TOC DE CAMPANES

Deixa un comentari
En un període de la nostra història, els campaners de Vilafranca eren  frares que vivien dalt del campanar. El campanar va començar la seva construcció l’any 1285 i amb els seus 52m. d’alçada el so de les seves campanes podia escoltar-se des de tota la plana penedesenca.

El so de campanes és un dels més antics que encara podem escoltar. Les campanes es troben ja en les civilitzacions antigues de l’Orient,(Xina segle XII a.C.). La introducció de la campana en el culte cristià és atribuïda a Sant Paulí de Nola, població de la Campània (Italia) d’on es deriva el nom de campana. 

L’ofici de campaner, generalment, era hereditari, és a dir, saber tocar les campanes passava de pares a fills durant generacions. Algunes localitats l’encarregat de tocar les campanes era el sagristà de l’església i en d’altres,  eren les dones qui les feien sonar, com l’Angeleta de cal Fabolí de Sant Cugat de Sesgarrigues. Cada campana tenia un nom que escollien els seus padrins, i una divisa que l’hi donava el fabricant: Vives voco, mortuos plango, fulgura frango. (Crido els vius, planyo els morts, desfaig les tempestes).

Des del principi del segle XIV, els constructors de campanes segueixen la mateixa regla a l’hora de construir-les: la seva alçada, sense la corona, ha de ser el 80% del seu diàmetre i la alçada amb la corona ha de ser igual al seu diàmetre. Quant al material amb què es fan les campanes, cal dir que ha de ser el bronze, però no pas un bronze qualsevol, sinó un que sigui fet amb el 80% de coure i el 20% d’estany, tot i que a vegades hi posaven també plom. L’única part de la campana que no és de bronze és el batall, que és fet de ferro forjat i que ha de tenir forma de pera. 

La forma de tocar les campanes rep diferents noms segons com es faci: quan el batall colpeja pausadament es diu que toca, branda o venta; si ho fa amb tocs vius i repetits la campana repica; i es diu que volteja o llança al vol quan amb el moviment de rotació de la campana el colpeig del batall la fa sonar.

Els campaners utilitzaven, gairebé, una trentena de tocs diferents:  el de bateig (diferent segons el sexe del nadó), les misses (variable segons l’hora i importància), el rosari, el foc,  cridar el sometent, avisar de mal temps, informar d’algun difunt (amb variants segons l’edat , el sexe i l’estat del difunt),  etc..

A partir del segle XVI va ser reconegut el dret de campana al cap d’artilleria que hagués pres per la força una població i consistia a poder requisar les campanes a fi de fer-ne canons deixant, però,  el dret de rescat si es feia un pagament en moneda.

Les campanes han deixat tanta petjada en la nostra cultura que encara romanen vives un bon grapat de dites i frases fetes: fer campana, anar a toc de campana, sentir tocar campanes, ser un tocacampanes, llençar les campanes al vol, ser sord com una campana,…..

Publicat a El 3 de vuit (26-07-13) 

Aquesta entrada s'ha publicat en HISTÒRIES DEL PENEDÈS el 26 de juliol de 2013 per Josep Arasa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.