Josep Arasa i Ferrer

Alguns pobles tenen un origen llegendari, d’altres en alguna batalla històrica. Santa Margarida i els Monjos deu la seva formació moderna en una industria cimentera. Al segle XIX el municipi estava format per masies i esglésies escampades a la muntanya, pel pla hi passava el Camí Ral amb un parell d’hostals, un curt carreró (el dels Maons), alguns molins i un convent. En aquell moment el municipi  ja havia perdut el seu grup de Ball de Valencians, mantenia la festa Major de Santa Margarida, la Festa de l’aigua al Convent de Penyafort, els aplecs de Pasqua i el vot del Poble. Santa Margarida i els Monjos reneix i creix amb el segle XX gràcies a una cimentera.

La pedra calcaria de les muntanyes de Santa Margarida i els Monjos ja havia permès implantar-se al municipi la fàbrica de ciments naturals Miret, coneguda popularment com la fàbrica del Renet. El gran salt esdevingué amb l’important inversió d’Antoni Freixa i Coma. Antoni Freixa va ser el banquer que va canviar la història del municipi. De ser un petit municipi agrícola que sortia de la fil·loxera, insalubre per les seves aigües entollades – del qual fugien fins i tot els capellans- va esdevenir un conjunt de petites i dinàmiques poblacions d’obrers industrials.

L’any 1901 Antoni Freixa va crear una empresa amb un capital social de 1.500.000 pessetes. Va demanar permís a l’Ajuntament per fer una fàbrica de calç en una partida veïna a l’estació dels Monjos anomenada “Les casetes del Rec” i, el dia 25 d’abril d’aquell any, va posar la primera pedra de la fàbrica “Cementos y Cales Freixa”, coneguda popularment com la Fàbrica Nova. El 1903 comença a instal·lar les vagonetes –ferrocarril aeri- que portarien la pedra des de la pedrera a la fàbrica. Aquell any l’empresa, a més de la calç, comença a fabricar ciment natural. Els dies 3 i 4  d’agost es produeixen a la fabrica Freixa les primeres vagues.

El dimarts 28 de novembre de 1905 la Vanguardia publicava la nota següent “Verdadera manifestación de duelo resultó ayer el entierro del cadáver del que fue en vida don Antonio Freixa Coma. El ataúd fue conducido en hombros por antiguos empleados de la casa bancaría del finado, que con ello quisieron testimoniar el aprecio en que lo tenían. Abrían el fúnebre cortejo buen número de asilados de la Casa provincial de Caridad y de los talleres Salesianos, empleados del Banco de España, siguiendo el clero y la escolanía de la iglesia de Nuestra Señora de las Mercedes. El duelo lo presidían el barón de Viver…., el presidente de la Diputación…” .

A la mort d’Antoni Freixa, va heretar l’empresa el seu nebot Darius Romeu Freixa (1886-1970) que llavors tenia 19 anys. L’empresa canvià de nom pel d’ “Herederos de Antonio Freixa”. Darius Romeu Freixa era fill del primer baró de Viver, Darius Romeu i Torrents.  La Baronia de Viver és un títol nobiliari espanyol creat el 16 d’octubre de 1901 pel rei Alfons XIII.  Darius Romeu no va ser gaire brillant amb els estudis, va deixar inacabada la carrera de dret, però va seguir amb les activitats industrials i bancàries  del seu oncle i l’any 1908 va ser cofundador de l’Associació de Banquers de Barcelona.

L’any 1910 es crea als Monjos la “Sociedad Mutua Obrera de empleados y operarios de la Fabrica de Cemento de los señores herederos de A.Freixa, bajo la advocación de San Antonio Abad”. Una mena de societat de socors mutus mixta, amb participació dels treballadors, però sota tutela empresarial. L’empresa pagava el 100% en cas de baixa per accident laboral. Aquesta entitat tingué molta força fins la darrera guerra civil i comptà amb una mitjana de d’un centenar d’afiliats.

A la dècada de 1910 i degut a les necessitats de mà d’obra de la fàbrica de ciment “Herederos de Antonio Freixa”, arriba a  Santa Margarida i els Monjos la primera onada d’immigrants, el que comportarà  un creixement demogràfic.  La Fabrica Nova va tenir una estructura propera a les colònies febrils de la zona del Llobregat, escoles gratuïtes pels fills dels treballadors, economat, la mutua, etc, etc…L’any 1912 l’empresa canvia el nom pel de “Cementos y Cales Freixa”, i fa una ampliació de capital social (5.000.000 pts).

El dia 16 de juny de 1919 els obrers de Freixa engegaren una vaga, a la qual participaren 170 obrers, dels 200 que hi treballaven, per reivindicar un increment d’una pesseta de jornal –era de 4- i la reducció de mitja hora de treball, que era de nou hores i mitja diàries. La vaga va ser tan intensa que els propietaris anaren a La Unión (Murcia), on havien tancat unes mines de plom i havia molts aturats, a buscar esquirols.

Al municipi aquest allau de forasters trenca-vagues va provocar un profund malestar. Després de dues setmanes de vaga els obrers es reincorporaren al lloc de treball amb un sou de cinc pessetes però amb les nou hores i mitja. La vaga rebrotarà a finals d’any i consolidarà la divisió del municipi en dos bàndols que duraria fins la Guerra Civil.

