El Camp de Túria

L’empresa Consolat de Mar ha programat l’estiu amb bona música. Un itinerari comarcal per viure la nit a la fresca, acompanyats per músics excelsos. Benaguasil, Olocau, Benissanó, acolliran aquesta setmana un Quartet que tomba de tos. Com és possible, us demanareu, aplegar tanta exquisitesa? Consolat de Mar és més que no una empresa de música, una invitació a escampar la música i la cultura. Potser que també venga instruments de música.

Divendres, dissabte i diumenge, hores i indrets diversos, perquè tothom puga triar a la carta.

Mikhail Spivak, Agnes Probst, Andrey Yarovoy, Konstantin Karzanov

Si un llig l’editorial de Vicent Partal a Vilaweb, no s’estarà de dir que, a espana, l’economia no té res a veure amb la bonhomia. Almenys, aquesta bonhomia de la qual parlem,  no té res a veure amb els responsables majors de l’economia d’aquest estat al qual pertanyem per obligació d’una o més guerres  i diverses dictadures, l’efecte de les quals dura, i dura i dura. I dura.

Un economista, un polític, un banquer, un ministre, un cap de govern (poseu-ho en plural si voleu) no havia de ser forçosament una mala persona. No ho havia de ser, però els exemples que hem patit, en aquest estat, a dalt de tot de la piràmide, són de traca i mocador.

Apropiació indeguda, preferents, cartes black, caixes, bancs, trama corrupta, doble comptabilitat pública, operacions criminals, finançament del partit, enriquiment fàcil… diu en Partal que l’estat espanyol és un projecte econòmic. Concretament, un projecte d’enriquiment escandalós d’unes elits que han saquejat l’estat, fent-lo servir sense vergonya ni prudència.

Citant l’editorial de Vilaweb, l’estat espanyol va rebre, entre 1985 i 2010, un paquet de 230.000 milions d’euros nets en ajuts europeus, que han anat a parar en una majoria a obres públiques, a infrastructures sense sentit, que han servit perquè unes quantes empreses privades guanyen diners amb una obra pública trucada.

…ACS, Acciona, Sacyr, OHL, Ferrovial i FCC, i encara Telefónica, Endesa, Repsol, Iberdrola i Gas Natural, a més de Santander i BBVA, CaixaBank, són empreses exemple de la poca bonhomia econòmica. A mans de mala gent. Malaltissa.

Una altra dada: prop del 40% dels ministres del període democràtic s’han incorporat, després, a les direccions de les grans empreses privades. I han protagonitzat operacions de frau per a intentar crear megaempreses des de la política. A l’estat espanyol, la política i l’economia es confonen amb uns nivells impossibles de trobar en cap altre estat europeu.

—la política es fa servir per a mantenir els privilegis econòmics… I allà on no arriba la política es posen en marxa els recursos de l’estat, al servei d’un partit i d’una idea: la justícia o la policia. L’estat és un immens negoci per a uns pocs. Ruïnós per a la majoria.

“Cada dia és més visible com de podrit està l’estat i com n’és, d’irreparable.”

A Bétera, a l’Ateneu de Bétera, en parlarem d’economia, amb el professor Josep Maria Jordan. En parlarem d’economia i de bonhomia.

Si voleu llegir l’article complet de Vicent Partal, el teniu ací a Vilaweb

Divendres, l’Institut d’estudis Comarcals ens convida a debatre com afectarà el Brèxit als valencians. Això, si encara resistim aquest embat d’Espanya contra València i els valencians. El debat de les idees, de l’economia i del futur a curt termini el portarà el catedràtic d’economia Josep Maria Jordan Galduf. Li hem demanat al professor Galduf que ens faça cinc cèntims de la situació valenciana, perquè la veu d’un expert sincer, humil i savi sempre ens ajudarà a visualitzar una realitat que els valencians no volem veure des de la barrera. Sobretot perquè les circumstàncies que vivim, a les quals ens aboca la política espanola, ens castiga més que a ningú. Els govenrs d’espana, de qualsevol color i ideologia, fan patir als valencians els mals de la política, l’economia, i la pròpia impotència. Per què? Per què els valencians som el sac de rebre els colps? Quina nova plaga bíblica ens cal per despertar-nos?

