El camí a la sostenibilitat ambiental

El camí cap a la sostenibilitat ambiental

Fer el trànsit cap a un model social de sostenibilitat ambiental és possiblement el repte més important al qual s’enfronta actualment la humanitat.

Si no som capaços d’encarar i resoldre de manera duradora els problemes mediambientals d’abast planetari que tenim al davant, com ara l’emissió de gasos d’efecte hivernacle, associats a l’ús de combustibles fòssils (principal causa del canvi climàtic), la pèrdua de les selves tropicals, la degradació de mars i oceans, l’avanç de la desertificació, la reducció de la biodiversitat, la contaminació de les aigües (tant superficials com subterrànies) o l’acumulació de residus, les condicions de vida dels éssers humans es veuran afectades significativament en un futur ja no massa llunyà.

Com a principi, la sostenibilitat ambiental intenta de fer entendre que la manera en què produïm, consumim, fem ús dels recursos i de l’energia, ocupem l’espai, ens movem pel territori o gestionem els residus, no ha de generar impactes mediambientals irreversibles, impactes que no puguen ser controlats i corregits.

Des d’una perspectiva sistèmica, el camí de la sostenibilitat ambiental implica que la transformació de la Natura no pot superar uns llindars de no retorn a partir dels quals els fluxos i processos d’autoregulació de la Natura deixen de ser efectius.

Cal considerar també que el model ha de ser generalitzable al conjunt de la població mundial. Si les mesures no s’adopten de manera global el procés no serà efectiu ni tampoc serà just.

Dic això perquè amb l’avanç del procés, s’han generat mercats d’exportació de residus des dels països desenvolupats als més desafavorits, on són gestionats sense unes mínimes condicions de seguretat i salut i generen contaminació i insalubritat. Les imatges sobre el desballestament de residus electrònics provinents d’Europa a l’Àfrica subsahariana i també a algunes regions de la Xina, en aquest cas originats als Estats Units, són realment colpidores i esgarrifoses.

Els països rics maximitzen els beneficis monetaris i ambientals del procés de gestió i exporten tots els costos als territoris desafavorits. El neoliberalisme ha globalitzat els mercats però, com sempre, s’oblida de les persones. Així, la gestió de residus ha esdevingut una nova forma d’explotació humana que travessa fronteres.

En el camí cap a la sostenibilitat, cal que les institucions i organismes internacionals i estatals es comprometen decididament, que promoguen canvis en el model productiu, per tal d’avançar en ecoeficència (aconseguir mantenir o fins i tot incrementar la producció amb un cost ambiental menor), fomentar l’ús i la investigació en tecnologies netes i energies renovables, bastir estratègies territorials sostenibles, establir normatives de control de les emissions atmosfèriques, de salvaguarda de la qualitat de les aigües, etc, etc.

Tot i que aquestes mesures més globals són importants i molt necessàries, en aquest procés tothom ha de sentir-se compromés i entendre que té un paper rellevant a jugar, des de les institucions autonòmiques, comarcals i locals, a les entitats socials i a nosaltres mateixos com a individus.

En aquest sentit, cal considerar que és des de la proximitat, des de l’escala local i comarcal, des d’on poden d’aplicar-se amb major eficàcia moltes de les estratègies dissenyades des de les instàncies més àmplies o superiors.

S’hi poden ordir, per exemple, plans de mobilitat per reduir el consum de combustibles fòssils, fer un planejament urbanístic més harmònic i sostenible, continuar impulsar la gestió dels residus buscant noves fórmules de reciclatge, recuperació i valorització, desplegar la infraestructura verda territorial, fomentar l’agricultura ecològica per reduir l’ús de plaguicides al camp o crear plans per a minorar la contaminació difusa dels aqüífers, que generen els habitatges dispersos no connectats a xarxes de clavegueram i depuració (un problema ambiental molt important a la nostra comarca).

És també l’escala local i comarcal la més adequada per a dur a terme una tasca imprescindible de conscienciació i d’educació ambiental per a la sostenibilitat.

Vull acabar remarcant que la transició cap a un model social ambientalment sostenible l’haurem de fer obligatòriament si volem mantenir en el futur nivells acceptables de qualitat de vida i fins i tot si volem sobreviure com a espècie. Un llarg camí a fer que, com qualsevol altre avanç social, haurem de saber defensar, davant de negacionistes i de polítiques involucionistes.

