Programa doble a l’Ateneu de Bétera

Avui divendres, l’Ateneu de Bétera ha preparat un programa doble d’activitat: d’una banda, la presentació del llibre “Insomni” de César Martí i Daniel Olmo, un projecte de col·laboració escriptor-il·lustrador a l’empara del micro-mecenatge.19.30h. Plaça del Mercat de Bétera. Poemes, relats i pensaments a partir de l’Insomni.

D’una altra banda, a les 20.30h en el mateix espai de l’Ateneu s’inaugurarà l’exposició “Exili a la mort” la història dels deportats de Sagunt als camps d’extermini nazis: una història d’impacte que podeu veure fins al 30 de novembre. S’hi ha afegit a l’exposició els dos veïns de Bétera que hi van morir en aquells camps, si és que no en van ser més.

El destí dels saguntins els va portar als camps de concentració francesos d’on aconseguiren eixir allistant-se a la Legió Francesa i a les Companyies de Treballadors Estrangers de l’exèrcit francès. Tots quatre foren destinats a la línia defensiva Maginot, que protegia la frontera francesa amb Alemanya. França va declarar la guerra a Alemanya al setembre de 1939 i, després de nou mesos d’hostilitats, al juny de 1940, es va rendir a l’exèrcit alemany. Els militars francesos i els estrangers que es trobaven enquadrats a l’exèrcit francès foren capturats i empresonats als stalags i frontstalags, camps de presoners militars. Però la sort dels presoners en estos camps va empitjorar dràsticament quan el setembre del 1940 el ministre franquista, Ramón Serrano Suñer, va visitar Alemanya i es va entrevistar amb Hitler. En el transcurs de l’entrevista, Serrano Suñer es va desentendre dels espanyols presoners, negant-los la nacionalitat, motiu pel qual foren traslladats en qualitat d’apàtrides als camps d’extermini i concentració. Ramón Agustí Hervàs, Juan Bautista Barberà Solà, Francisco García Aucejo i Andrés Villaplana Rius acabaren internats al camp de Mauthausen. Allí, enmig de la maror de la barbàrie nazi del III Reich, trobaren la mort entre els anys 1941 i 1943 i mai no pogueren tornar a Sagunt amb les seues famílies.

Homenatge a la memòria de quatre saguntins

La llengua de la terra

«Quan Ferran Zurriaga invoca ‘la llengua de la terra’ resulta que tots sabem exactament de què parla. De quin vincle entre la persona, el paisatge i el col·lectiu que l’habita».

El concepte, afilat, és de Jesús Tuson: ‘Restituir el dret a posseir la llengua de la terra és el problema pendent’ (Patrimoni natural, Ed. Empúries, Barcelona, 2004, p.106). I la cita és de Ferran Zurriaga i forma part del magnífic discurs amb què dissabte passat agraí l’homenatge que li retia Escola Valenciana.

És cert que les terres no tenen sempre llengua i també és cert que hi ha llengües que no tenen cap terra. Però quan el gran mestre valencià invoca ‘la llengua de la terra’ resulta que tots sabem exactament de què parla. De quin vincle entre la persona, el paisatge i el col·lectiu que l’habita parla. De quina fidelitat personal, de quin trajecte biogràfic, de quin
respecte per les generacions que li han transmès les paraules, per aquelles a qui ell les ha transmeses.

Ferran Zurriaga ha fet ara vuitanta anys, la major dels quals exercint de mestre. És l’home que, enmig del pitjor franquisme, va saber vincular la innovació pedagògica amb la voluntat de fer un país nou i digne i se la va jugar per aconseguir-ho. La seua vida ha estat la d’un servidor públic modèlic que ha resistit sempre la temptació de la derrota. Per tot allò que ha fet, hi ha un fragment del seu discurs que reclama una atenció molt especial. És quan ens recorda: ‘Cal canviar molt els hàbits ancestrals heretats com a poble sotmès; el model que intenten inculcar-nos com una obligació de pobles bilingües.’

