italianitzant

{elisenda rosàs i tosas}

11 d'abril de 2013
Sense categoria
0 comentaris

Fill

Vaig estar arrossegant la Júlia durant hores per uns carrers glaçats perquè volia menjar conill a un lloc que ja-veuràs-que-t’agradarà-molt. L’Augusto és d’aquells llocs on s’hi torna. Hi havia anat per primer cop amb la Marta i la Joana quan començàvem a ser joves, però d’això ja fa uns quants anys.

El local era a vessar i ens van endossar una parella de francesos a la nostra taula. Com que ens van suscitar un cert interès, amb la Júlia els vam estar repassant tranquil·lament fins que un dels dos ens va confessar que era de Lliçà de Munt. Blanques, vam empassar saliva i vam rebobinar mentalment la conversa. Inspirem. No hem dit cap inconveniència. Espirem.

El confés ens va explicar, entusiasmat, moltes coses molt boniques. Entre moltes d’altres coses, vam aprendre que una de les primeres testimoniances que s’han trobat en italià és en un fresc de l’església de San Clemente on s’hi veu una escena amb uns personatges i un text en forma de diàleg: un patrici romà diu als seus servents “fili de le pute, traite!”. Una expressió massa grollera per un poble tan sensible, potser sí. Però les coses van com van.

Era el segle XI, el llatí es desmembrava i cada proto-nació trobava la seva manera de dir fill de puta. La nostra no és ni millor ni pitjor, és simplement la nostra. El que és bonic és que la nostra manera i la dels altres antics ciutadans de l’imperi romà són tan germanes que sembla ser que ens podíem arribar a entendre. Però per fer-ho cal una cosa que no existeix en abundància: seria qüestió de posar-hi voluntat.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!