Vaig estar arrossegant la Júlia durant hores per uns carrers glaçats perquè volia menjar conill a un lloc que ja-veuràs-que-t’agradarà-molt. L’Augusto és d’aquells llocs on s’hi torna. Hi havia anat per primer cop amb la Marta i la Joana quan començàvem a ser joves, però d’això ja fa uns quants anys.
El local era a vessar i ens van endossar una parella de francesos a la nostra taula. Com que ens van suscitar un cert interès, amb la Júlia els vam estar repassant tranquil·lament fins que un dels dos ens va confessar que era de Lliçà de Munt. Blanques, vam empassar saliva i vam rebobinar mentalment la conversa. Inspirem. No hem dit cap inconveniència. Espirem.
El confés ens va explicar, entusiasmat, moltes coses molt boniques. Entre moltes d’altres coses, vam aprendre que una de les primeres testimoniances que s’han trobat en italià és en un fresc de l’església de San Clemente on s’hi veu una escena amb uns personatges i un text en forma de diàleg: un patrici romà diu als seus servents “fili de le pute, traite!”. Una expressió massa grollera per un poble tan sensible, potser sí. Però les coses van com van.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!