EL BARRINAIRE -Josep Arasa i Ferrer

"Tan sols quan has demostrat la teva capacitat de convertir-te en un problema pots començar a negociar amb el món la part de raó que creus que t'ha de correspondre" Enric Vila

15 de desembre de 2014
0 comentaris

RECEPTARI PER LA GANA (2/3)

En acabar la Guerra Civil, l’Estat espanyol es trobava en una situació realment malparada, destruïda, amb els camps arrasats i completament aïllada del món. Va ser l’època de l’economia dirigida pel govern. Es va imposar la cartilla de racionament per controlar la distribució d’una escassa quantitat d’aliments a cada titular/família, va entrar en funcionament el maig de 1939 i es va suprimir l’any 1952. El comerç de productes prohibits per les autoritats franquistes, per ser escassos, es va estendre de sotamà donant lloc al fenomen conegut com “estraperlo”.

Els plats mancaven del mínim valor nutritiu necessari, eren farinosos, es bullia molt i fregia poc. Un plat molt comú eren les “farinetes”, compost per farina de moresc, ordi o cigrons, sal, oli negre i aigua. A algunes cases es passaven per la paella amb una mica de cansalada grassa. En el millor dels casos s’omplia l’estómac de sensacions.

L’escassetat obligava a fer truites de patates sense ous ni patates.  Els ous se substituïen per la farina, el bicarbonat i l’aigua. “Se frota un ajo en el fondo de un plato sopero, se añaden tres o quatro gotas de aceite, sal, quatro cucharas soperas de harina, una cucharia de bicarbonato, un poco de pimienta blanca, entre ocho y diez cucharadas superas de agua. Se bate la pasta hasta que queda sin grumos, se deja reposar unos diez minutos i se obtiene el equivalente a cinco huevos”. Segons Ignacio Domenech a “Cocina de recursos” per tenir patates cal agafar la pell grossa de tres taronges, es ralla tota la part de color taronja fins que queda tan sols la part blanca, després es talla a trossets menuts i plans, com es fa amb les patates. Es posen a bullir dues o tres hores per treure el gust, s’escorren bé, salar i ja es poden fregir com les patates autèntiques.

Es cuinaven els plats de “calamars a la romana” substituint els calamars per rodanxes de ceba, “calamares de campo”, i es bevien succedanis del cafè torrant i molen algun cereal, garrofes, aglans o closques de cacauets.

Es va recuperar el consum de les guixes (Lathyrus sativusy), una lleguminosa que es donava com farratge als animals, i te forma de cigró aplanat. L’any 1941 la revista “Clinica española” publicava un article dels doctors Ley i Oliveras de la Riva en el qual informaven que a Esparreguera s’havia detectat una malaltia misteriosa, que produïa tremolors, rampes a les cames, i dificultats al caminar malgrat l’aparença de bona salut del malalt . En poc temps aparegueren més casos a Igualada, Olesa i Terrassa. Els metges van arribar a la conclusió que l’agent causant de la toxicitat era una carència vitamínica. Analitzats els àpats dels malalts es va constatar que la majoria tan sols menjaven guixes. Havien portat una obligada dieta vegetariana ingerint-ne quasi un quilo diari, amb una carència absoluta de carns, ous o llet.

Davant de la continuada extensió de la malaltia, -68 casos, dels quals 20 ja no podien caminar- el govern no va actuar contra l’avitaminosi i la gana, l’any 1944 va prohibir les guixes i les va retirar del consum.

Publicat a El 3 de vuit de 15/12/2014

 

Per saber-ne més.-

Historia del racionamiento en España tras la Guerra Civil, Carlos Azcoytia, 2009 http://www.historiacocina.com/paises/articulos/espana/racionamiento.htm

Recetas para después de una guerra, Luis Fausto Rodríguez de Sanabria, Ed.Punto de lectura, Santillana. 2001


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.