Qualsevol manual de psicologia explica que l’actitud adolescent es distingeix pel caprici i la manca d’assumpció de responsabilitats. L’adolescent se sent víctima incompresa del món i, aleshores, acusa la resta. Aquesta manera de procedir és exactament la que caracteritza el PSC i ERC. Davant del fracàs del tripartit i del menyspreu que gasta Zapatero amb Catalunya, els socialistes i els republicans s’espolsen tota responsabilitat de sobre. Si el finançament just no arriba, José Zaragoza acusa Artur Mas. Si Madrid bloqueja els nostres aeroports, Anna Simó ataca el líder de CiU. La consigna és clara: Totes les culpes i totes les febleses són cosa de Mas. Aquesta serà la cançó fins les eleccions. Però utilitzar la mentida té -com ja s’ha vist- un gran perill. Qui viu en l’eterna adolescència acaba sempre derrotat per la realitat. I, a més, fa el ridícul.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
De tota manera el presumpte adult no destaca tampoc en allò que fa referència a la didàctica, l’ensenyament, en definitiva en allò que és positiu per anar per la vida. I si no és així que algú m’expliqui com a mitjans dels anys vuitanta els senyors Florentino Pérez, Garrigues Walker, etc, eren els aliats dels adults, adults que per frivolitat o vés a saber per què, es pensaren que era possible canviar Espanya des de Catalunya, i que per mor d’aquest infantilisme, no ja dèria adolescent, hagueren d’assolir els resultats catastròfics de tots coneguts.