Antoni Marzo, biòleg, director general de medi natural i avaluació ambiental

*Comunicat d’obertura de la Jornada de Sostenibilitat, Serra, el Camp de Túria

Jornada de sostenibilitat a Serra

Aquesta Jornada té quatre objectius principals:
1) Mostrar els aspectes bàsics de la sostenibilitat de la comarca, i complir amb uns objectius mínims de Desenvolupament Sostenible.
2) Proposar solucions i vies de desenvolupament per a potenciar el valor cultural del territori com a factor de creixement.

3) Conèixer, analitzar i decidir plegats un model de Parc Natural que s’adeqüe al nostre territori i a la nostra gent.

4) Sensibilitzar-nos per un Món possible i necessari i coordinar accions entre Institucions i el teixit associatiu com a model d’actuació preferent per a dur a terme un programa integral sostenible al Camp de Túria.

 

PROGRAMA MATÍ
9.00 Inscripcions, recollida de material
9.30 Presentació de les Jornades a càrrec d’Antoni Marzo, Director General de Medi Natural i Avaluació ambiental; Alicia Tusón Sánchez, Alcaldessa de Serra i Rosa Dasí, Presidenta de l’Ideco
10.00 Ponència: Desenvolupament Sostenible al Camp de Túria. El Parc Natural de la Serra Calderona. Passat, present i futur, a càrrec de Policarp Garay, Cronista de Serra i President de l’Ateneu Cultural de tradicions i Estudis de Serra.
10.45 La Mobilitat a la Comarca, a càrrec de Rafa Solaz, representant de l’Ideco a la Comissió de Mobilitat de la Mancomunitat. Presenta la iniciativa Lola Celda, Presidenta de la Mancomunitat
11.15 Café
11.45 Parc Natural del Riu Túria. Projecte ECORIBA intervenció a càrrec d’Antoni José Morales. Experiències Verdes a Riba-roja. Presenta la iniciativa Miquel Castillo, regidor d’educació de l’Ajuntament de Riba-roja.
12.15 Projecte de reaprofitament de biomassa agrícola i forestal a l’ajuntament de Serra, a càrrec de Juanjo Mayans. Presenta Pilar Mocé, tècnic de l’ajuntament de Serra.
13.00 Col·loqui. Coordina Marga Mañez, Secretària de l’Ideco, representant de la Secció de Medi Ambient.

DINAR
14.15 Dinar. Restaurant El Descanso. Les reserves es faran abans de dijous 10 de gener de 2019. Menú 15€

idecocampdeturia@gmail.com

 

PROGRAMA VESPRADA
16.00 Iniciatives de desenvolupament rural dels projectes LEADER a la Comarca. Projectes, objectius, trajectòria i resultats. A càrrec d’Aitana Camps, Gerent del Grup d’Acció Local Túria-Calderona (projectes Leader). Presenta la iniciativa Raquel Alambiaga, representant de l’IDECO en els projectes Leader de la comarca.
16.45 Taula Rodona. Reptes i oportunitats. Alcaldes i Alcaldesses de la Comarca i representants de col·lectius locals. Coordina Frederic Ibàñez
18.00 Projecció de l’ audiovisual “25 anys de Travesses a la Serra”
18.30 CLOENDA

INSCRIPCIÓ.
idecocampdeturia@gmail.com

Solidaritat i democràcia són mínims!

La Societat Coral el Micalet acollirà avui, a partir de les 12.00h un dejuni solidari de 24 hores per reclamar la llibertat dels presos polítics, quatre dels quals són en vaga de fam ja fa molts dies. Mentre una part de la societat espanyola viu amb una certa naturalitat el Nadal, n’hi ha que el patiran un altre colp, des de la presó, per culpa de la burrera judicial espanyola i una política nefasta més pròpia de les dictadures plataneres. Un estat governat durant anys pel partit més corrupte d’Europa, i ara mateix a mans d’un altre partit que va ser capaç de crear un grup terrorista, no són cap exemple de democràcia ni de justícia, malgrat que vulguen disfressar la realitat.

La manca de llibertat atempta contra la Carta de Drets Humans de l’ONU. Quan Catalunya va decidir de convertir-se en República, Espanya va enviar tota la intel·ligència i la capacitat de negociació que atresorava: policia i gc. La justícia hereva del franquisme va fer la resta. A veure quan baixarà la pilota del terrat. Entre democràcia i franquisme, ja sabem qui estirarà més la corda. No, no, Europa no compta. Com ja va fer el 1939, i el 1945, Europa ha preferit de tancar els ulls.

Bétera acollirà un jorn antifeixista

L’Aplec del Camp de Túria ha organitzat un jorn antifeixista a Bétera, per denunciar la impunitat de l’atac patit durant la festa del VII Aplec del mes de setembre. La trobada serà dissabte 15 de desembre, per dir prou a les agressions feixistes.

La conxorxa de la dreta local amb l’extrema dreta de la ciutat va permetre l’insult, l’agressió i la violència organitzada del PP amb connivència amb Espanya2000 durant la celebració del VII Aplec, en concentrar-se sense permisos i arribar a amenaçar de mort els participants, amb la tolerància habitual dels cossos policials, tant els locals com els espanyols, davant el feixisme.

El jorn de dissabte començarà amb una concentració a la Plaça del Mercat de Bétera, a les 19.00h, i continuarà amb concerts, parlaments i un sopar popular. L’objectiu és recaptar fons per recuperar la despesa que va ocasionar l’atac ultra —recordeu que, a més a més d’amenaçar la gent perquè no assistira a l’Aplec, aquella nit es va assaltar el magatzem de l’organització i es va robar molt de material.

Entre més, hi actuarà Xavi Sarrià, Nuc i PDs Residents… Encara podeu organitzar-vos per venir a defensar la democràcia al Camp de Túria.

 

La llengua de la terra

«Quan Ferran Zurriaga invoca ‘la llengua de la terra’ resulta que tots sabem exactament de què parla. De quin vincle entre la persona, el paisatge i el col·lectiu que l’habita».

El concepte, afilat, és de Jesús Tuson: ‘Restituir el dret a posseir la llengua de la terra és el problema pendent’ (Patrimoni natural, Ed. Empúries, Barcelona, 2004, p.106). I la cita és de Ferran Zurriaga i forma part del magnífic discurs amb què dissabte passat agraí l’homenatge que li retia Escola Valenciana.

És cert que les terres no tenen sempre llengua i també és cert que hi ha llengües que no tenen cap terra. Però quan el gran mestre valencià invoca ‘la llengua de la terra’ resulta que tots sabem exactament de què parla. De quin vincle entre la persona, el paisatge i el col·lectiu que l’habita parla. De quina fidelitat personal, de quin trajecte biogràfic, de quin
respecte per les generacions que li han transmès les paraules, per aquelles a qui ell les ha transmeses.

Ferran Zurriaga ha fet ara vuitanta anys, la major dels quals exercint de mestre. És l’home que, enmig del pitjor franquisme, va saber vincular la innovació pedagògica amb la voluntat de fer un país nou i digne i se la va jugar per aconseguir-ho. La seua vida ha estat la d’un servidor públic modèlic que ha resistit sempre la temptació de la derrota. Per tot allò que ha fet, hi ha un fragment del seu discurs que reclama una atenció molt especial. És quan ens recorda: ‘Cal canviar molt els hàbits ancestrals heretats com a poble sotmès; el model que intenten inculcar-nos com una obligació de pobles bilingües.’

Jo reconec que sent un respecte especial per gent com Ferran Zurriaga, per persones que durant tants anys han sostingut calladament el país a l’esquena, sense demanar mai res en canvi. La gent com Zurriaga ha treballat cada dia de la seua llarga vida per canviar les coses, per fer de la nostra societat una societat molt millor per a tots. I és per això que no parlen mai en la improvisació, mirant a curt termini, i encara menys amb frivolitat ni pensant en la darrera moda. No s’ho podrien permetre, perquè la simple tasca de viure ja els ha costat prou i massa. I ells no necessiten justificar res perquè la seua vida els justifica.

Crec que és per això que quan, d’una manera tan precisa i honrada, nacionalistes com Ferran Zurriaga parlen de ‘la llengua de la terra’ i adverteixen del greu problema que implica el bilingüisme per al català, ho poden fer alliberats de la por de qualsevol consigna mediàtica i relaxats davant l’amenaça. Fins i tot davant els insults d’aquells -també des de
l’independentisme- que, siga per partidisme o siga perquè creuen que la nació és un instrument bescanviable, consideren ara de sobte que desfer tot allò que s’ha construït durant dècades és justificat.

by Vicent Partal, l’editorial d’avui a Vilaweb

Tombar l’estaca a Llíria

Llíria acollirà la presentació del llibre de Vicent Galiana Tombar l’estaca, que ha editat Tigre de paper.

