El actual govern de majoria independentista català ha decidit, ja fa temps, que en un hipotètic referèndum sobre el futur del estatus polític de Catalunya tan sols podran votar els espanyols. Així, ras i curt. ¿I què vol dir això? Vol dir que els aproximadament 800.000 estrangers amb dret a vot (per edat) que vivim a Catalunya no tindrem cap veu sobre el futur del país on hem escollit viure. El total de estrangers a Catalunya al 2016 era de 1.023.398, un 13,60 per cent de la població, tres anys abans, al 2013, superàvem el 15% del total, un percentatge molt similar a la població catalana a Espanya. El paral·lelisme es gairebé obvi.
Això vol dir que jo, argentina amb passaport italià (mai he volgut l’espanyol), amb 15 anys de residencia i cotització a la Seguretat Social, militant i una de les tantes sòcies fundadores de l’ANC, desprès de haver caminat l’equivalent a un parell de Paris-Dakar intentat convèncer els “catalans” de la imperiosa necessitat de la independència, no podré votar en el referèndum.
Això vol dir que la dona marroquina que seia al costat meu a l’AGO de l’ANC del 29 de abril, resident a Catalunya des de fa 20 anys i casada amb un francès tampoc podrà votar. Que molt probablement el paquistanès a qui li compro un diumenge el ous que vaig oblidar per fer la truita tampoc tindrà aquest dret, ni la dona boliviana de fer feines, ni la família de xinesos que vaig veure envoltada de estelades l’últim 11 de setembre.
Fins ara a l’ANC ens havien explicat que el referèndum per votar si volem o no la independència s’haurà de fer estrictament d’acord amb la legalitat internacional, i concretament amb les recomanacions emanades de la Comissió de Venècia, que estipula que només haurien de votar els ciutadans que estiguessin empadronats per votar a les darreres eleccions. I la gent nascuda fora com jo va pensar, bé tu, si hem de sacrificar el nostre vot per la validesa internacional del referèndum, no passa res, ja tindrem oportunitat de votar més endavant.
Però resulta que això és una mitja veritat, per què aquest punt es refereix exclusivament a la població de nacionalitat espanyola. El que ens han ocultat els polítics, i que el 28 d’abril vaig llegir a tots el mitjans catalans, és que entre les recomanacions principals de la Comissió s’estipula, a més del quòrum, la claredat de la pregunta i altres punts crucials, quins haurien de ser els electors. Cito textualment del article de Vilaweb: “El sufragi ha de ser universal, i l’edat mínima per a poder votar ha de ser la de la majoria d’edat. A més, és aconsellable que es permeti de participar els estrangers ‘després d’un cert període de residència’”.
Em vaig quedar de pedra, la indignació grimpant-me per l’esòfag com un ofidi de foc. Per què, ¿què significa llavors el discursos de que s’ha de sumar a tothom, que tots hem d’anar a l’una, que ningú quedi fora, que “el canvi ets tu”? ¿Què significa si, per comoditat o intransigència, molt semblant a l’espanyola, es treu de un cop de ploma els drets polítics de gairebé un milió de nous catalans?
La comissió no diu expressament quins estrangers poden votar o no, això resta al criteri dels polítics encarregats de dur a terme el referèndum en questió, es a dir, és una decisió purament política.
I posats a fer-nos preguntes, si arribem a aconseguir la independència, ¿qui podrà votar i qui no a la nova república catalana? El espanyols que no vulguin la nacionalitat catalana, ¿podran votar? ¿Es trobaran, per posar el meu exemple, en la mateixa situació que els italians que no volem la nacionalitat espanyola? El moll de l’os, jurídicament parlant, és la diferenciació entre nacionalitat i ciutadania. No sé si aquesta diferenciació existeix i s’aplica a cap país, però de ben cert, en un mon cada vegada més globalitzat com el nostre, s’hauria de plantejar amb urgència. Tots els ciutadans arrelats a un territori, per temps i aportació econòmic-laboral, cultural, etc., independentment d’on hagin nascut i el “¿què diu el teu passaport?”, haurien de tenir drets polítics, si així ho desitgen. El moll de l’os és fer una llei al servei de un estat, nou en aquest cas, o al servei dels ciutadans. Suposo que hi ha lleis concernents als estats i d’altres que concerneixen als ciutadans, però quan hi ha un conflicte de interessos important, com en aquest cas, no tinc dubtes cap a on s’hauria de decantar la balança.
L’exemple contrari més extrem és el dels Estats Units, on hi ha milions de persones amb dècades vivint al país sense dret de vot i on la ciutadania (equivalent, és clar, a la nacionalitat) s’assembla a una American Express de platí.
Nosaltres tenim l’oportunitat de fer les coses molt millor en aquest terreny i en molts altres, de obrir camins nous, de marcar-li el pas al futur. Per utilitzar una metàfora futbolística molt barroera però eficaç, ara mateix, Iniesta i Piqué podran votar al setembre, Messi no, encara que vulgui. Si, podeu riure si voleu, però és així com estem.
Myriam Macchi
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!