Jo reconec que sent un respecte especial per gent com Ferran Zurriaga, per persones que durant tants anys han sostingut calladament el país a l’esquena, sense demanar mai res en canvi. La gent com Zurriaga ha treballat cada dia de la seua llarga vida per canviar les coses, per fer de la nostra societat una societat molt millor per a tots. I és per això que no parlen mai en la improvisació, mirant a curt termini, i encara menys amb frivolitat ni pensant en la darrera moda. No s’ho podrien permetre, perquè la simple tasca de viure ja els ha costat prou i massa. I ells no necessiten justificar res perquè la seua vida els justifica.

Crec que és per això que quan, d’una manera tan precisa i honrada, nacionalistes com Ferran Zurriaga parlen de ‘la llengua de la terra’ i adverteixen del greu problema que implica el bilingüisme per al català, ho poden fer alliberats de la por de qualsevol consigna mediàtica i relaxats davant l’amenaça. Fins i tot davant els insults d’aquells -també des de
l’independentisme- que, siga per partidisme o siga perquè creuen que la nació és un instrument bescanviable, consideren ara de sobte que desfer tot allò que s’ha construït durant dècades és justificat.

by Vicent Partal, l’editorial d’avui a Vilaweb

Tombar l’estaca a Llíria

Llíria acollirà la presentació del llibre de Vicent Galiana Tombar l’estaca, que ha editat Tigre de paper.

Casal d’ACPV av. dels Furs, 17, Llíria. 19.00h

Sinopsi

la història s’ha convertit en un combat. No és casualitat, doncs, que, després de més de 40 anys de la mort del dictador al llit, seguim pensant, analitzant i contrastant visions, relats, subjectes i identitats d’un passat que, en tant que mite fundacional d’una realitat actual, encara hui és viu. Aquesta és una obra plural i coral que pretén rescatar de l’oblit persones que van treballar per derrocar
l’estaca i que van quedar excloses de la celebració final, la història oficial i la memòria col·lectiva. Un treball que pretén fer llum sobre les perspectives oblidades de l’estudi oficial i hegemònic de la Transició, amb òptica pròpia i esperit crític.

«Val la pena, per tant, seguir aprofundint en el coneixement d’uns esdeveniments que contenen moltes de les claus que expliquen les mancances de la nostra “democràcia constitucional” i ens ajuden a entendre la misèria política actual.» Josep Fontanadel pròleg

 

Un documental que travessa la Calderona

Divendres, l’Ateneu de Bétera presentarà el documental “La Serra Calderona: 25 anys de Travesses”, un vídeo que aplega un model de senderisme, estudi i descoberta de la Serra Calderona: la muntanya, els camins, els pobles, els masos, els llogarets, el bosc, els oficis, l’adéu del món rural… A partir de les lliçons dels mestres freinetistes dels anys trenta, com era Carles Salvador o Soler i Godes, vam aprendre a estudiar l’entorn.

Dins l’Institut d’estudis del Camp de Túria, la Secció de Medi Ambient va fer escola en favor del naturalisme, el compromís pel paisatge, el valor del patrimoni valencià, dels habitants dels pobles de la serra, i va garantir-ne la conservació i una mínima protecció a través de la declaració de Parc Natural. Noms propis com el mestre Ferran Zurriaga, Antoni Marzo, Marga Mañez, Màrius Fuentes, Pasqual Esteve…, van guiar-nos en l’observació i l’estudi de la història, la natura, les plantes o la construcció rural de marges, aljubs, catxirul·los, casetes, o en la rondallística popular que aplegava la serra, amb les paraules d’un altre mestre, Llorenç Giménez. S’hi afegirien poetes com Alexandre Navarro o historiadors com Policarp Garay, a més de professors com Josep M. Jordan o Rafa Solaz, per bé d’aprendre, de compartir, d’explicar-nos com era allà on vivíem, en parlar de botànica o de conservació del medi. Durant uns anys, les muntanyes de Portaceli van tenir més valor davant nostre, en ser explicades i estudiades en diverses jornades i congressos que van facilitar, també, la publicació d’uns quants treballs de molt d’interés.

Si voleu conèixer com, de quina manera es va ordir aquella història de defensa del patrimoni natural, aquest és un document que explica a través de les veus i opinions dels experts, la feina feta, les dificultats, la manca de gosadia política, els moments lúdics i, sobretot, uns anys de vida d’uns quants esforçats excursionistes que aprenien a conviure amb el paisatge natural i l’assejament urbà.

ATENEU de BÉTERA, divendres 9 de novembre, 20.00h Projecció i debat.