El camí a la sostenibilitat ambiental

El camí cap a la sostenibilitat ambiental

Fer el trànsit cap a un model social de sostenibilitat ambiental és possiblement el repte més important al qual s’enfronta actualment la humanitat.

Si no som capaços d’encarar i resoldre de manera duradora els problemes mediambientals d’abast planetari que tenim al davant, com ara l’emissió de gasos d’efecte hivernacle, associats a l’ús de combustibles fòssils (principal causa del canvi climàtic), la pèrdua de les selves tropicals, la degradació de mars i oceans, l’avanç de la desertificació, la reducció de la biodiversitat, la contaminació de les aigües (tant superficials com subterrànies) o l’acumulació de residus, les condicions de vida dels éssers humans es veuran afectades significativament en un futur ja no massa llunyà.

Com a principi, la sostenibilitat ambiental intenta de fer entendre que la manera en què produïm, consumim, fem ús dels recursos i de l’energia, ocupem l’espai, ens movem pel territori o gestionem els residus, no ha de generar impactes mediambientals irreversibles, impactes que no puguen ser controlats i corregits.

Des d’una perspectiva sistèmica, el camí de la sostenibilitat ambiental implica que la transformació de la Natura no pot superar uns llindars de no retorn a partir dels quals els fluxos i processos d’autoregulació de la Natura deixen de ser efectius.

Cal considerar també que el model ha de ser generalitzable al conjunt de la població mundial. Si les mesures no s’adopten de manera global el procés no serà efectiu ni tampoc serà just.

Dic això perquè amb l’avanç del procés, s’han generat mercats d’exportació de residus des dels països desenvolupats als més desafavorits, on són gestionats sense unes mínimes condicions de seguretat i salut i generen contaminació i insalubritat. Les imatges sobre el desballestament de residus electrònics provinents d’Europa a l’Àfrica subsahariana i també a algunes regions de la Xina, en aquest cas originats als Estats Units, són realment colpidores i esgarrifoses.

Els països rics maximitzen els beneficis monetaris i ambientals del procés de gestió i exporten tots els costos als territoris desafavorits. El neoliberalisme ha globalitzat els mercats però, com sempre, s’oblida de les persones. Així, la gestió de residus ha esdevingut una nova forma d’explotació humana que travessa fronteres.

En el camí cap a la sostenibilitat, cal que les institucions i organismes internacionals i estatals es comprometen decididament, que promoguen canvis en el model productiu, per tal d’avançar en ecoeficència (aconseguir mantenir o fins i tot incrementar la producció amb un cost ambiental menor), fomentar l’ús i la investigació en tecnologies netes i energies renovables, bastir estratègies territorials sostenibles, establir normatives de control de les emissions atmosfèriques, de salvaguarda de la qualitat de les aigües, etc, etc.

Tot i que aquestes mesures més globals són importants i molt necessàries, en aquest procés tothom ha de sentir-se compromés i entendre que té un paper rellevant a jugar, des de les institucions autonòmiques, comarcals i locals, a les entitats socials i a nosaltres mateixos com a individus.

En aquest sentit, cal considerar que és des de la proximitat, des de l’escala local i comarcal, des d’on poden d’aplicar-se amb major eficàcia moltes de les estratègies dissenyades des de les instàncies més àmplies o superiors.

S’hi poden ordir, per exemple, plans de mobilitat per reduir el consum de combustibles fòssils, fer un planejament urbanístic més harmònic i sostenible, continuar impulsar la gestió dels residus buscant noves fórmules de reciclatge, recuperació i valorització, desplegar la infraestructura verda territorial, fomentar l’agricultura ecològica per reduir l’ús de plaguicides al camp o crear plans per a minorar la contaminació difusa dels aqüífers, que generen els habitatges dispersos no connectats a xarxes de clavegueram i depuració (un problema ambiental molt important a la nostra comarca).

És també l’escala local i comarcal la més adequada per a dur a terme una tasca imprescindible de conscienciació i d’educació ambiental per a la sostenibilitat.

Vull acabar remarcant que la transició cap a un model social ambientalment sostenible l’haurem de fer obligatòriament si volem mantenir en el futur nivells acceptables de qualitat de vida i fins i tot si volem sobreviure com a espècie. Un llarg camí a fer que, com qualsevol altre avanç social, haurem de saber defensar, davant de negacionistes i de polítiques involucionistes.

Antoni Marzo, biòleg, director general de medi natural i avaluació ambiental

*Comunicat d’obertura de la Jornada de Sostenibilitat, Serra, el Camp de Túria

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *