Josep Arasa i Ferrer

La mona de Pasqua o els ous de Pasqua son una tradició ben viva, anterior al cristianisme, que acumula segles d’història i que ha anat evolucionant al llarg del temps. Hem d’anar a buscar els orígens en els rituals més primigenis de la cultura humana quan es feien ofrenes relacionades amb la fertilitat i l’equinocci de primavera. Va ser durant l’edat mitjana que l’Església va voler anar assimilant i donar un sentit cristià, a les festes paganes que es continuaven celebrant, festes ancestrals relacionades amb el cicle solar i de la vida i de les collites durant l’any.

Com passa amb la festa de Sant Joan al solstici d’estiu, quan els dies comencen a escurçar-se, la tradició de fer fogueres era un ritual per donar força al sol, que coincidia amb l’època de sembra, una festa que el cristianisme va santificar. O per Nadal, amb el solstici d’hivern, moment en el qual es va situar el naixement de Jesús quan els dies es comencen a allargar, quan torna la llum, sinònim de Déu. En el cas de la Setmana Santa es fa coincidir amb l’equinocci de primavera, més concretament amb el primer pleniluni següent.

L’origen de la paraula “mona” no és clar; podria procedir del l’àrab, el llatí o el grec; però en qualsevol cas es refereix a un “regal” o “ofrena”. La mona tradicional, és un pastís en forma de tortell de coca ensucrada, decorada amb ous durs. El temps de les Mones coincideix amb el moment en què les gallines ponen més. Al Penedès la mona es feia amb farina de blat i es pastava exclusivament amb ous, sense aigua ni llet, però aromatitzat amb matafaluga i celiandre.

Tal com explica Amadeu Carbó, folklorista i escriptor, l’ou és un element simbòlic que a la major part de cultures evoca una qüestió positiva relacionada amb la regeneració i amb la fertilitat. Els ous són símbol de fecunditat, de vida i de resurrecció de la natura -per això el cristianisme relaciona la festa amb la resurrecció de Crist-. Ja es troben ous com a ofrena als morts, en tombes prehistòriques, segons explica l’arqueòloga Teresa Gilisbars al seu bloc.

El nombre d’ous durs a les mones ve determinat per l’edat de l’infant, n’hi ha d’haver tants com anys tingui. L’encarregat de regalar la mona és el padrí, una figura que es manté vigent, però que tenia encara més rellevància en el passat. En èpoques en què la medicina no estava avançada ni existien sistemes públics de protecció, el padrí exercia de garant de la supervivència i benestar de l’infant en cas de necessitat o mort dels seus progenitors. Era habitual escollir com a padrí un avi o un oncle i es tenia en compte la seva capacitat econòmica. Com explica Josep Fornés, el ritual de la mona és “la renovació anual del compromís del padrí per tot un any amb el seu fillol o fillola”. Així, la mona és una mena de contracte de cura que s’ha d’anar renovant cíclicament, fins que es considerava que el fillol era prou gran i, per tant, que el padrí ja no havia de renovar el compromís amb ell, això passava entre els set anys i els dotze anys.

Pel calendari cristià la Pasqua Florida -Pasqua de Resurrecció, Diumenge de Glòria, Diumenge de Pasqua, Pasqua de les Flors-, és el moment més rellevant, commemora la resurrecció de Crist, després de la seva passió i mort per crucifixió. És el moment amb què culmina Setmana Santa i acaba la prohibició de menjar carn, llet i ous que regeix durant la Quaresma.

El Dilluns de Pasqua és un moment de joia i alegria, d’aplecs i fontades per festejar col·lectivament la diada de menjar la mona. Per la gent dels Monjos (Santa Margarida i els Monjos), de Moja (Olèrdola) i per alguns vilafranquins, l’aplec a l’ermita de Penafel és el lloc ideal. Els veïns de la Ràpita (Santa Margarida i els Monjos) i els de Sant Marçal (Castellet i la Gornal) van a l’ermita de Muntanyans. Per a tothom és, encara, una joia col·lectiva.