EL BARRINAIRE -Josep Arasa i Ferrer

"Tan sols quan has demostrat la teva capacitat de convertir-te en un problema pots començar a negociar amb el món la part de raó que creus que t'ha de correspondre" Enric Vila

25 d'agost de 2008
General
0 comentaris

RURALITAT I NOVES TECNOLOGIES

Amb l’assistència de més de 125 persones i amb una mesa composta per Michel Biggi (economista i catedràtic de la Universitat de Corte), Paul Jo Cauticoli (Conseiller General de Còrsega del Sud), Cécile Duflot (Secretaria general dels Verds francesos) i Gustave Alirol (President de Regions i Pobles Solidaris, professor de dret de l’Universitat de Lyon i vicepresident de l’Aliance Libre Europénne) i el sociòleg català Josep Arasa, dilluns 25 d’agost ha començat el debat sobre la territorialització de l’economia, a la 13 Universitat d’Estiu a Corti (Còrsega).

L’Escola d’Estiu debat durant aquesta tarde sobre el tema “Esport i identitat” i demà segueix, amb la presencia de representants àrabs i berbers, amb el debat “L’unió euro-mediterrània:una utopia?” .

(segueix)

Conferència de Josep Arasa a la 13na. Universitat d’Estiu de Regions i Pobles Solidaris, que és celebra a Corti (Còrsega) organitzada pels grups polítics de les regions i nacions de la República Francesa amb la col.laboració del Parlament Europeu.

Entre els condicionants pel desenvolupament de les nostres nacions, n’hi ha tres que destaquen per la seva importància i traversalitat. L’un és l’equilibri territorial o el desenvolupament igualitari de tots els nostres territoris. L’altra, la diversificació i optimització de les noves tecnologies, i el darrer, és la potenciació dels mercats de proximitat.

Una de les bases que defineixen les nostres nacions son les cultures autòctones, diferenciades de les cultures estatals i minoritzades pels governs dominants. Si durant anys la amenaça per a la seva supervivència  ha estat política i militar, actualment un nou perill les amenaça: la globalització uniformitzadora. La globalització esdevé amenaça cultural i nacional per les seves repercussions en les migracions i en la destrucció dels mercats de qualitat i de proximitat. En aquest entorn, la lluita per la nostra supervivència cultural necessita noves eines de resistència.

En primer lloc cal recuperar els nostres espais rurals. En front d’aquella Europa urbana o de les ciutats defensada per les internacionals socialistes cal que oposem la Europa dels pobles o de les nacions històriques; per axó ens cal recuperar el territori en tota la seva dimensió, integralment. Ens cal recrear una Europa sostenible i territorialment equilibrada, ja que és en els espais rurals és on es manté l’essència de les nostres personalitats nacionals

A ningú escapa que el control de les idees i dels mercats es mes fàcil en una zona urbana que en una espai rural de petites comunes autogestionades. Retornar a aquesta Europa, caminar vers aquesta idea que sembla una utopia urbanística, és encara possible degut als propis errors de la política seguida en els darrers anys pels governs europeus. Creant la confusió intencionada entre el concepte rural i el agrícola fins a fer-los sinònims. Conseqüentment tot desenvolupament rural, segons l’administració europea, es tan sols desenvolupament agrícola.

Els espais urbans estan tan uniformitzats que estan perden les seves capacitats de creació i d’arrelament cultural. Situació, previsible en els anys 80 quan neix aquest desig socialista uniformitzador, que actualment s’ha vist agreujat amb el increment dels desplaçaments turístics i amb l’arribada de col·lectius emigrants desconeixedors, fins i tot, de la cultura d’estat. Aquests col·lectius nouvingut provinents del propi estat o d’altres estats esta desculturalitzat, desarrelat i en alguns casos la seva estada es tan sols temporal i en d’altres té tan sols un objectiu econòmic de subsistència.

Per aquets moviments migratoris, turístics o de treball, la cultura es tan sols una eina de subsistència econòmica o de plaer temporal. Aplicaran en el seu coneixement el mínim esforç. Perquè necessiten entendre el cors si amb el francès ja en tenen prou?. Davant això cal una ferma actitud social d’intolerància. A qüestió feta en francès, espanyol, italià, etc, cal una resposta militant en cors, sard, occità, català o bretó.

Quan més petit es el col·lectiu més fàcil es la integració. Existeix un principi fàcilment comprensible, es més fàcil la integració del desplaçat econòmic o turístic en una zona rural que en una zona urbana.  Tot i que te uns límits que estadísticament s’estimen en el 15% de sobrevinguts, sobrepassat aquest percentatge la integració esdevé quasi impossible.

Hi ha escoles rurals al meu país on els alumnes emigrants sobrepassen el 60% del alumnat i a d’altres municipis els alcaldes ja són espanyols, o a Mallorca alguns ajuntament estan formats majoritàriament per persones nascudes a Alemanya.

