Josep Arasa i Ferrer

Amb una costa malmesa, que dona prioritat als ports turístics, malviuen uns milers de professionals que  -els dies que poden- busquen en una mar contaminada aquell peix que encara hi sobreviu.

De Perpinyà a Alacant homes i dones mantenen viu un ofici ancestral que  com la pagesia, esta desapareixen. Els motius són molts: la mar i llurs especies cada cop necessiten més dies per a la seva regeneració. Les seves barques cada cop tenen més acotat el seu espai de treball. El combustible és car, els jornals son elevats, el cost de les embarcacions es gairebé prohibitiu i el peix a llotja es paga a preu de misèria. Pressionats pel turisme, pels importadors; malvistos pels ecologistes, socialment menystinguts, políticament subvencionats, els pescadors resten com una romanalla en procés d’extinció.

Si els pescadors mediterranis han estat tradicionalment els esclaus de la mar ara ho són de les grans multinacionals, que no dubten en importar peix d’arreu del món en funció dels beneficis. La seguretat a la mar, la dignitat dels treballadors i els seus drets, o la qualitat de la manipulació tan exigides a Europa, són entelèquies en els nous països d’origen.  

Convençut que el seu és un ofici que no ha de desaparèixer, intento ser solidari consumin, sempre que puc, peix del país. El problema comença quan he d’anar al peixater i aquest, burlant la legislació vigent, m’intenta donar bou per bestia grossa. (segueix)

.  

La normativa de l’etiquetatge europeu i estatal especifiquen clarament que al peix hi ha de constar el lloc d’origen, si el producte és de “granja” o d’extracció, el nom, el preu, etc., però contràriament al meu desig, aquesta informació tan sols la trobo en les grans superfícies.  Als mercats, a les places,  a les peixateries del barri, és a dir tots aquells establiments que habitualment compren a les llotges del país, aquesta informació és inexistent.

El cas més escandalós és el de les peixateries del mercat més emblemàtic del nostre país, el mercat de la Boqueria de Barcelona, allà on centenars de milers de turistes s’esbalaeixen davant el que ells consideren un aparador gastronòmic; i on poden contemplar un peix mal etiquetat que en alguns casos fa cara de ressuscitat d’una descongelació prematura. Tan sols una parada del mercat compleix els requisits informatius. Convençut que la direcció del mercat coneix el fet, que els inspectors municipals i de la Generalitat passen sovintejadament per les parades, intueixo que la tolerància envers aquest atemptat contra els drets dels consumidors, deu ser per desídia o -pitjor encara- per corrupció. Caldrà esperar que hi hagi una intoxicació o que els pescadors, cansats de la ineficàcia administrativa, produeixin algun aldarull, perquè es normalitzi l’etiquetatge i escoltem el reguitzell de justificacions administratives.

Si en qualsevol moment de la nostra historia, la solidaritat ha estat important per mantenir viu el nostre país, en aquets moments de greus crisi econòmica  comprar català es fa imprescindible. Hem d’exigir un correcte etiquetatge dels nostres productes com a primer pas per poder-los escollir, per respecte a la legislació vigent i als més elementals drets com a consumidors catalans