Casal d’ACPV av. dels Furs, 17, Llíria. 19.00h

Sinopsi

la història s’ha convertit en un combat. No és casualitat, doncs, que, després de més de 40 anys de la mort del dictador al llit, seguim pensant, analitzant i contrastant visions, relats, subjectes i identitats d’un passat que, en tant que mite fundacional d’una realitat actual, encara hui és viu. Aquesta és una obra plural i coral que pretén rescatar de l’oblit persones que van treballar per derrocar
l’estaca i que van quedar excloses de la celebració final, la història oficial i la memòria col·lectiva. Un treball que pretén fer llum sobre les perspectives oblidades de l’estudi oficial i hegemònic de la Transició, amb òptica pròpia i esperit crític.

«Val la pena, per tant, seguir aprofundint en el coneixement d’uns esdeveniments que contenen moltes de les claus que expliquen les mancances de la nostra “democràcia constitucional” i ens ajuden a entendre la misèria política actual.» Josep Fontanadel pròleg

 

Vicent Partal presentarà a Bétera “Nou homenatge a Catalunya”

“Aquells catalans de 1936 s’oposaven al totalitarisme, a tots els totalitarismes.” Eric Arthur Blair, periodista. “Aquest poble és capaç de fer allò que cap altre no ha intentat mai, que pràcticament ningú no pensava que es pogués fer.”

Més conegut per Georges Orwell, Blair és l’autor d’Homenatge a Catalunya, una narració particular de la seua experiència de la guerra civil espanyola. Una vida dedicada al compromís, social, polític, democràtic.

Dijous, el periodista Vicent Partal presentarà a l’Ateneu de Bétera “Nou homenatge a Catalunya“, un altre clam contra els totalitarismes, una bella història del que són capaços els catalans, en favor de la llibertat i de la democràcia. De l’un homenatge a l’altre, del Vell al Nou, no hi ha sinó el mateix repte, la llibertat. I Catalunya és capaç d’aconseguir-ho, perquè no hi ha somni més bell ni més net, la llibertat d’un poble.

Ateneu de Bétera, plaça del Mercat Núm. 5, Bétera. dijous 9 d’agost de 2018 a partir de les 20.00h

 

Portaceli: el camp de concentració

Si encara premien els franquistes. Si encara campen en llibertat. Si encara els perdonen pets i bufes. Si encara posen carrers. Si encara els tribunals i les jutges prohibeixen de treure’ls carrers. Si encara passa tot això, com caram i quan començarà la democràcia?

El 14 de juliol, l’Ateneu de Bétera, l’Institut d’estudis comarcals i l’Associació Stanbrook presentaran a Bétera el llibre i el documental sobre el Camp de Concentració de Portaceli. Un altre dels grans oblits conscients de la història dels valencians. Oblidat i amagat a consciència, encara, perquè és impossible d’accedir a la documentació, a mans de militars i tribunals d’Ordre, impossible de saber, de conèixer les barbariats, les violacions, l’agressió contra un temps del qual encara fa mal de parlar: la dictadura s’allarga com un elàstic, el que vol, i el feixisme senyoreja ara mateix, amb virulència. Els valencians ho sabem, ho patim, ho deixem anar, perquè polítics estrets i prims tenen por i caguen cames avall, com gairebé caga tothom.

El 14 de juliol l’Associació Stanbrook presentarà a l’Ateneu de Bétera una part d’aquella història oblidada. Com van passar milers de presoners republicans pel terme de Bétera cap a Portaceli? Amb el trenet fins al poble i després a peu cap a la serra?, de nits? Quants milers van morir a tocar del poble?, On els soterraven?, qui ho feia?, de nits?

Un documental imprescindible per parlar d’allò que no podem encara, perquè n’hi ha que ho han decidit, que més li val que no mogueu res, si no voleu moure res.

1939: dotze afusellats a Benaguasil

29 d’abril, les 12.00. Cementeri de Benaguasil: homenatge als dotze afusellats i soterrats en una fossa comuna fa 79 anys. Fins en aquest moment, ni un record, ni un gest, cap reconeixement.

