Josep Arasa i Ferrer

Si volem salvar les zones rurals de Catalunya, si volem salvar la pagesia catalana dels preus de gana a la que esta sotmesa, necessitem una amplia sobirania alimentària.

Què significa sobirania alimentària?

La sobirania alimentària és el dret que té tota comunitat a decidir la seva política agrària i garantir la pròpia alimentació de manera suficient, sana, lligada a les seves tradicions culturals i als mercats locals. (segueix)

No obstant, tot i tractar-se d’un dret humà fonamental, està sent posat en qüestió cada dia: no només segueixen amenaçats per la fam crònica 852 milions de persones en el món, sinó que els mecanismes econòmics i les conseqüències socials de la globalització estan posant en perill la independència agrícola i alimentària de la majoria de països del planeta.

La sobirania alimentària inclou:

?  prioritzar la producció agrícola local per alimentar la població, l’accés de la pagesia a la terra, l’aigua, les llavors i el crèdit. D’aquí la necessitat de reformes agràries, de la lluita contra els OGM (Organismes Genèticament modificats), pel lliure accés a les llavors i a mantenir l’aigua en la seva qualitat de be públic que es reparteixi d’una forma sostenible.

?  el dret dels camperols a produir aliments i el dret dels consumidors a poder decidir allò que volen consumir i com i de quina forma es produeix.

?  el dret dels pobles a protegir-se de les importacions agrícoles i alimentàries massa barates

?  uns preus agrícoles vinculats als costos de producció: és possible sempre que els països o unions tinguin el dret de gravar amb impostor les importacions massa barates, que es comprometin a favor d’una producció camperola sostenible i que controlin la producció en el mercat interior per evitar uns excedents estructurals.

?  la participació dels pobles en la definició de la política agrària.

?  el reconeixement dels drets dels pagesos que desenvolupen un rol essencial en la producció agrícola i en l’alimentació.

El concepte de sobirania alimentària neix del debat públic amb motiu de la Cimera Mundial de l’Alimentació del 1996, i ofereix una alternativa a les polítiques neoliberals. Des d’aleshores, aquest concepte ha esdevingut un tema cabdal del debat agrari internacional, fins i tot en el si d’instàncies com les Nacions Unides. També va ser el tema principal del fòrum d’ONGs paral·lel a la Cimera Mundial de l’Alimentació de la FAO del juny de 2002 a Roma.

La liberalització econòmica del mercat d’aliments, les polítiques agrícoles i econòmiques dels Estats Units i la Unió Europea, la dependència cada cop més gran dels països més pobres de les importacions bàsiques d’aliments i, en general, l’estat de l’agricultura i dels agricultors en el món (on representen encara un percentatge important de la força de treball i de les economies locals) són alguns dels problemes que amenacen el futur alimentari de casa nostra i del conjunt de la humanitat.

Un suplement del Setmanari Directa, del mes d’abril 2009, va publicar un article sobre el tema del que extrec el següent paràgraf:  “El model dominant usurpa a la pagesia les llavors de les quals depèn, les privatitza i les converteix en una arma de control molt efectiva que monopolitzen unes poques multinacionals. Les corporacions biotecnològiques s’han aferrat en el negoci i cada any guanyen terreny a la sobirania camperola. Es perden les varietats locals i, a la vegada, es disseminen i contaminen gens sortits d’un laboratori. Els primers casos de contaminació transgènica ja han arribat fins i tot als ramaders que alimenten el bestiar amb gra ecològic.  
En arribar a la producció, s’observa que el model agroindustrial es basa en l’ús intensiu de maquinària, agroquímics, tecnologia i capital. A la vegada, el monocultiu implica un ús intensiu de maquinària i petroli, que expulsa els camperols a les perifèries urbanes i endeuta les petites i mitjanes explotacions agrícoles. Les conseqüències d’aquest model són molt visibles ja a països que s’han abocat al model agroexportador basat amb transgènics com l’Argentina i el Brasil. En pocs anys, la sobirania alimentària, els boscos autòctons, així com milers de famílies han estat substituïts per unes poques empreses amb pocs escrúpols i capital transnacional. Un model que ha provocat també la pèrdua de sòl agrari, extinció de biodiversitat, contaminació de la terra, l’aigua, etc. L’agricultura avui, ja és responsable d’una cinquena part de les emissions mundials de gasos d’efecte hivernacle. 
Consumim petroaliments que vénen de molt lluny i escau fer esment al transport continental i transoceànic, que implica un consum exagerat de petroli, tant per moure camions, vaixells i avions, com per transformar i conservar els productes. Els mercats globalitzats han desintegrat les xarxes de consum local i han creat una dependència amb el transport que frega l’absurditat. A més, en un context global de disminució de les reserves d’hidrocarburs, la solució rendible d’apostar pels agrocarburants no és una alternativa verda al petroli: la seva obtenció es basa en monocultius de producció agroindustrial, també petrodependents, que substitueixen els principals boscos tropicals i competeixen amb les terres destinades a produiraliments.
La lògica de la gran distribució d’aliments a través de supermercats monopolitza la relació entre la producció i el consum i imposa la intensificació de la producció industrial. Des de la campanya Supermercats, no gràcies!, alerten que a l’Estat espanyol el 62% dels aliments consumits es compren en una gran superfície. Fa només deu anys, el percentatge no superava el 36%. A l’altra cara de la moneda, la quota de mercat del comerç tradicional va baixar del 35,6% al 28,8% en aquest mateix període.
I així s’arriba al destí, a l’esperat moment del consum. Malauradament, després d’aquest llarg viatge, la distància entre pagesia i persones consumidores ha crescut fins a fer-se abismal, de manera que es generalitza la pèrdua de coneixements sobre què, com, quan i on comprar i menjar”.