Josep Arasa i Ferrer

La violència de la repressió franquista va ser una eina d’intimidació per impedir qualsevol resistència, fou un instrument de dominació i d’humiliació. La repressió abastà tots els camps possibles: l’econòmic, el social, el cultural, l’ideològic, el polític ,…

Impulsat per l’ajuntament de Santa Margarida i els Monjos fa uns dies es va voler fer un homenatge als represaliats pel franquisme on s’han quantificat i nominat els morts, els ferits, alguns empresonats, alguns exiliats, alguns dels que van passar camps de concentració o de treball. Cal suposar que la selecció es va fer en funció de la relació personal o electoral. Una estadística que no té mesures per valorar la por, la humiliació, la desesperació, l’angoixa, la vergonya, l’escarni, el silenci….on tan sols són útils els adjectius.

De la Trini Moreno Busquets no en van parlar gaire. La Trini de cal Joanet dels Monjos era jove, tenia 23 anys l’any 1940 quan es va negar a saludar amb el braç enlaire, a la manera falangista, a la manera dels vencedors. A la Trini li van tallar el cabell, la van rapar, i la van exhibir per tot el poble. Expliquen els pocs testimonis vius d’Els Monjos, que oficiava la macabra professó la cort falangista local.

Els avantpassats de la Trini, fugin de la fam dels seus pobles, havien arribat amb el tren dels esquirols que van trencar la vaga (1919) de les fàbriques de ciment Freixas i Miret dels Monjos (El 3 de vuit, 18-05-12). Els treballadors demanaven incrementar el seu jornal una pesseta i reduir mitja hora el temps de treball diari. La família de la Trini –com tots els esquirols- van ser motiu d’escarni i menyspreu populars; a la Tenda no els servien, a la barberia de l’Espardenyer no els tallaven els cabells i la gent els insultava pel carrer. A aquells nouvinguts i als seus descendents no els quedava d’altre remei que refugiar-se en els centre d’esbarjo de la dreta –El Xiringuito- que compartien amb els patrons i els hisendats agrícoles. Exemple en fou l’ Àngel Moreno Perez –oncle de la Trini- que ja va ser regidor del municipi en el primer Ajuntament feixista de l’any 1940.

Prenent una direcció política més conseqüent, el pare de la Trini, en Joan, va participar dels moviments sindicals d’esquerra. Quan les avantguardes mores dels exèrcits de Franco van ocupar el Penedès, en Joan i la seva família van marxar cap a França. En arribar a la frontera ja la van trobar tancada, sortosament a un mas de Darnius els van acollir. D’allà, passat un temps i confiant amb les promeses franquistes, van tornar als Monjos.

En J. F. va ser l’únic del poble, i un dels pocs de la comarca, que va combatre al costat dels militars sollevats. Fill d’un mestre de cases de la Lliga, net d’una família que no s’havia adherit a les lluites rabassaires, a casa seva havien patit el terror de la FAI i del “camió fantasma”. Havia vist com vexaven i detenien el seu pare o com per tres vegades anaven a buscar el seu progenitor amb la intenció de matar-lo, com els col·lectivitzaven les eines i els impedien treballar. Quan la República va cridar la lleva d’en Josep aquest va posar la seva documentació a un soldat mort, va passar la frontera i es va incorporar a les forces faccioses. Acabada la guerra va tornar als Monjos amb les ínfules del vencedor. Entre d’altres privilegis, se li va concedir un lloc de treball a l’Ajuntament. Vestia bota alta, camisa blava, boina vermella i guarniments militars. Passejant pel carrer exigia la salutació falangista, fins i tot als vells amics i amigues. La Trini de cal Joanet es va negar a aixecar el braç. A la Trini la van rapar i passejar com un trofeu humiliat.

El municipi de Santa Margarida i els Monjos està governat pel partit socialista des de 1979. Una escola del municipi, incomplint la llei de Memòria Històrica, encara porta el nom de Vicens Samaranch, l’alcalde franquista que, entra d’altres, va permetre aquesta macabra professó amb la Trini de Cal Joanet.

Fa uns anys que la Trini va morir, mai ningú li va demanar perdó.