Aquesta societat rural que pateix transversalment les tensions dels desplaçaments socials esta regida, com deia abans, per una complexa política europea que fa dels nostres zones rurals l’hàbitat exclusiu de la pagesia. Un col·lectiu al que se li ha adjudicat la funció de jardiners subvencionats del paisatge. Ni socialment les nostres nacions ho poden permetre, ni professionalment la pagesia ho ha de consentir. Les zones rurals d’Europa han de tenir els mateixos serveis que les zones urbanes, i com a tals, han de ser zones on hi puguin viure tot tipus de professionals amb garanties productives i de mercat, igual que a les zones urbanes. Es evident que les zones rurals d’Europa no necessiten un servei de ferrocarril metropolita, però si infraestructures on els advocats, els  arquitectes, els enginyers puguin desenvolupar llurs tasques amb igualtat de condicions.  Els territoris no urbans d’Europa no han de ser la reserva etnològica o social, ni els seus habitants els indis tancats de la “reserva” territorial conservadors de les essències folklòriques.

Cal que els nostres politics deixin de veure el camp com un espai subvencionable i improductiu i creïn línees de desenvolupament especifiques per equilibrar els territoris.

Els productors de la pagesia europea veuen dia rere dia com els seus productes no es comercialitzen i perden pes social i econòmic. Amb arguments economicistes es permet la lliure circulació mundial de productes agrícoles, que tan sols beneficien a les grans corporacions, especialment les americanes. A les productores de llavors –Montsanto- a les grans oligarquies Del Monte- o les empreses de transgènics, deixant al marge dels corrents econòmics als petits i mitjans productors del tercer mon. Els pagesos d’Europa si volen continuar vivint en els seus pobles han de buscar nous mercats, nous productes i noves produccions de qualitat.

Un mercat és, en terminologia econòmica, l’àrea en la que venedors, oferta, i compradors, demanda, d’una mercaderia mantenen estretes relacions comercials.

En una època de globalització ens volen fer creure que els nostres mercats són la humanitat sencera. Les empreses rurals o agrícoles europees, aquelles que –també- conformen el teixit cultural i empresarial de les nostres nacions, són petites i mitjanes empreses habituades al mercats nacionals o estatals. Les nostres zones rurals, habituades als mercats de proximitat, necessiten una readaptació per arribar a arreu on puguin canviar mercaderies de qualitat per diner. I això tan sols es possible mitjançant la difusió de les noves tecnologies integrades a la societat de la informació.

Si durant la revolució industrial les fabriques eren el principal motor per a la creació de riquesa, a l’emergent societat de la informació aquest rol el tenen les xarxes de comunicacions i la capacitat intel·lectual dels ciutadans per transformar la informació en coneixements. La societat de la informació constitueix la mutació més important que estan experimentant les societats occidentals des de la Revolució industrial. Com llavors, els canvis afecten la manera de treballar de la majoria de la població i l’objecte de producció, i, simultàniament, la manera com ens relacionem entre nosaltres, la manera com aprenem i que aprenem, la manera com accedim a la cultura i a quina cultura accedim. En suma, el que esta variant és la nostra manera de viure. Es una evolució de la societat moderna, per això també se l’anomena societat post-moderna.

Però aquesta societat, aquest canvi, no arriba a la totalitat dels territoris europeus. La majoria de les zones rurals d’Europa, allà on es conserven les essències de les nostres personalitats nacionals, la majoria de vegades queden marginalitzades. Moltes regions no tenen cobertura de telefonia mobil, a d’altres no els hi arriba la TDT, i a moltes la recepció d’Internet és molt deficient, lenta i més cara. Perquè el desenvolupament tecnològic s’està fent mitjançant la lliure economia de mercat, de tal manera que les empreses tecnològiques no inverteixen en aquells espais que no són rendibles. Una xarxa de fibra òptica en una ciutat pot costar 10 i cobrir un barri de 100.000 persones, una xarxa per una zona rural costa molt més i arriba a molta menys gent.

Unes regions o zones dels nostres països, les mes uniformitzades, les més urbanes prosperaran més gracies a les economies lligades al coneixement i a la tecnologia, amb un intercanvi immediat de la informació de punta a punta del planeta, per que disposen d’unes connexions socials en xarxa i una mentalitat més fàcilment adaptada al canvi.

Les noves tecnologies aporten a més la possibilitat de difusió dels nostres plurals realitats nacionals, estratègia bàsica per a la internacionalització dels nostres conflictes.

No entrar en aquest procés és el repte de futur les nostres nacions. Aquella nació, aquell territori, aquell col·lectiu, que no pugi al carro de les noves tecnologies està signant la seva sentencia. Perdre aquest tren és perdre el futur.


CONCLUSIONS

*Les nostres cultures diferencials sobreviuen amb més facilitat a les zones rurals ja que aquestes estan sotmeses a menys tensions.

*Les nostres zones rurals han de ser espais vius i actualitzats dotats de les mateixes infraestructures, tecnologies  i serveis que els espais urbans. Hem de mantenir viu el dret inalienable de viure al país

*Cal exigir una política europea rural independent de la política agrària.

*Els nostres pagesos no han de ser treballadors subvencionats, cal crear les estructures de formació i mercat que els permetin ser competitius. El seu treball no ha de ser tan sols el paisatge, ha de ser la producció sostenible i de qualitat, i les administracions han de crear les línees de discriminació positiva per a desenvolupar la seva tasca sense perjudici dels productors del tercer món

*Les noves tecnologies no són un privilegi urba per a uns pocs, són eines per a l’obertura de mercats i per a la internacionalització dels nostres conflictes i com a tals hem d’utilitzar-les i difondre-les.

 


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.