Josep Arasa i Ferrer

A l’antic terme de Terrassola del Penedès, al punt més alt del turó ocupat pel poble, als peus del qual aflueixen els torrents de Mas Vendrell i Mediona, hi ha l’església romànica de Sant Marçal, esmentada com a parròquia des de 1209, malgrat que la construcció és anterior. Popularment s’ha associat al castell de Terrassola del qual no se’n conserva cap vestigi ni testimoni documental.

Sant Marçal és un edifici d’una sola nau, coberta amb volta de canó amb arcs torals i capçalera trilobada. Damunt del transsepte, s’eleva un cimbori amb cúpula semiesfèrica A l’exterior, els murs laterals i els de l’ absis presenten decoració d’arcs cecs i bandes llombardes.  La façana és d’estructura senzilla i té una porta d’accés central adovellada i una petita finestra d’arc de mig punt a la part superior. La teulada, de teula àrab, és a dues vessants a la nau, cònica al absis i a vuit vessants al campanar.

Les restes més antigues conegudes a Sant Marçal corresponen a una habitació d’època ibèrica, situada al bell mig de l’àrea ocupada pel temple actual. Damunt d’una església anterior, Guislabert, bisbe de Barcelona, consagrà l’actual església de Sant Marçal entre els anys 1043 i 1053 a petició del matrimoni format per Silveri Borrell i Ermessenda.

Deuen ser d’aquesta època o de la capella anterior les tombes antropomorfes actualment tapades que hi ha dintre del recinte del temple. Al començament del segle XIII, l’església de Sant Marçal depenia del monestir italià de Sant Martino del l’Isola Gallinaria, a l’igual que el priorat de Sant Pere de Riudebitlles. La dependència del cenobi italià durà fins que es va fer una permuta de propietats amb el monestir de Montserrat l’any 1428, que canviava Sant Marçal per terres italianes.

L’església s’utilitzà també com a magatzem de gra, com ho demostra la troballa, en les últimes excavacions, de set sitges tallades al terra. Aquests dipòsits van estar en ús fins l’any 1780, ja que se sap que el bisbe, amb motiu d’una visita pastoral, va sol·licitar al rector que proporcionés un altre lloc per guardar el blat, ja que no era decent que el tingués dins l’església.

Al segle XVIII es va construir un campanar rectangular damunt de la nau i fer el contrafort de la façana sud. Al començament del segle XX s’adossà la sagristia sota del campanar. El 22 de juliol de 1936 fou incendiada i durant tres anys fou convertida en local de la CNT. La rectoria va ser la seu de l’UGT. L’arxiu parroquial queda totalment destruït.

En la restauració que va fer la Diputació de Barcelona entre els anys 1957-1973, es van treure el campanar i la sagristia i es va refer la façana actual. Sant Marçal, es pot considerar un dels millors exemplars del romànic català i està inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Fotografia Maria Rosa Farré

Publicat a El 3 de vuit el 26 de novembre de 2018