Josep Maria Jordan ens ho provarà d’explicar divendres a l’Ateneu de Bétera. El debat serà conduït pel mestre Albert Dasí. Abans de començar pels volts de les 20.00h, farem un tast d’orxata de l’Horta.

Aprendre fora de l’aula, gamificació i neurociència, tres temes ara mateix oportuns perquè els mestres es repensen què fan i com a l’aula. A més, de la presentació d’experiències en comunitats d’aprenentatge. Les XVIII jornades de formació destinades a mestres que organitza la regidoria d’educació de Bétera convida mestres, famílies i experts a aprendre i debatre en favor de l’escola. Els ponents tenen nom i criteri perquè el cinc i el sis de juliol els mestres no us avorriu.

“Encara no és tard, claus per a entendre i aturar el canvi climàtic” és el títol que Andreu Escrivà, ambientòleg, doctor en biodiversitat, ha triat per al seu estudi positivista i possibilista, que presentarà avui a Ca Nebot, a partir de les 19.30h. A Bétera

Justament avui un expert en el foc argumentava que no podem actuar com fa vint o trenta anys contra els incendis, perquè si nosaltres no som els mateixos, el paisatge i el territori, tampoc. El canvi climàtic afecta l’estructura del bosc madur, i el bosc mediterrani, malauradament, ni és madur ni té la protecció física i cultural necessària per salvar-lo de res. El nostre tros de bosc i de país, almenys.

Mentre la Serra Calderona i la Vall del Palància pateix l’agressió del foc, i també l'allau de visitants, la desprotecció, la manca de recursos, hui parlarem a Bétera de Canvis, en el clima i en més coses. I si bé, el doctor Andreu Escrivà avisa que n'hi ha temps, pere posar-hi seny, recursos, idees, en no posar-se a fer res, aquest temps va reduint-se sense remei.

Ara, i si es tracta d’això, de deixar que les coses vagen morint-se, com nosaltres…

Parlam-ne. Si encara no és tard.

“Encara no és tard” va guanyar el Premi Europeu de Divulgació Científica Estudi General.

ha sigut editat per BROMERA, Alzira, 2017

Tres dies d’un ponent inaguantable. Una serra eixuta, malgrat les pluges de l’hivern. I un bosc mediterrani propici. Pocs recursos, poc de valor del patrimoni natural, la guàrdia baixada de fa anys, centenars d’anys, i un finançament espanol que ens té a punta de pistola contra la paret: ni respireu, ens amenacen.

El govern del pp va governar més de vint anys i va deixar abandonats boscos i muntanyes. També va deixar el calaix buit, i el creminal Montoro diu que els valencians no mereixem sinó morir-nos. Entre més ajudes, no en rebem cap per protegir-nos ni de l’ombra que fan les mosques.

N’hi ha que diu que la superfície forestal del territori valencià ocupa el 60% del total. Que la inversió de 25 milions d’euros hauria de ser, com a mínim, de 150 milions per començar a gestionar alguna cosa.

En canvi d’això, un bomber militant del pp diu a les xarxes que al culpa és del govern ecologista de Compromís. Però de segur que aquests tampoc no saben conduir avionetes ni explicar-nos per TV què ens passa als valencians… Ah, que no tenim televisió per explicar el sidral de la Serra Calderona. Això que només han passat uns anys, de prohibicions de TV3 i tancament de TVV. Del terrible incendi de la serra de 1992 (10.000 hectàrees d’una tacada), n’han passat vint-i-cinc, d’anys. I potser no n’hem aprés gaire, de tot plegat.

Divendres torna l’activitat de l’Institut d’estudis comarcals del Camp de Túria. Serà a Riba-roja, i farem un recorregut didàctic pel castell. Després, la presidenta de l’Institut, Rosa Dasí, presentarà la revista Mirades al Camp de Túria.

