Josep Arasa i Ferrer

Al segle XIX i la primera part del segle XX moltes medicines acostumaven a contenir una droga com a principi actiu: alcohol, coca, opi, cànnabis o heroïna, i només donaven una sensació enganyosa de curació al tractar tan sols els símptomes.

Entre els anys 1890 i 1910 es venia el “Jarabe Bayer de Heroina” un preparat fet amb heroïna com a substitut “no addictiu” de la morfina i remei contra la tos dels nens. Quan es van inventar les cigarretes –que no el consum de tabac que és molt anterior- la marca Lucky els anunciava com un producte que protegia la gola de les irritacions i la tos, netejaven els pulmons i ajudaven a curar l’asma. Més de 20.000 metges avalaven l’afirmació. La casa Stickney and Poor venia un producte molt potent (46º d’alcohol) barreja d’opi amb alcohol per tranquil·litzar els bebès. Segons el prospecte les dosis eren “Para niños de cinco días, 5 gotas. Dos semanas, 8 gotas. Cinco años, 25 gotas. Adultos, una cucharada llena.”

L’any 1885 eren d’us popular les gotes de cocaïna per calmar el dolor de les dents dels nens, amb l’afegit que les gotes també milloraven “l’humor” de la canalla. La cocaïna també es venia en pastilles que eren “Indispensables para los cantantes, maestros y oradores” perquè calmaven el mal de coll i tenien l’efecte “reanimador”. El vi Mariani (1865) era el principal vi de coca del seu temps. El Papa Lleó XIII sempre en portava una ampolleta i va premiar al seu creador amb una medalla d’or. La popular Coca Cola va començar la seva existència als EEUU com preparat farmacèutic per l’esgotament. Els seus anuncis destacaven que contenia un “tònic valuós i estimulant del sistema nerviós provinent de la planta de coca i de les nous de cola”.

Algunes d’aquestes drogues legals van sobreviure fins ben entrat el segle XX, és el cas del popular Optalidon que fins l’any 1983 es despatxava sense recepta a les farmàcies, malgrat que provocava  una important addicció. Optalidon va ser qualificat com “la droga de la mestressa”, era una combinació d’amfetamina i barbitúric. Actualment  torna a comercialitzar-se després d’haver canviat la seva composició.

A principis de segle XX la radioactivitat es va posar de moda. Els supositoris Vita Radium garantien als “homes desanimats” una rapida recuperació gràcies als efectes de la radioactivitat sobre les glàndules. El cosmètic Tho-Radia, estava compost a parts iguals de tori i de radi, i  no tan sols prometia “il·luminar” la cara de les senyores, també anunciava els suposats efectes “curatius” del producte.

L’aigua del Carme ja l’elaboraven l’any 1611 els frares Carmelites Descalços, la van començar a comercialitzar des de Tarragona fa poc més de cent anys i encara es continua venent. És un destil·lat hidroalcohòlic d’alta graduació (55º) amb tarongina, camamilla, marialluïsa, til.la, llavor de coriandre, pell de taronja, canyella, arrel d’angèlica, nou moscada i hisop. Serveix igual per a recuperar algú d’un desmai, per tranquil·litzar, per calmar les molèsties menstruals o per corregir problemes estomacals. Per alguns és un placebo que ho cura tot, sobre tot a algunes senyores madures a les quals el licor els hi retorna la vida a la primera ingesta, recobren l’humor a la segona, i les desinhibeix totalment a la tercera.

Publicat al 3 de vuit del 29-01-16