italianitzant

La Concetta, l’Alexandra i jo ens trobàvem immerses en una ruta de teatres romans okupats i vam anar a petar al Cinema America. Hi havia rastes, birra i porros. Del cinema America i de la gent que ens està salvant el patrimoni en parlarem un altre dia, que prou s’ho val. Avui parlarem del documental que casualment passaven aquella nit.

“Lo sbarco” –el nom del projecte i també del documental- és una d’aquelles iniciatives que es fan des de baix amb una sensibilitat extraordinària.

Un grup d’italians establerts a Barcelona van decidir, fa un parell o tres d’anys, de fer una acció simbòlica amb un objectiu pràctic. En un moment en què Itàlia s’enfonsava moralment i anímica, aquesta colla d’emigrats van voler portar una  dosi d’esperança als seus conciutadans recordant-los quins són els nostres drets com a persones. La idea consistia en embarcar-se al port de Barcelona a la Nave dei diritti –la nau dels drets- i arribar l’endemà a Gènova per fer lo sbarco – el desembarcament – de la solidaritat.

Calen tres premisses, a parer meu,  per gestar una idea així. La primera, estimar-se apassionadament la pàtria; la segona, tenir la sensibilitat del poeta; i la tercera, que en definitiva reuneix els dos primers punts, ser italià.

Després de l’èxit del desembarcament, un dels participants es preguntava: on anirem a trobar més gent capaç d’entendre això que hem fet?

No tenim motius per preocupar-nos perquè gent que organitza desembarcaments –potser no tan poètics, d’acord, però desembarcaments al cap i a la fi- n’hi ha per tot arreu. Només cal que siguem capaços d’entendre’ls.

I des d’aquí aprofito per agrair les hores de Lemy als meus companys de Recreant Cruïlles, que estan organitzant un desembarcament al cor del meu barri.

Buona resistenza!