Josep Arasa i Ferrer

Badant des de la Badalota de l’Arboç es veu sobresortir, abans de la Ràpita i a l’esquerra de l’antiga carretera, el turó de 195 metres d’alçada de Muntanyans, on s’ubica una ermita dedicada a la Mare de Déu.

El primer esment de l’església de Muntanyans és de l’any 1341 en un document d’Albert de Muntanyans, la part original de l’edifici sembla, però, anterior. Els Muntanyans foren un llinatge existent en els segles XIV i XV, possiblement originari d’aquest lloc. Al cementiri vell de la catedral de Girona la sepultura d’Arnau de Muntanyans mostrava  un escut semblant al de l’Albert de Muntanyans.

L’any 1404 l’església tenia tres altars, el de sta. Maria, el de sant Macari i el de sant Joan. L’any 1506 el Vicari General va donar llicència per recaptar per tot el Penedès per una campana per l’ermita. L’any 1728 els altars estaven dedicats a Maria, Joan i Madrona. Un ermità, que vivia en una casa adossada al santuari, s’encarregava de captar durant l’any i tenia cura de l’ermitori. Se sap que l’any 1620 l’ermità s’anomenava Fra Jacques Puig, el 1728 era en Jaume Fuster i el 1736 era en Ramon Roca. Les dues festes principals del santuari eren el 8 de setembre i l’aplec del dilluns de Pasqua Florida, que actualment encara se celebra.

La Mare de Déu fou trobada  per un pastor dins un pi que la gent va tenir per miraculós i del qual prenien les pinyes per curar les “calenturas”. El 23 d’agost de 1632 va caure el pi i es va assecar, llavors els peregrins prenien trossets del tronc com a record guaridor. Un text del segle XVII, del dominic pare Canós, descriu la imatge com a  romànica. La imatge romànica era invocada per les prenyades per trobar “alivio”, i per les estèrils per trobar “successió”.

L’església és d’una sola nau amb murs laterals que presenten contraforts possiblement per compensar la manca de fonaments. Te un portal rodó i un campanar de cadireta. L’església va ser ampliada al segle XIV per la part de l’absis, que es va destruir per l’allargament de la capella. L’any 1750 es va fer una nova ampliació i s’afegí el cambril. En Santiago Casanova, rector de Sant Marçal, explica (1962) que fins l’any 1936 es veien les ombres d’unes pintures romàniques que apareixien en una de les parets.

L’any 1936 l’església fou incendiada i més tard despullada de la teulada que fou aprofitada per edificar un forn de pa a Sant Marçal. L’any 1955 va començar la reconstrucció, que va acabar l’any 1962 amb l’espadanya, la coberta i la casa del ermità. El dilluns de Pasqua d’aquell any s’hi traslladà la imatge des de Sant Marçal. L’any 1979 s’incorporava un retaule de ceràmica i pedra dissenyat per en Pau Macià i realitzat per la ceramista Maria Tetas de Bolet. Al retaule estan plasmats –entre d’altres- la troballa de la imatge dins un pi i un parell d’àngels que sostenen l’escut d’armes d’Albert de Muntanyans.

 Publicat a El 3 de vuit (08-06-12)