D’uns anys ençà, l’activitat de l’institut a Riba-roja havia desaparegut. Amb l’objectiu de guanyar i recuperar la comarca, i dins el programa “Batega, no som una comarca dormitori”, hom pretén ajudar a revitalitzar la vida social, cultural i cívica dels pobles.

El castell a la Viquipèdia. Es tracta d’una construcció de gran volum formada per la juxtaposició de diferents edificacions. Això li confereix una gran complexitat de planta. Està realitzada en maçoneria i fàbrica de maó i tapial. Es compon de dos cossos diferenciats, principal i cavallerisses, connectats per un pati interior.^[2][1]

El cos principal, adjacent als carrers Benedito i Cisterna posseeix quatre altures amb diverses estances i departaments. S’accedeix per la planta baixa i per la primera planta des del pati, en aquest últim cas ascendint pel terreny natural o des del carrer Benedito per un accés secundari. La part inferior no es troba comunicada amb la resta de les plantes. Les cavallerisses sense un edifici longitudinal, independent del principal i que es troba a l’altre costat del pati. Té dues plantes, connectades per una escala situada al centre. Forma mitgera amb l’edifici veí pel que la seva coberta és a una sola aigua que dóna al pati. A diferència de l’altre cos, no està dividit en nombroses estades, ja que només separa cada planta en dues zones. Es tracta d’un edifici senzill de construcció molt posterior al cos principal. Destaquen les finestres geminades d’art gòtic tardà i algun arc interior carpanell de tres centres. Els successius condicionaments de l’edifici han deformat la imatge de palau a l’haver estat utilitzat com a magatzem durant els anys previs a la seva adquisició per l’Ajuntament.

L’Ateneu de Bétera acull una exposició organitzada i coordinada per l’Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria i l’Ajuntament d’Olocau. Hi repassa  la història d’una reivindicació popular, social, comarcal, en favor de la protecció de la Serra Calderona, un dels pulmons verds de València ciutat. El 1992, el foc va cremar 10.000 hectàrees de bosc de cap a cap de la serra, de Gàtova a la mar. Durant tres dies el desastre s’acarnissà contra la serra i la gent dels pobles que l’habiten.

De res no havien servit les propostes, els estudis, els avisos que havíem llançat a l’administració sobre la desprotecció. La Conselleria del Medi Ambient havia abaixat la guàrdia, o s’havia plegat de braços. El paisatge no era rendible, que no afegia vots. La serra semblava abandonada, n’hi havia restes de llenyes d’anys i panys, i les zones arbustives no havien sigut controlades ni cuidades. El resultat de l’abandonament va ser el que ja sabem. El pitjor incendi dels últims cent anys.

Però això tampoc no va ser el més nefast. Faltaven els abusos i els espavilats. Pedreres, abocaments, usos incorrectes, extraccions, camins exagerats, pràctiques il·legals, monocultius fins al capdamunt de la serra i una cultura política contra la raó. El paisatge valencià no tenia valor, i van passar cinc consellers, com a poc, que no van saber què ordenar ni com. Finalment, una petita figura administrativa, parc natural, que va quedar en paper banyat en no adjudicar-ne suficients recursos, un pla de treball i , sobretot, una filosofia de conservació, protecció i canvi en el valor patrimonial del paisatge valencià.

De com van passar trenta anys de reivindicacions i defensa del patrimoni, on l’Institut va ser un protagonista viu i entusiasta, ens en parla aquesta exposició que serà presentada a Bétera divendres 16 de juny a partir de les 20.00h, amb la presència d’actius protagonistes d’aquesta història.

Ni han fet la feina, ni han destinat encara suficients recursos al patrimoni. I ves que sense finançament fem aigua, els valencians. Però dissabte no penseu que n’hi havia gaires reivindicant-ho.

