Josep Arasa i Ferrer

El 6 de desembre, és el dia de Sant Nicolau. “Sant Nicolau obre les festes de Nadal amb clau”, amb ell a Catalunya i a la majoria d’Europa, comencen les manifestacions nadalenques. Guardo grans records i bons amics de les cantades de Sant Nicolau, quan els nens sortíem a cantar per les cases del poble una cançó adreçada al sant. Les colles de nenes sortien a cantar per Santa Llúcia.

Sant Nicolau, altrament conegut com Sant Nicolau de Bari, és un barbut personatge que a d’altres indrets nomenen Sint Niklaus, Santa Claus o Pare de Nadal (Noel). Sant Nicolau és el patró dels mariners, comerciants, arquers, lladres penedits, cervesers, penyers, fabricants de joguines, solters, nens i estudiants de diverses ciutats i països d’Europa.

Nicolau (260-343) era fill d’una família benestant. Criat com a cristià, va quedar orfe de petit i heretà un ric patrimoni que dedicà a l’ajuda dels necessitats, especialment els nens. Va ser ordenat sacerdot. A la mort del seu bisbe, Nicolau va ser aclamat pel poble com a nou bisbe. Quan ja era bisbe va passar per una fonda. L’amo hauria matat tres nens i els hauria posat a macerar per a fer-los servir com a carn als àpats. Nicolau els va ressuscitar i va castigar l’hostaler. A causa dels nombrosos miracles atribuïts a la seva intercessió, també se’l coneix com a Nicolau Taumaturg.

A Catalunya el dia del sant els nens són tractats popularment com “nicolaus” o “nicolauets”, celebren la seva festa organitzats en colles, recorrent el poble cantant casa per casa. Els cantaires amb les estrenes que els hi donen a les cases després de cantar -dolços, begudes, fruits secs, ous, taronges, figues seques, mandarines, nous, olives, diners…- fan un dinar o un berenar. En alguns llocs afegien un gall que portaven de casa seva, o que compraven amb els diners recollits a la capta. Hi havia pobles on els nens anaven armats amb espases i sabres de fusta, ja que sembla que, antigament, aquest dia, els infants tenien llicència per empaitar i matar els galls que es trobaven pel camí.

Aquesta festa havia estat molt arrelada arreu del Penedès fins els anys 70 del segle passat, mestres forans i responsables municipals no mostren cap interès en recuperar-la. La cançó que els nens cantàvem per la capta de Sant Nicolau deia:Sant Nicolau / bisbe de pau, / panses i figues, / nous i olives / i tot el que vulgueu, / fora garrotades / del jutge de pau!. / Virolet Sant Pere, / virolet Sant Pau, / que veniu de Roma, / i porteu corona / de Sant Nicolau / Caritat senyora, / caritat, si us plau, / doneu-nos la paga, / i adéu siau. / Caritat ens han donat, /panses i figues, / panses i figues. / Caritat ens han donat, / panses i figues i codonyat.

Recull Joan Amades, en el seu Costumari, que antigament el dia del sant a Vilafranca es practicava un estrany costum, “s’alçava a la plaça un cadafal, en el qual se situava un noi disfressat d’emperador; al seu davant s’enterrava un gall viu, del qual sols es feia sortir el cap, i els de la colla l’havien de matar a cops de pedra tirada amb fona. La colla era formada per un noi, amb una bandera on hi havia, pintada, la figura de sant Nicolau; d’altres quatre (o sis) nois, amb fones, els quals feien com de guàrdia de la comitiva; altres , amb una bacina de l’església, i tots els restants, amb cabassos que aguantaven de dos amb dos. Anaven voltant per les cases i cantant, mentre ballaven un ball rodó, i posat al mig el de la bandera, a l’entorn de la qual feien la dansa. Solien recollir fruita seca i raïms i algun cèntim, i ho portaven tot a l’estudi, on el mestre els ho repartia junt amb una llesca de pa blanc, comprada amb els cèntims recollits o pagada pel mateix mestre”.

Les relíquies de Sant Nicolau, l’any 1087, es dugueren a Bari (avui dia a Itàlia), ciutat amb la qual quedà relacionat des d’aleshores. El dia del santoral dedicat a aquest sant, hom creu que comença el viatge que portarà al barbut personatge des del nord del continent, portant regals a les cases que l’esperen.