Josep Arasa i Ferrer

La prostitució i els militars –gent de pas- sempre han tingut una relació especial. Darrera la caserna de Vilafranca -carrer del Parlament- existiren fins els anys 30 del segle passat tres bordells. En temps de la 2a. República la caserna va transformar-se en escola i biblioteca. Les pobres noies i les seves mestresses van marxar del seu emplaçament habitual i es van instal·lar al final del carrer de Sant Fèlix.

Segons consta al Reglamento del Servicio de Higiene de la Prostitución del Vendrell del 10 de juny de 1927, els bordells no podien estar al costat dels temples, de les escoles, dels centres de beneficència, ni ubicats en locals cèntrics, ni posar anuncis exteriors del negoci.

El reglament obligava a totes les bagasses a estar inscrites en un registre municipal de la “Sección de Higiene especial” i això els hi donava dret a una cartilla o “cedula de reconocimiento” on hi constaven els reconeixements mèdics.

Les meretrius eren visitades dos cops per setmana pel metge i aquella “atacada de enfermedad venéreo/sifilítica o de cualquier otra enfermedad contagiosa” era “dada de baja y retirada del servicio” i tots els homes que agafaven alguna d’aquestes malalties  havien de “dar parte a la Autoridad sanitaria, expresando el lugar donde ha sido contagiado de la dolencia”.

Les noies embarassades de més de set mesos també eren apartades del servei. Les bandarres no podien ”concurrir a ningún café, bailes, ni establecimientos públicos, ni a los paseos, ni a espectáculos”.

Les mestresses de les cases eren les responsables del bon funcionament de l’establiment i del compliment de les ordenances sanitàries, i estaven obligades a facilitar a la alcaldia “dentro el preciso termino de veinticuatro horas, la entrada y salida de los huéspedes” que no podien ser menors de 17 anys. Les infraccions estaven castigades amb multes “ de veinticinco a cincuenta pesetas” quantitat elevada per l’època, ja que el preu habitual d’una relació sexual era de 2,50 pessetes.  

Amb la dictadura franquista, per sorpresa de tots els missaires, la prostitució va mantenir el seu estatus. Malgrat tot, l’any 1941 es van crear establiments per a la regeneració de “mujeres extraviadas” per “apartarlas del vicio  y educarlas con arreglo a las enseñanzas de la Religión Católica”

La Barcelona de l’any 1943 tenia registrats 104 bordells que –també- eren molt visitats pels homes de la comarca. L’any 1952 amb motiu del Congreso Eucarístico Internacional de Barcelona, per tal de donar una “bona imatge” de la ciutat van traslladar a totes les meuques, amb ferrocarril, fins Tarragona obligant els usuaris a canviar el destí.

La situació de la prostitució reglamentada va durar fins l’any 1956, que per pressions de l’església catòlica, es va abolir legalment.