Des del Sud fins al Nord, una llàgrima parla tracta de mostrar el món patriarcal en què vivim, des del sud fins al nord; i ho fa mostrant tota la brutalitat vers la dona que es practica en l’hemisferi sud, amb temes tan injuriats com l’ablació, les noces de xiquetes amb homes grans, la lapidació, però també hi ha poemes on s’increpa la dona perquè es rebel·le, s’enfortisca i no es mostre submisa, com ho fan els poemes “Africanes”, “Malala”, els dedicats a les dones de Ciudad Juárez, a la traginera del Marroc, etc. Un món cruel on la dona és una simple supervivent.

Però, i el nord? El nord no és menys patriarcal, com mostra el poemari, però és subtil, té maneres sibil·lines d’actuar contra la dona pel patriarcat, i en trobem massa mostres al nostre entorn: els assassinats, el prototipus de dona, l’assetjament, els models establerts, l’amor egoista, la família segons el model patriarcal, etc.

Moltes llàgrimes parlen per les dones al món, i aquest poemari vol ser un revulsiu, un espill que ens mostre els problemes del món patriarcal i la seua superació mitjançant l’amor a les persones i al món, tant a l’hemisferi sud com al nord.

Josepa Montagut i Mariner va estudiar Filologia Catalana a la Universitat de València. Treballa com a administrativa a la Facultat de Filosofia i Ciències de l’Educació. Pertany al Col·lectiu de Dones Feministes de Montcada de l’Horta. Ha publicat el poemari Papallones silenciades sobre una mar de gel (Onada, 2015) i ha estat inclosa en l’antologia Màtria. Noves veus poètiques dels Països Catalans. L’any 2016 ha rebut el Premi Fideu de la Unió Musical de Montcada i l’Ajuntament de Montcada l’ha nomenat, entre altres, Dona Destacada del Poble.

*INFORMACIÓ EXTRETA DE LA PÀGINA ONADA EDICIONS

La presentació començarà  ales 20.00 per tenirr temps que arribe la gent que serà de concentració a València.

Diumenge serem a Benaguasil en la preestrena del concert “Sis Veus per al poeta Estellés” aquesta vegada amb la banda de música de Benimaclet, i la colla de dolçaines del mateix CIM.

L’experiència de la música tradicional combinada amb la música de banda podia provocar alguna sorpresa, fins i tot divisió d’opinions. Pep Botifarra ho va provar i va eixir bé. Ara, aquest producte excels de combinar Estellés i la música tradicional, a partir d’aquestes sis dones que coordina Eva Dénia, afegiran la banda simfònica… Si no us voleu perdre la provatura, caldrà ser diumenge a les 19.00h a l’auditori de Benaguasil, el Camp de Túria. Pagarà la pena i ens retrobarem amb la poesia i la música. Una nova via de treball per a les bandes de música i les músiques d’arrel tradicional. Feina per envant i innovació.

*Post: en directe escoltarem algun poema que no apareix al CD de les Sis veus. Una altra excusa per venir a Benaguasil.

Dissabte hi ha convocada una concentració a València per protestar. La crida la fan diversos col·lectius, partits, associacions, voluntaris i particulars per somoure consciències. Els valencians som els últims de la fila pel que fa a finançament. Això és, som els que menys rebem, en canvi de ser dels que més paguem. Com s’explica si no és que l’Estat ens imposa un càstig? És una creu que arrosseguem cent anys. Més descaradament des que governa el PP a madrit, però ja passava. Fa massa que passa. Dependrà dels valencians que continue passant.

L’última és l’acord PP i Ciutadans perquè no arribaren trenta milions d’rueos per millorar el transport públic. Sí, pp i c’s s’han aliat per continuar fotent els valencians. Aquest fotre que n’hi ha que els agrada tant de lluir.

Voler la clau és voler la independència?

VALÈNCIA, dissabte 10 de juny de 2017, 18.00h. Parterre

Ricard Pérez Casado, un il·lustre ex-alcalde de València, ha escrit el llibre “Ser valencians”. El presentarà al seu poble, Nàquera, acompanyat de l’editora, Àfrica Ràmirez, del poeta major Alexandre Navarro, i de la regidora de cultura, M-Àngeles Navarro.

