Tots els experts econòmics i financers ens han previst un 2009 horrorós. “Veurem la cara de debò a la crisi”, repeteixen. La crisi deu ser com la lluna, que té una cara fosca fosca de debò. Aquests dies de bons sentiments la part més privilegiada de la societat hauria de fer un gest de bondat.
Segur que Carme Trilla, secretària de d’Habitatge de la Generalitat, va fer broma amb companys del Tripartit quan Montazer Al Zaidi li va llençar les sabates a Bush. Segur que van comentar que el poble sempre està legitimat a armar-se de sabates i que els mals polítics (com Bush) sempre acaben rebent el que es
Cridar a favor de la mort, encara que sigui metafòrica, és mala cosa. Ho facin Tardà, Fraga o Millán Astray. Ara, el diputat Jordi Tardà, amb tendència a desaprofitar immillorables ocasions per estar callat, ha justificat el seu “Mori el Borbó” per paral·lelisme amb un clàssic català, el “Visca Macià, Mori Cambó” del 14 d’abril
Ha arribat el moment de les interpretacions. D’aqui a pocs dies, quan es tanqui el denominat procés de negociació del nou finançament, el president Montilla i el PSC l’interpretaran a l’alça. No tenen més remei.¿Com podrien acceptar que els han pres el pèl i que han fet el paperina? Poc després arribarà el moment d’interpretar
Fins i tot el menys professional dels negociadors sap que a una negociació cal anar-hi en una posició forta o, si més no, fer-ho veure. La posició del PSC en les negociacions del finançament és d’allò més feble: la Generalitat no fa ni cinc de calaix i necessita les engrunes de la taula de la
Quan les coses vénen mal encarades, com és el cas, totes les institucions públiques han de fer veure, si més no, que en prenen nota. Bé: totes no. N’hi ha de ben curioses que no han de respondre davant del Parlament, i ni tan sols són triades directament pels vots dels ciutadans. Hi ha institucions
El ‘rebirthing’ és una tècnica psicològica que té com a objectiu recular fins als records del naixement i trobar-hi les claus de la personalitat. Segons Bob Mandel, només el ‘rebirthing’ revela el ‘jo’ real, més enllà del ‘jo’ imaginat que cadascú s’inventa. Li fem el ‘rebirthing’ del PSC? Va néixer el 16 de juliol del
Un cop demostrada l’absoluta inutilitat de fer-nos anar a vuitanta per les autopistes, ara el conseller Saura amenaça de fer-nos anar encara més a poc a poc. Com si el problema no fos un mal remei, sinó una dosi curta. Se’n foten? Potser la veritable qüestió de fons és política: el cinquè partit de Catalunya
L’executiva del PSC va decidir ahir aprovar “per unanimitat” i “per responsabilitat” els pressupostos de l’any que ve, que han tornat al Congrés després de la rebolcada al Senat. No és estrany que sigui així. Ningú al PSC s’hauria atrevit a rebutjar-los, tractant-se del partit més responsable d’aquesta part del món. Això sí, el viceprimer
Els profetes del canvi climàtic estan d’enhoramala. Tant predicar la fi dels temps, tant predicar la sequera eterna, tant predicar la mort de l’hivern, tant predicar l’escalfament global i resulta que plou a bots i barrals, que fa fred de valent, que les carreteres de mig Catalunya estan colgades per la neu. I ells resten
Al llarg dels vuit anys d’oposició a Aznar, i per raons electorals òbvies, el PSOE va haver d’accentuar determinats punts del seu ideari. Alguns eren clarament oportunistes i conjunturals, com aquell antibel·licisme sobrevingut arran de les grans manifestacions contra la guerra de l’Iraq. Es tractava de canalitzar -ben legítimament, d’altra banda- aquell visible malestar. Ara
Servirà de res el veto als Pressupostos al Senat? No, perquè tornaran al Congrés i seran aprovats amb el vot dels 25 diputats del PSOE regional català. En torn a aquest afer, però, el més sorprenent és que ningú no hagi destacat la flagrant contradicció de l’Entesa Catalana de Progrés: els senadors del PSC han
Una part de les esquerres governants, convertides al realisme polític per la tossuderia dels fets, mantenen una espurna de nostàlgia dels seus antics fogots revolucionaris. Normalment, amb les coses de menjar no la poden exercir. Però hi ha terrenys on encara poden sentir que el seu vell esperit revolucionari no és mort. Un és la
El diputat Joan Tardà ha estat fidel, una vegada més, a la consigna de tant farem tant l’espifiarem. El seu crit de guerra -“Mori el Borbó”- en un acte piròman de les Joventuts d’Esquerra per celebrar el trentè aniversari de la Constitució espanyola no podia ser ni més adolescent ni més desafortunat. Ara, dit això,
L’altre dia la senyora Mayol es va enfadar d’allò més perquè li van dir que l’invent aquest dels arbres de Nadal de plexiglàs que s’encenen a base de pedalar era un invent “biopijo”. Va dir que d’això res, que la cosa era d’allò més innovadora. Certament resulta innovador l’ús de l’energia animal, que ha mogut