Des del Benicadell

Després de,
literalment, dos setmanes de vacances en molts aspectes (inclòs el bloc) esta
setmana he représ tot allò que durant tants dies havia deixat de costat. I com
sempre, el primer dia va ser el pitjor. M’explique: durant les vacances vaig estar
d’acampada amb els meus amics al càmping Los Carasoles, a Navalón. El càmping
molt bé, tot i que va ploure (la qual cosa li va donar més “emoció” a l’acampada
i, mai millor dit, va marcar un abans i un després ja que vam haver de tornar a
muntar les tendes en una altra parcel·la a causa de l’aigua al cap de dos dies
d’haver arribat). La resta dels temps vaig estar a Ontinyent i anant com a molt
lluny a Guadasséquies (per cert que al passar per Montaverner vaig vore la
senyera amb el blau que han pintat en una pedra molt gran a l’eixida del poble,
direcció Albaida – si no fora pel propòsit de la pintada i pel que representa
el blau, apart de pintar sobre les pedres, em semblaria fins i tot bonica). Per
tant, com anava dient al principi, quan vaig tornar esta setmana a València i
vaig quedar de seguida immersa en el dia a dia de la gran ciutat (cotxes,
soroll, la gran quantitat de persones que van i venen pel carrer, el metro, les
noticies dels diaris gratuïts a primera hora del matí, en fi, tot allò que diem
cosmopolita, per a bé o per a mal…), haguera donat el que fora per tornar a
estar en Los Carasoles fins i tot plovent.

Per una altra
part, i canviant de tema, la setmana passada vaig anar per primera vegada als
cines del centre comercial El Teler. Donat que era dissabte per la nit, hi
havia molta gent i una representació de la flora i nata del poble (bueno en
realitat soles vaig vore a l’alcalde d’Ontinyent, a Manolo Reguart – confesse
que m’haguera agradat saber quina pel·lícula va vore). En quant als cines, l’accés
a les sales em va semblar un desastre (com tot l’edifici en general), i no
parlem d’eixa espècie de planetari que hi ha al sostre. Les entrades a les
sales em van semblar que tenien un cert disseny futurista cutre. En canvi, les sales en si, em van
paréixer bé (no anava a ser tot roí).

De totes maneres,
el que jo volia contar dels cines és que abans d’entrar a les sales, mentre compràvem
les entrades i esperàvem a què fora l’hora per vore l’última pel·lícula
d’Almodóvar, vam vore que en totes les pantalles ficava Tirant lo Blanch en
lloc de Tirante el Blanco. Com dubtaven que a Ontinyent la feren en valencià,
vam tornar a la taquilla i li vam preguntar a la xica si la feien en valencià.
La resposta va ser no. A Ontinyent la pel·lícula és en castellà, el que passa
és que s’havien equivocat a l’escriure-ho i havien ficat Tirant lo Blanch en
lloc de Tirante el Blanco, i encara no ho havien rectificat. Vos jure que em va
saber més mal que diguera que s’havien equivocat escrivint-ho que el fet que la
facen en castellà. Com pot estar escrit correctament i dir que s’han equivocat?
El millor de tot va ser que ens va donar la sensació que no era la primera
vegada que li ho preguntaven per la manera en què ens va contestar (això o és
que molt amable i atenta amb els clients). Esta setmana, en canvi, a l’edició
d’Ontinyent de Vilaweb he llegit que a finals de maig la faran en valencià com
a part de la programació cultural del Mes del Llibre.

P.S. En la pàgina
web dels cines Yelmo apareixen dos títols, el títol en castellà i el títol
original, en cas de ser una pel·lícula estrangera. En el cas de Tirante el
Blanco, Tirant lo Blanch apareix com a nom original de la pel·lícula. Un altre
error o un subtil reconeixement per part Yelmo Cineplex?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!