ESTEL: L’ESPERANÇA DEL MÓN

Va arribar el gran dia, tot el gros de l’exèrcit va sortir del port del regne , havia  arribat el dia en el qual els mortals coneixerien aquella  illa misteriosa, aquelles terres que ningú havia visitat, el dia en el qual es forjaria la major i terrible història que el món hagi conegut mai.

Han passat ja dotze anys des d’aquell terrible dia i, ara, en aquesta illa, una adorable joveneta s’endinsa en un bosc, cantant i recollint flors, aliena als esdeveniments passats, un passat  directament relacionat amb ella; molt aviat, la seva vida es veuria immersa en la història de dos pobles i, sense poder evitar-ho , es convertirà en l’única esperança, no només del seu poble ,  sinó de tot el món conegut. El seu nom és Estel i aquí comença la seva història.

A centenars de quilòmetres de qualsevol gran ciutat, enmig del no-res, s’estenia un gran bosc; en ell vivia una petita família en comunió amb la mare naturalesa. La família estava composta per un home, la seva dona i una filla de dotze anys.
El pare era de constitució forta, port seriós, cabells foscos i ulls negres i penetrants. Era caçador, un home acostumat a vagar pels boscos, tant de dia com de nit, es deia que tenia els sentits tan desenvolupats com els animals que vivien en el bosc. No hi havia res que succeís en el bosc que se li escapés: la seva vista, el seu olfacte i la seva oïda estaven sempre alerta. Va construir una cabanya en la qual vivia amb la seva esposa i la seva filla; en comptades ocasions somreia,  era pacífic, amb un gran cor i solament utilitzava la força quan era estrictament necessari. A simple vista no aparentava que tingués més de 40 anys, una edat adulta sí, però encara molt jove; no obstant això, si et quedaves uns instants mirant la foscor profunda dels seus ulls, no podies fer una altra cosa que dubtar, els seus ulls eren com la mar, profunda, fosca i tempestuosa. Ningú podia assegurar quant temps feia que caminava per aquest món. El seu nom era Elector.

Molt diferent era la dona, una persona extremadament prima, tan prima que semblava que qualsevol petita brisa, la podia aixecar i endur-se-la ben lluny. Sempre estava cantant, li cantava a tot el que veia: li cantava al sol, a la lluna, als arbres, els ocells,  li cantava a la pluja…donava el seu amor a tot ésser viu dins i fora del bosc, tota aquesta energia li tornava a ella de forma augmentada, com si fos un bumerang. Estimava profundament la naturalesa, es despertava amb la sortida del sol i es ficava al llit sempre amb el despertar de la lluna. El sol i la lluna eren els seus aliats i la seva font de poder. Els seus ulls del  mateix color que el bosc, verd profund i fosc, com un mar d’esperança viva i eterna. No semblava que caminés, el seu caminar era tan lleuger que semblava que levités lleugerament a pocs metres de la terra. Sempre estava somrient, amb prou feines s’enutjava; la Mare Terra en algunes ocasions va poder comprovar la fúria d’aquesta dona quan perdia el control, per això sempre la va témer i es va ocupar que sempre estigués alegre i sense cap preocupació. No aparentava més de 35 anys, encara que com passava amb el seu marit, si et paraves un instant a mirar els seus ulls, l’única cosa que trobaves era una enorme confusió. El seu nom era Esperança.

A la fi anem amb la nostra petita i valenta protagonista: cabells daurats, ulls blaus com el cel; hi havia en ells un foc que mai s’apagaria, encara que aquest poder encara no s’havia despertat. S’assemblava molt a la seva mare, sempre estava cantant,  la seva mare li va ensenyar a estimar els boscos i no passava ni un sol dia sense quedar-ESse adormida, recolzada en el tronc d’un d’aquests arbres mil·lenaris. Tot això va canviar quan va complir els dotze anys, el seu cantar es va afeblir, un pesar començava a créixer en el seu cor, però ho ocultava als seus pares, el seu cor sofria per tenir un esperit tan jove, impacient i apassionat. El seu nom era Estel.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.