EL BARRINAIRE -Josep Arasa i Ferrer

"Tan sols quan has demostrat la teva capacitat de convertir-te en un problema pots començar a negociar amb el món la part de raó que creus que t'ha de correspondre" Enric Vila

12 de juliol de 2010
General
0 comentaris

UNITAT I CRISI DELS VALORS POLITICS TRADICIONALS

Quan més que mai els politics haurien de parlar amb una sola veu, haurien de ser capaços d‘escoltar i dinamitzar cap el futur el missatge rebut, una muralla forjada amb els darrers trenta anys ho fa impossible. Tan sols destruint el sistema actual els politics podran avançar….

La majoria dels analistes coincideixen en afirmar que la crisi que vivim no és tan sols una crisi financera, o econòmica i que no es pot buscar exclusivament el seu origen en la bombolla immobiliària o en el joc sense escrúpols dels banquers. La crisi actual, és la primera que te un marc global, i que a més dels dos abans esmentats, presenta dos fronts que la fan diferent: la crisi cultural i la crisi de valors.

“L’unica virtud que te una crisi és que, per sortir d’ella, cal pensar de manera diferent: es necessari trencar i superar els dogmes que s’han imposat com a lleis naturals inamovibles”. Daniel Chon-Bendit 2010

Amb aquest esperit i amb una amplia visió cal regurgitar el moment actual.

Conscients, però, que a casa nostra “l’eslògan del maig del 68 de l’imaginació al poder és tan fals com impossible, atès que al poder no hi ha hagut mai ni hi pot haver imaginació. És un lloc buit  i sense esperança poblat de bufons històrics”. (6 milions d’innocents, Col.lectiu J. B. Boix 1999).

L’aparell del poder a casa nostra ha creat un blindatge que el fa impenetrable a qualsevol iniciativa nova i critica. Un blindatge que els allunya dels ciutadans, els hi mante els privilegis i els transforma en una casta dominant.

Demagògicament ja van vendre la transició com l’única realitat possible, van començar els fonaments del blindatge amb la sentencia judicial que els eximia de complir les promeses electorals, i han seguit pujant paret vestint la justícia franquista com a justícia democràtica i independent dels partits.

En aquets trenta anys són escassos els politics que han dimitit dels seus càrrecs abans que s dictes una sentencia jurídica. Sentencies emeses per uns jutges que en les seves darreres instancies depenen del poder polític.

Han seguit pujant la muralla amb el llenguatge políticament correcte que ha castrat la critica social, i han creat un teixit de comentaristes conformistes amb uns mitjans de comunicació controlats pels governs mitjançant les subvencions.

Durant trenta anys han fet creure a una societat, amb poca experiència democràtica, que la democràcia consistia en anar-los a votar cada quatre anys, i que ells eren els únics receptors de tota representació i capacitat executiva. Que ells podien decidir-ho tot sense límits de mandat i que si no ho feien be tan sols calia no votar-los en la propera escomesa electoral. Ens han repetit que tan sols teníem dret a queixar-nos si votàvem, i que si teníem alguna iniciativa diferenciada, per realitzar-la, calia presentar-nos a les properes eleccions.

Han vestit un cercle gremial tancat, disfressat d’eficàcia, que ha obviat el principi gestor de la participació ciutadana i del dubte social necessari. Han transformat el polític i la política al servei al ciutadà, en un nou despotisme il·lustrat: tot pel poble, però sense el poble.

El sistema – tancat dins els seus privilegis, ha pujat graons de mentides, de corrupció i d’allunyament- s’ha trufat amb frases grandiloqüents d’esmena pronunciades cada cop que es constata un increment del abstencionisme electoral.

Ara és el moment de trencar la muralla, ens cal crear un nou sistema de valors politics, una nova cultura democràtica capaç de desmuntar la casta.

Casta ennuvolada pel cofoisme i l’autocomplaença que no ha sabut donar una diagnosi concreta a la desafecció política, ni adonar-se que son part important de la causa. Sense diagnosi no hi pot haver cura.

Ja que ells –porucs o incompetents- no ho fan, ha de ser la societat civil la que plantegi arguments per tensionar socialment i obrir un ampli debat. La manifestació del dissabte és un exemple.

“Necessitem utopies descriptives que facin trontollar la imaginació de la gent i que facin evolucionar els imaginaris col·lectius” (D.Chon-Bendit)

 

Conscients que la política és tan sols una part –petita- del poder, podran arreglar la crisi econòmica, podran plantejar alternatives financeres, fins i tot reinventar una revolució cultural, però si no avancen en el camí de la recuperació dels valors democràtics unitaris el nostre país caminarà cap un esclavisme polític, cada cop més ferotge, en mans d’una casta de privilegiats electoralistes allunyats de la realitat nacional.

 

 

 


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.