ONADES D’INCERTESA 7 part

Guillem va soltar  totes les cordes que feia que la nau quedés nugat al mol, la galera començava a allunyar-se del moll, Guillem i Arnau hi eren dins, els 20 esclaus també hi eren als rems i començaven a fer la seva feina, la nau començava a agafar velocitat. Els guàrdies els perseguien amb molta determinació però els nostres amics eren més ràpids.

Un a un varen començar a saltar dins de la nau. Primer va saltar Podentor, el va seguir Nanfiler, Joan, Agnès i el petit Guillem. Justament quan anava a saltar Anna, un guàrdia va agafar un ganivet i li va llançar amb tanta mala sort que li va travessar la cama dreta. Tot i així va aconseguir pujar a la nau. Arnau li va treure, la va guarir. La ferida no era molt greu, això sí, li feia falta molt de repòs.

El vent bufava al seu favor, de seguida van abandonar el port a molta velocitat. L’Anna dormia, estava sana i estalvia. Feia molt bon temps, el sol s’alçava orgullós omplint-los d’energia renovada i d’esperança. Podentor era l’únic que estava intranquil, no li agradava que la mar estiguera en tanta calma. No era natural.

Es va fixar com Guillem es posava la mar en el cor i l’expressió del seu rostre va canviar. Una expressió de dolor tant forta que es va tindre que recolzar en la barana de la nau.

—Què tens Guillem?

—No ho sé, de sobte he sentit com una forta opressió en el cor i al mateix temps m’he recordat de la meva dona.

—La teva dona?

—Si va morir fa uns anys.

—Ho lamento.

—No és només això. Tinc la sensació que no continuaré en aquesta nau molt de temps, que el meu  viatge està a punt de finalitzar.

—Per què?

—Encara no ho sé. Podré confiar en tu si aquesta percepció es compleix? Faràs alguna mala jugada a la resta?

—No! Tot i que hauries de parlar amb la resta per si això succeís.

—Sí, ho faré més tard.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.