La Comissió per a la Recuperació de la Memòria Democràtica de Benaguasil, va convocar el poble a un acte de dignitat i de record. Sona una processó de dolçainers. Es llig aquest text. També hi ha Juan i Alicia Molina, regidors de Ciutadans i del Partit Popular respectivament. Jesús Castillo llig un text de Josep Vicent Galiana. Entre més regidors i autoritats hi ha Laura Mitrugno, del PSPV-PSOE de Benaguasil, Josep Vicent Garcia, alcalde de la Pobla de Vallbona, Manuel Civera, alcalde de Llíria, Amparo Navarro, alcaldessa de Benissanó, Rafael Darijo, alcalde Benaixeve i Josep Navarro, president de la Cooperativa de Benaguasil.

Sona una orquestra de Cambra, amb el concertí Vicent Balaguer. El director, Francisco Navarro Lara, és nét d’un dels afusellats i soterrats en aquella fossa comuna. Adagio d’Albinoni. La remor del vent.

El mestre Francisco Navarro, amb els dos fills, diposita una corona de llorer al costat del nom dels dotze afusellats. El músic de Benaguasil Jaume Doménech interpreta el Cant dels Ocells. El mestre Lluís Andrés, toca El silenci, amb la trompeta. Es reparteixen clavells blancs, que es dipositen al peu de la corona de llorer, davant el nom dels dotze afusellats. Cloenda. Hem posat nom i cognoms als afusellats 79 anys després. Hi són presents tots els grups polítics de l’Ajuntament: PSPV, Ciutadans, Compromís i Partit Popular.

Intervé Carles Subiela en nom de la Comissió per a la Recuperació de la Memòria Democràtica de Benaguasil.

Molt bon dia, moltes gràcies,

Ens hem reunit en un acte de record a ciutadans que han estat en l’oblit 79 anys. Benaguasil, el 29 d’abril del 1939 va viure el dia més trist, tràgic i sagnant de la nostra història. Dotze ciutadans van perdre la vida, van ser afusellats i soterrats ací. Fins ara, mai se’ls ha dedicat un record i un tracte digne. Els pobles madurs han de saber mirar al passat per a conviure en el present des de la veritat i construir el futur amb garanties de respecte mutu.

No pretenem ofendre, sinó honrar tots els que van caure víctimes d’una violència que sempre ha sigut estèril. Ens cal valentia per mirar els fets del passat. Tots són els nostres caiguts, tots són els nostres màrtirs, tots. Els que hui recordem, també. Benaguasil va patir moments molt durs ens els anys 30-40. S’havia trencat un mínim consens de convivència, s’havia arribat a la conclusió que la divergència mereixia l’eliminació. L’any 2012 es va publicar un llibre sobre aquella època. No podem mirar aquells anys amb orgull, no podem sentir-nos contents del que va ocórrer. Ho hem de conèixer i reconèixer. Va ser el pitjor fracàs col·lectiu que hem tingut com a poble des de l’expulsió dels moriscos. A la repressió institucional i caciquil es va respondre amb la violència incendiària dels mesos d’agost a novembre del 36 i després es va abatre la represàlia del vencedor durant quatre dècades. El balanç de morts va ser esfereïdor.

Va passar, ho hem de conèixer i reconèixer. Ens hem citat per a recordar unes persones que tenien il·lusió de viure. Hui mereixen que els recordem de la millor manera.

El Camp de Túria i València

L’aula de ciutadania de l’EPA de Llíria us convida a participar de la conferència debat que faran els professors Juan Ramon Gallego i Josep Vicent Pitxer sobre polítiques territorials, en concret sobre aquelles polítiques que depassen l’ambit municipal i abasten la comarca o unes quantes comarques. Almenys, teòricament, des de la Universitat es pretén orientar una intervenció que defensa la política municipal-comarcal d’aquella política metropolitana (València i la seua àrea), que amb intenció i voluntat acaba per engolir-la. En tot cas, els pobles i els seus ajuntaments sembla que poden fer poca cosa, contra allò; això quan n’hi ha voluntat. Quan no n’hi ha, ni ganes ni eficàcia, el temps i el vent ja porta què vestiran. Si sou dels que penseu que podem fer res més, l’Aula debat de Llíria ja us convida a què pugueu dir la vostra.

La coordinació d’aquesta aula-debat és a càrrec del professor Josep Maria Jordan. Dimecres, 18 d’abril de 2018, 19.00h