Company, que després d’haver fet fortuna a Amèrica van tornar al poble i van encarregar a l’arquitecte una casa per a cada un, que avui coneixem amb els noms de Ca Cosme i l’Abadia. Són dues cases molt semblants entre elles, molt germanes, construïdes dins el recinte murat. Sovint s’ha dit que són cases bessones, però, perdoneu l’atreviment, no hi estic d’acord. Com a màxim podríem afirmar que són bessones bivitel·lines.

La composició de la façana de les dues cases és semblant, malgrat que hi hagi diferències no gens negligibles entre una i altra. A l’esquema general de la façana, de composició simètrica, se superposen tres ordres diferents. Una planta baixa amb un tractament més grosser, un primer pis senyorial i un segon pis per a una planta de golfes. És el mateix esquema del Palau de la Generalitat, que segueix fil per randa les normes compositives renaixentistes.

Si entrem en el detall, veiem que a la planta baixa la llindes de la porta d’accés a Ca Cosme i també les de les finestres de l’Abadia són fetes de grans carreus encoixinats que formen platabandes, igual que les de les portes de la torre del Pretori de Tarragona. La platabanda és un sistema que els romans utilitzaven sovint per cobrir buits en paraments. Estructuralment funciona com un arc molt rebaixat però geomètricament és pla, com un biga. Això permet crear, a la pràctica, bigues pètries resistents com arcs.

Entre la planta baixa i el primer pis hi ha un canvi de tractament en la façana. Si en un cas, Ca Cosme, una cornisa separa els dos pisos, en l’altre,  l’Abadia, els carreus deixen de ser encoixinats al primer pis i es reforça la idea de canvi amb el balcó, que és un element predominant a la façana. En aquest primer pis les finestres tenen frontons triangulars, alternats amb frontons semicirculars en el cas de Ca Cosme, com els que projectaven a mitjans del segle XVI Vignola o Michelangelo a Roma i iguals que els que a la vegada Blai estava construïnt al Palau de la Generalitat i que els que ja havia construït al castell de Torredembarra. Aquesta solució de finestra amb frontó és un element modern que Blai incorpora al seu catàleg d’elements constructius i que a Itàlia s’havia estès reprenent els frontons dels temples clàssics.

El segon pis de les dues cases queda separat del primer per una cornisa, aquest cop més subtil que la del primer pis. A l’Abadia, una sèrie de finestres quadrades, com la del darrer pis del Palau de la Generalitat i del Castell de Torredembarra, il·luminen l’espai de les golfes de la casa. En canvi, a Ca Cosme la façana de les golfes és una magnífica galeria de vuit finestres d’arc de mig punt. Les proporcions dels buits són iguals que les del Pont del diable: un quadrat i un semicercle que s’hi superposa. Entre finestra i finestra, una pilastra senzilla reforça el ritme d’aquesta galeria.

En les dues cases els ràfecs de fusta són com grans cornises que marquen molt clarament el límit de la façana i li fan una franja d’ombra que pot arribar a marcar un fort contrast un dia assolellat, com la cornisa que Michelangelo havia dissenyat cinquanta anys abans per al Palazzo Farnese a Roma.

Alcover és un poble que no es pot digerir amb una sola passejada. L’art del Renaixement hi aflora, més enllà d’aaquestes obres mestres, en els racons més insospitats. És ben cert que el Renaixement a Catalunya és minso i trist si parlem d’arquitectura, però Alcover és la meca d’aquest moviment renaixentista que es va articular a casa nostra a l’entorn de l’Escola del Camp.  

I sí. Potser sí que jugàvem una altra lliga. Però ho fèiem amb estil.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!