Josep Arasa i Ferrer

Pels volts de Sant Joan (24 de juny), al segle XIX, es començava a segar l’ordi, que sempre ve més aviat que el blat. Abans de segar, a molts pobles, era costum (Retalls de folklore penedesenc, Pere Sadurní 1982) anar al camp més ben granat, tallar  l’espiga més bonica i portar-la a l’altar, on el rector deia la “missa del blat”, a fi de que Déu ajudés a tenir una bona collita.

La sega era dura i a més ininterrompuda, ja que un cop es començava no es parava ni diumenges ni festius -sinó és que plogués- fins que havia acabat. Per segar s’utilitzava el volant, una falç més grossa que l’ordinària amb el tall llis en lloc de dents, el qual es manejava amb una sola mà.  Anys ençà s’utilitzà la dalla que és un estri amb un mànec, una fulla plana i un rampill amb pues de lluc d’ametller, la qual en segar deixa la sega en un rem fàcil de recollir i lligar. El blat, l’ordi, el sègol si estaven drets es segaven sense gaires problemes, si estaven ajaguts, cosa que solia passar si plovia tard, la feina era més dura ja que prèviament calia aixecar els cereals amb les forques.

Dalles i volants perdien el tall freqüentment, cada colla de segadors portaven les eines d’esmolar: el martellet, l’enclusa, i la pedra d’esmolar posada dins un banyot ple d’aigua. Esmolar la dalla era tota una tècnica, ja que si s’aprimava massa s’esventava i si quedava massa gruixuda no tallava. Darrera els segadors hi anaven els lligadors, que feien les garbes, -feixos d’espigues tallades- lligant-les amb cordills d’espart en cas de l’ordi, o de les mateixes tiges si es tractava de blat o de sègol. Els lligadors s’ajudaven amb el fus, un tros de fusta cilíndric, acabat amb punta, d’uns quaranta centímetres de llarg. Amb les garbes es feien les garberes, amuntegant les garbes centrals verticalment, les dels costats lleugerament inclinades perquè no es tombessin, i totes tapades amb d’altres garbes posades planes sobre les espigues de les dretes.

Després es passava el rampill pel camp per recollir les espigues i els trossos de palla caiguts. El rampill era una eina que disposa d’un mànec llarg amb un travesser al final proveït de puntes de fusta. Les avies encara espigaven per mirar de recollir les darreres espigues perdudes.

Segar era una feina dura, els segadors feien àpats abundosos i sovintejats –desdejuni, esmorzar, les deu hores, dinar, berenar, sopar ..- i havien de beure molt per evitar la deshidratació. Els porrons de segador o garbers estaven dividits interiorment per una paret vertical, la qual separava el buc en dos dipòsits, en un es posava l’aigua i a l’altre el vi, quan es bevia sortien barrejats els dos líquids. El porro es mantenia fresc dins d’un cove ple de palla humida.   

Publicat a El 3 de vuit (05-04-13)