La població de Santa Margarida i els Monjos rebutja l’arribada dels esquirols i se’ls tanca la porta a les botigues i de l’entitat d’esbarjo existent, la Margaridoia. El mes de juny de 1921 es constitueix una nova entitat social, la Sociedad Cooperativa Agricola, coneguda popularment com el Xiringuito que,  constituïda pels grans propietaris, la dreta local, i els empresaris del municipi, especialment la fàbrica de ciment Freixa. El Xiringuito  va acomboiar el lleure dels nouvinguts fins que va ser destruïda en un bombardeig de l’aviació franquista.

El propietari de la fàbrica de ciment, Darius Romeu i Freixa, va ser un dels impulsors de la Unió Monàrquica Nacional l’any 1919 i tingué una important intervenció política. Entre 1920 i 1924, durant la dictadura de Primo de Rivera, fou regidor del consistori barceloní degut a la seva proximitat ideològica amb els sectors més conservadors. Assumí la cartera de cultura de la Mancomunitat de Catalunya intervinguda, de la qual també en fou sotspresident i, sota les ordres del dictador, es dedicà a la dissolució d’aquesta institució. Va ser alcalde de Barcelona entre 1925 i 1929, va realitzar projectes urbanístics de gran vàlua: prolongació de l’avinguda de la Diagonal fins a Esplugues de Llobregat, urbanització de la plaça Catalunya, inici de la zona franca del port, primera campanya contra el barraquisme, cobertura de la via fèrria del carrer Balmes; va inaugurar el metro, la primera emissora de ràdio de l’estat, i  l’Exposició Internacional de 1929. La dictadura de Primo de Rivera va comportar pel municipi una etapa de moltes obres públiques amb l’alcaldia de Pere Casals Pinyol vinculat a l’Unió Monarquica.

L’activitat de Darius Romeu com alcalde barceloní, especialment l’Exposició Internacional de Barcelona, repercutí en la producció cimentera. L’any 1926 “la Freixa” va començar la producció de ciments Pòrland. El 1930 la producció anyal de la fàbrica superava les 30.000 tones i donava feina a uns 300 obrers.

Amb l’arribada de la República, els mitjans catalans van ser molt durs amb Romeu, a qui sovint es considerava un traïdor al país per les seves connivències amb el règim de Primo de Rivera i per les seves polítiques en contra de la llengua catalana. Això si, la nova legislació republicana (1936) li va servir per demanar el divorci de la seva esposa, amb qui mantenia una relació tempestuosa.

Darius Romeu encapçalà el moviment civil de suport als militars sollevats el 1936. La connexió entre la fracció de l’exèrcit compromesa amb el cop militar a Catalunya i els elements civils es va fer la darrera setmana del mes de juny de 1936 a la seva casa d’Argentona. Durant la Guerra Civil, la fàbrica Freixa fou col·lectivitzada pels sindicats CNT i UGT. Malgrat les dificultats de l’època i l’escassetat de matèries primeres i d’accessoris continua funcionant. La FAI va assassinar a qui havia sigut alcalde Pere Casals Pinyol.

Després de la Guerra Civil, Darius Romeu, fou conseller privat d’en Joan de Borbó i visqué intensament la pugna entre el comte de Barcelona i el general Franco per restablir la monarquia a Espanya. En la clandestinitat en què s’havia de moure tot moviment polític aliè a la Falange Española, liderà els monàrquics liberals catalans. Pretenien que com a conseqüència de la finalització del conflicte, es produís una ràpida restauració de la dinastia d’Alfons XIII. El fet que aquesta alternativa no es veiés prou clara el 1939 per part dels militars sollevats, només com una possibilitat a molt llarg termini, tendí a situar aquest grup de monàrquics en actituds crítiques envers el règim. Malgrat les seves discrepàncies amb el franquisme, fou rellevant el seu poder en les finances: el 1944 fou president del Banc Hispano Colonial, formà part del consell dels Ferrocarrils de Catalunya i del consell regional de Banc Central, i vicepresident de la Companyia Espanyola de Petrolis. El seu poder econòmic i social sempre el va acompanyar i això li va servir per tenir un estatus que no li va treure la dictadura. Com exemple podem dir que va formar part de la comissió consultiva per organitzar el XXXV Congrés Eucarístic a Barcelona, el maig de 1952.

L’any 1946 havia començat a dirigir l’empresa José Antonio Rumeu de Delás, però la greu crisi provocada per la guerra civil encara repercutia en la producció de ciment. L’any 1952 la fàbrica tan sols produïa 7.532 tones de ciment i patia un elevat nombre d’accidents laborals.

No serà fins l’època dels seixanta i dels setanta que Ciments Freixa no experimentà un important creixement impulsada per l’activitat de la construcció i de l’exportació. L’any 1973 es va crear Uniland, quan es van fusionar Cementos y Cales Freixa amb Cementos Fradera. Es tracta d’una de les primeres i escasses fusions empresarials realitzades des d’aleshores entre empreses competidores a Catalunya, un exemple per augmentar en dimensió que no ha creat escola. Els Romeu i els Fradera van controlar Uniland Cementera, una societat que van portar a la borsa el 1989. Els Romeu, l’any 2005,  vengueren el seu paquet d’accions a la firma irlandesa CRH per 300 milions d’euros. El 6 de juny del 2006 Portland Valderrivas va pactar l’adquisició del grup cimenter UNILAND després d’un procés judicial.

Amb aquella cimentera de l’any 1901 va néixer i créixer un municipi industrial generador de totes les avantatges i inconvenients que aquesta qualificació comporta.