ONADES D’INCERTESA: 2n part

  • Ningú està obligat, però qui vulgui acompanyar-me en aquesta aventura serà benvingut. Sou lliures de fer-ho o de quedar-vos en el mas. -Va aclarir Guillem.

Arnau es va posar de seguida al costat de l’Arnau, l’Anna el va seguir i de seguida es va agafar del seu braç.

  • Arnau! Anna! -Van cridar al mateix temps les mares dels joves.

  • No em podràs aturar, mare. N’ estic ben decidit. -Va afegir Arnau amb un posat ben orgullós.

  • Jo també mare. -Va dir l’Anna agafant-se ben fort del braç de l’Arnau.

Els pares dels joves es van acostar a les seus dones per intentar calmar-les.

  • Deixa’ls dona. Ja són grans.

  • Sí! A més a més, igual l’Arnau es dóna compte del que sent realment l’Anna per ell. Segur que al final es casaran, aquest parell. Deixa’ls que facin el viatge.

El dos nois varen esclatar de felicitat. L’Anna va abraçar fortament  l’Arnau. Els pares somreien. L’Arnau plorava d’emoció, anhelava des de feia molt de temps emprendre una aventura a un lloc desconegut.

  • Bé. A la resta us encomano el meu mas i la meua Hisenda fins que torni del viatge. -Va ordenar Guillem.

Els tres viatgers varen començar a preparar-se, es varen dur la roba, alguns dels seus efectes personals i menjar per al viatge. Guillem va donar al joves un cavall. Era un cavall negre de pura raça. El seu nom eraLlum. Es va fer de nit, aquella nit dormirien en el mas. La darrera nit que passarien en el mas. A l’endemà emprendrien  un viatge que els duria a les profunditats del món.

El dia va arribar, era aquell dia, 17 de febrer de 1335. Els tres viatgers varen acomiadar-se dels 18 serfs que s’hi quedaren en el mas i emprengueren el viatge. Primera parada: Port de València.

El viatge va ser molt tranquil. Era molt de matí, les sis de la matinada per ser exacte. Varen travessar per un bosc inacabable, es sentia els sorolls salvatges de les criatures de la nit.

  • Rumm- Rumm, Bum- Bumm, crac-crac, xec-xec

Es va fer el silenci durant uns instants… però el silenci es va trencar amb soroll aterrador…

  • AUUUUU!!! AUUUUU! AUUUUU!

Sentien com un exèrcit d’ulls negres i sinistres els observaven, però no va succeir res. Després de tres hores de viatge varen decidir descansar i menjar alguna cosa. Quan encara no s’havien posat res a la boca, varen sentir uns crits d’auxili

.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*