VINEBRE, el meu Vinebre i Sant Miquel
Deixa un comentariPer a mi una feliç raó per retrobar la gent estimada i la primavera. Per Sílvia Veà, autora del Bloc de la Piga, un motiu per escriure aquest post.
Sí, en ple Canigó, una monja em va preguntar que si sabia que Sant Miquel s’estava tornant a aparèixer a la humanitat. Que ella havia sentit dir que en una ciutat italiana (no recordo quina…) feia poc (era l’any 1995) s’hi havia deixat veure… I la dona ho deia ben convençuda… En fi no m’imagino un paio alat i armat amb un escut i una llança pels carrers de cap ciutat terrestre… ;.))
El fet és que la nostra festa està seguint el procés de la majoria d’esveniments religiosos dels nostres dies a la nostra societat: és una festa social. I destaca pel bon rotlle que regna entre tots els vinebrans, les vinebranes i qualsevol persona que participi en l’esdeveniment, cosa que no passa en cap altre moment del calendari, jo crec que és que la plaça i les muntanyes del voltant de l’ermita (fundada pels cartoixans l’any 1680… ens vam deixar perdre el seu 300 aniversari sense dir ni piu…) estan en un enclau on el continuum espai-temps es corba…
Ironies a banda, qualsevol vinebrà us dirà que és la millor de les festes que tenim. i la més estimada. I ens en sentim molt orgullosos… malgrat que la darrera moda sigui cantar el Goigs a Sant Miquel en castellà… Els que així ho van decidir a partir d’un moment x de fa no gaires anys, s’excusen dient que "tota la vida s’havien cantat així" (la seua vida va transcórrer en gran part sota el mandat del caudillo)… Jo els dic que tota la meua, de vida, els havia sentit en català… i segurament tota la vida de la meua iaia, i la de la meua besàvia… En fi, no hi ha pitjor cec que el que no hi vol veure i l’excusa del "tota la vida" només fa honor a les persones que es miren el melic i veuen el món per un foradet petit, petit….
Però no ens amarguem la festa! Perquè aneu fent boca, en els arxius que us adjunto més avall, us convido que una miqueta del so de la nova campana que hi sentim (l’any passat algun malànima ens van robar la "de tota la vida") i del xerrar indolent i feliç de la gent que ho compartim. A més, també hi he posat alguna foto.
Si mai us perdeu una miqueta més amunt del Pas de l’Ase un segon dissabte de maig qualsevol, veniu-mos a veure, us hi acollirem de veritat!
PS: I enguany tampoc no tindrem les aufertes de tota la vida, que Manel s’ha jubilat i ha tancat el forn. Enguany tindrem aufertes d’Ulldemolins (ells en diuen pa de tinyol o de galet i el mengen per la festa de la truita amb suc). Versió per imprimir (format PDF)
Quina il·lusió sortir en un altre bloc, gràcies "Barri"!!
PD: … és el meu destí haver de ser impertinent i dir que el meu cognom és Veà… "amb v baixa i accent a la a, obert…" em sembla que és la frase que he repetit més vegades al llarg de la meua vida… sort que és un cognom curt, perquè si arribo a ser basca!!! ;.)
Una abraçada!!!!
..pel canvi! ;.))