Josep Arasa i Ferrer

Un renec és un mot o locució indecorosa o de maledicció, pot ser una imprecació vexatòria, de condemna, o una mostra d’enuig i, en molts casos, un simple ajut del llenguatge. Per ser efectiu, ha de ser emprat amb èmfasi. El renec té una funció catàrtica, d’alliberament d’emocions contingudes i també de sentiments humans. Serveix per expressar força, ràbia i frustració, va lligat a una transgressió del codi moral i sovint suposa un crit espontani contra els bons costums i el bon parlar.

Si es defineix com una paraula o una expressió injuriosa a Déu o una cosa sagrada és una blasfèmia (mot del llenguatge religiós). Una imprecació que utilitza símbols religiosos, suposo per la raó de donar-hi més força: Déu, Jesucrist, el nen Jesús, la Mare de Déu, els sants, els estris litúrgics, etc. L´estament eclesiàstic sempre ha condemnat severament la “blasfèmia”, antigament la foguera inquisitorial podia ser el destí del blasfem; a l´Islam, segons la xaria (llei islàmica, vigent a molts països) el renec és castigat amb la pena de mort.

El sexe, l’escatologia, i els animals de tir també són temes recurrents dels renegaires. Això, sobretot, als països mediterranis, catòlics i ortodoxos, ja que en el món protestant i nòrdic, en general, el renec és molt diferent, sense la creativitat desfermada que té entre nosaltres. El qui blasfema, renega o diu flastomies és el malparlat, el renegaire o el cagadéus.

Amb la desaparició de l’ofici de carreter es va perdre una de les fonts renegaires més importants de la nostra cultura, eren persones capaces d’ inventar recaragoladíssims i llargs renecs a l´instant. No fa gaire, un esmorzar a la Llacuna -terra de grans carreters- em va permetre escoltar una història que transcric. Diu que -abans de la guerra- amb un carro pujaven cap al poble un capellà i un pagès. El ritme era lent i el religiós, que tenia por de fer tard per fer una missa, es va queixar: a aquest ritme no arribarien mai!. El pagès va respondre que si viatgés sol ja hi seria, de manera que el mossèn li va dir que s’oblidés de la seva presència i que actués com sempre. Alliberat de tota pressió el carreter va començar a proferir els renecs i les blasfèmies habituals, en sentir-ho l’animal que arrossegava el carro va accelerar el pas.

La professora Carme Plaza va fer l’estudi El renec i la paraulota dels pagesos i, en un sol poble, va identificar 200 paraules i 50 expressions renegaires. Només de la paraula hòstia en va relacionar setze varietats diferents, per quinze del mot collons i onze de consagrat. En la relació hi havia des del collons clàssic fins a collonada, collonassos, collonets, collonut i torracollons, i expressions que queien en el terreny de la blasfèmia com els collons de Déu o, els collons de la Maria Santíssima, i altres d’iròniques com els collons que t’aguanten. “mecago’m la mare que t’ ha parit, tens uns collons com una catedral, llamp de déu”. O bé invocacions més elaborades com “així t’arrosseguessin per un canyar mal podat i untat lo cul de bitxos”.

Un dels indicis més preocupants de la degradació del català i de l´espanyolització del nostre llenguatge, és la desaparició del riquíssim repertori de renecs, blasfèmies, paraulotes i flastomies de casa nostra. Algunes persones ja només saben renegar en espanyol, joder!!!.