El llibre no és un dolç, perquè ser valencià no ho és, i menys encara quan has tingut responsabilitat política d’una gran ciutat, València, i potser perquè ser valencià i ser alcalde només ho poden ser unes quantes persones en cada poble. Altrament, escoltar un home com Pérez Casado, que ve de moltes batalles i encara més aventures, i escoltar-lo acompanyat d’un gran poeta i una editora valenta, és un regal. No és un dolç, però sí que és un regal. Aquesta vesprada Nàquera acull un dels actes principals del cap de setmana. No serà l’únic, però sí dels que mereix la pena.

Biblioteca municipal de Nàquera, 19.00h. Hui divendres.

En el dia d’Europa, publiquem un article que el professor Josep Maria Jordan Galduf (Llíria, 1950) ha escrit per a la revista Saó del mes de maig: Europa, l’escenari que ens dibuixa el professor Jordan Galduf…

“La recent celebració a Roma del 60 aniversari dels Tractats constitutius de l’actual Unió Europea (UE) fou l’ocasió perquè els mandataris de vint-i-set estats membres (tots excepte el Regne Unit) reafirmaren la gran importància del projecte comunitari i subscrigueren el compromís de continuar avançant en la gestió compartida dels problemes comuns. És clar que hi ha vida més enllà del Brexit.

La Declaració de Roma va esmentar l’especial preocupació de la UE sobre la política migratòria, la lluita contra el terrorisme, el creixement econòmic, la generació d’ocupació (amb especial referència a la joventut), la cohesió social (enfront dels fenòmens de la pobresa i de les desigualtats) i l’acció unitària en l’escena internacional (per tal de tenir una veu forta en un món cada vegada més multipolar). Però, com organitzar-se millor enfront d’aquests reptes?

La Comissió Europea ha elaborat un Llibre Blanc en què dissenya cinc possibles escenaris sobre el futur de la UE. Un document per fomentar un debat informat entre les distintes instàncies de poder públic (europees, nacionals i regionals) i de la societat civil a fi de prendre les decisions més pertinents del camí que cal seguir. Cinc escenaris que, en realitat, es poden resumir en tres:

-Anar enrere en matèria d’integració europea, integració que es concentraria en el mercat únic i en un menor nombre de polítiques i accions en comú.

-Anar endavant tots alhora i fer molt més conjuntament en el camí envers una federació o unió política.

-Impulsar una UE de distintes velocitats, de manera que els països que vulguen compartir més àmbits d’acció en comú ho puguen fer sense ser frenats pels altres.

Aquesta tercera opció és la més realista. I també la més pertinent, perquè els països de l’euro completen una autèntica unió econòmica i monetària. Això és imperatiu a hores d’ara, tal com ens ha ensenyat la gran recessió patida recentment. És clar que els països de l’euro hem avançat els darrers anys en una major coordinació de les polítiques econòmiques, però cal anar més lluny.

De moment, la coordinació de les polítiques econòmiques ha resultat molt positiva per a cada país, no sols amb vista a la necessitat d’aconseguir una major estabilitat del cicle econòmic, sinó també per a promoure un major progrés econòmic a llarg termini, tot impulsant reformes i bones pràctiques en distints àmbits (com ara la sostenibilitat, la innovació i la convergència socioeconòmica).

En aquest context, cal subratllar que la política regional és un dels principals instruments de l’acció estructural de la UE, i això resulta de gran interés per al País Valencià, que figura en el lloc 184 del rànquing de 263 regions europees, segons un índex de competitivitat regional que combina onze aspectes econòmics i socials. Així, la renda per càpita valenciana se situa en el 79% de la mitjana de la UE, i tenim puntuacions prou dolentes, entre altres matèries, en infrastructures, innovació i sofisticació empresarial. A la fi, la Generalitat Valenciana pot comptar amb el suport de la política regional comunitària per avançar en el desenvolupament integral i sostenible del nostre territori.

Josep Maria Jordan, catedràtic d’economia aplicada, Universitat de València

Publicat al Núm. 426 de la revista SAÓ