De fa mesos la societat catalana viu una doble espera. I una doble estupefacció. D’un costat, espera que el govern d’Espanya es digni a proposar un finançament just després d’anys d’expoliació. No com a magnànima concessió, sinó exclusivament als efectes d’un Estatut que és llei orgànica de l’Estat. S’han superat tots els terminis previstos i temuts, i l’espera s’allarga amb el convenciment que el resultat final continuarà sent injust. De l’altre, espera que el Tribunal Constitucional es digni també a fer pública una sentència que ja han filtrat diaris i alegres columnistes i contertulians, i que aplicarà paper de vidre interpretatiu al ribot anterior d’Alfonso Guerra. Una espera que només es justifica per la conveniència política dels partits que han triat els membres de tan alta instància. Qualsevol societat digna no suportaria aquesta doble indignitat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!