Josep Arasa i Ferrer

Els medicaments patentats o específics que prometien eliminar malalties incurables va ocupar pràcticament tot el segle XIX i la primera part del segle XX. Als diaris de l’època hi trobem un nombre creixent d’anuncis amb productes que, si ens els hem de creure, tractaven infeccions i malalties que era impossible que tinguessin cura. Els remeis miraculosos acostumaven a ser polifàrmacs, es a dir, substancies que prometien guarir malalties diverses i sense cap relació entre elles. Un mateix producte podia servir contra l’ansietat, la tuberculosi i la sífilis.

La medicina popular utilitzava l’all, -considerat des de l’antigor un antídot universal-, la mel, l’oli de ricí –contra l’estrenyiment, per allargar les pestanyes, contra l’artritis,….-, l’oli de fetge de bacallà –per prevenir el raquitisme, els refredats, tractar l’acne, l’osteoporosi,…-, els cargols -contra la tuberculosis-, la tarongina, o el mercuri…. El mercuri s’utilitzava per cicatritzar les ferides, “prolongar la vida” o pels empastats de les càries. Avui, sortosament, ja sabem que el mercuri és un verí.

L’oli vulpino –antireumàtic- es fabricava amb els budells i els ossos de guineu barrejats amb sal, farigola, herba de Sant Joan, vi blanc i sàlvia. Les infusions d’escorpits ofegats amb oli d’ametlles servien com antídot per les seves picades. El “bàlsam de cadells” es preparava cuinant amb oli tres gossos acabats de néixer, als quals s’afegia cucs, oli d’orenga, farigola, poniol, hipèric, marduix, i trementina. Reposat, esdevenia un remei “excel·lent” contra les paràlisis i qualsevol afecció nerviosa. L’”ungüent de serp”, indicat per madurar tot tipus d’infeccions cutànies, per regenerar i cicatritzar la pell, per tractar furóncols, grans, voltadits, estelles o punxes clavades, cremades, hematomes o cops, i l’”ungüent de tigre”per calmar el dolor de les articulacions, les picadures d’insectes i la tos, encara es comercialitzen.

Els fabricants dels específics explotaven un nom i un símbol distintiu com a marca registrada per el producte, sovint invocant a sants o mares de deus. L’aigua de la Verge de Montserrat, molt popular abans de la guerra civil, era un específic amb contingut alcohòlic de “uso externo”, servia contra el reuma, les ferides, els cops, els grans, la grip, les erupcions de la pell, les rampes, els penellons i fins i tot es recomanava com “aigua de colònia”. La pomada de Nuestra Señora de Lourdes, que portava plom, oli d’oliva, ratània i anestesina, prometia en 3 dies eliminar les hemorroides. L’elixir de San Vicente de Paul, en 20 dies, curava radicalment l’anèmia, i estava indicat per a la neurastènia, el cansament i la convalescència. Per les afeccions de la vista hi havia l’aigua “miraculosa” de Sant Josep que contenia sulfat de zenc. El Balsamo de los Cartujos era una solució alcohòlica de 14 essències vegetals que servia per tractar tota classe de dolors i la feridura. Una altre antireumàtic era l’Elixir Vegetal de San Joaquin, que també s’utilitzava per les pedres del fetge i del ronyó i per disminuir l’àcid úric. Contra la tos, la bronquitis i l’asma es receptaven les pastilles de Santa Teresa o les balsàmiques Maria. Els Hipofosfits Sant Jordi, compostos de fòsfor i quinina, asseguraven curar la tuberculosis. El Parche Sor Virginia, també conegut com el “parxe de la monja” contra els dolors i els refredats, i l’aigua del Carme, han sobreviscut al pas del temps.

Publicat a El 3 de vuit el 22 de gener de 2016