Josep Arasa i Ferrer

Quan algú traspassa, dos prejudicis socials envolten el difunt: tots els morts son bons i tothom ha estat un bon amic del difunt. Dues premisses falses i dos principis hipòcrites accentuats des de l’esdeveniment del llenguatge políticament correcte. (segueix)

En Salvador era un home de paraula, vivia de i pel verb. Sentia el que deia i ho feia amb una personalitat acusada. Alguns diran que amb un estil desfasat, propi d’altres temps i moments. Potser si, però ningú s’atrevirà a negar que era una manera peculiar i exclusiva de sentir i transmetre emocions.

En Salvador va ser un dels primers “locutors” -comunicolegs, com a ell li agradava anomenar-se-, que va treballar a Radio Associació de Catalunya, quan aquesta es va recuperar formant part de les emissores de la Generalitat.
Era un moment en que tot girava a l’entorn del país. L’ideal de treballar per Catalunya ho emplenava tot. La sensació romàntica de començar una nova experiència il·lusionava a tothom. Sortíem de la fosca nit del franquisme i aquell micròfon era una porta de la recuperada  llibertat.
La filosofia de les emissores de la Generalitat encara girava en un entorn de servei, per  a no fer la competència a les ràdios privades i es dedicava a emplenar aquells buits intel·lectuals que les comercials no podien omplir. Eren espais de llibertat, honestedat  i cultura oberts per en Max Canher i tants altres.
Al cap de pocs anys, CiU va veure el poder de les ones i la utilitat que en podien treure per a la captació del vot i la divulgació dels seus principis. D’un dia a l’altre tot el idealisme va desaparèixer, i polítics amb sotana varen començar a imposar les noves orientacions. En Salvador, com tants altres, va patir les conseqüències.

En aquella nova etapa ja no interessava la difusió cultural o l’articulació del país, el que importava era el compte de resultats, era la audiència. Malgrat que comportes entrar en competència amb les ràdios privades.

Un dels actuals directors/presentadors –vaca sagrada- de TV3  va ser nomenat cap de redacció a les emissores de la Generalitat. Va exercir el seu càrrec sense escrúpols  i amb una visió totalment polític-comercial.
El primer que va fer va ser trencar l’estructura existent a Radio Associació de Catalunya i a Catalunya Radio; va contractar presentadors i presentadores sense cap altre esperit que la rendibilitat. De la seva mà van entrar cares noves -la majoria provinents de Radio Barcelona- amb sous que superaven amb escreix els que fins aquell moment s’havien pagat. Alguna va haver de fer un llarg curs de català degut al poc coneixement que tenia de nostre llengua. Totes van ocupar l’antena d’aquells idealistes, que com en Salvador, havien dedicat moltes hores i més esforços a crear una radiodifusió diferent. 

Els damnificats van anar al carrer foragitats per la prepotència de la vaca sagrada, que mai va tenir cap sensibilitat per cap dels professionals que allà treballaven. Alguns van trobar lloc en departaments de l’administració o a l’empresa privada. I en Salvador va patir la pitjor humiliació que li podien fer, va deixar-l’ho sense paraula, va deixar-l’ho sense micròfon. Aquell va ser el començament del seu declivi. Va viure els pitjors anys de la seva vida professional. Tancat en un despatx –una gàbia d’or ell deia- veia com davant seu gravaven centenars de programes buits de l’anima que ell sabia donar-li. El Salvador anava emblanquint els seus cabells i patint el seu silenci. D’aquella actuació laboral, de la prepotència d’aquell cap avui en diuen “mobbing”.
Quan Amèrica va cridar l’atenció d’aquell nefast personatge, en Salvador va recuperar el micròfon en un programa setmanal emès a hores intempestives. Però ja era massa tard. En Salvador havia perdut la seva frescor i la decepció emplenava la seva veu.

Em consta que mai va oblidar aquella esperança perduda i l’humiliació soferta ara fa vint-i-cinc anys. A aquella vaca  ell l’anomenava d’una manera animalisticament més pejorativa. 

La poca sensibilitat que aquella direcció política de les emissores de la Generalitat va tenir vers en Salvador Escamilla i els seus companys de treball, ahir la va mantenir anunciant la seva mort abans que succeís.

A l’enterrament, la nostra vaca sagrada segur que ocuparà un lloc prominent i s’omplirà de declaracions laudatòries.