Josep Arasa i Ferrer

Al llarg dels segles els nostres avantpassats, observant les plantes, van configurar un conjunt farmacològic que va perviure fins l’adveniment d’una modernitat que ha intentat fer desaparèixer tot allò que no és rendible econòmicament.

En Pere Sadurni (Retalls del folklore penedesenc 1982)  transcriu alguns remeis de la medicina vegetal que va recollir arreu del Penedès, com la utilitat de l’escarola per guarir el reumatisme, o del boldo i l’enganxadones pel mal de fetge. Per a les úlceres d’estomac o per la diabetis aconsellaven menjar moltes cols. Per a la diabetis també es recomanava menjar una cabeça d’alls en dejú. A les dones que criaven, per tenir força llet, els hi posaven cataplasmes de julivert al pit. Els brots tendres d’alfals picat els feien servir per guarir els talls, tanmateix també utilitzaven com desinfectant els alls, les cebes o les llimones. Per les morenes,  a Sant Sadurní, es bevien el suc que deixava un plat de raves amb força sucre. Quan no hi havia aspirines el julivert trinxat, aplicat com una cataplasma al front, servia per calmar el mal de cap. Recull en Pere que per als cucs de la mainada el millor és l’aigua de pinyols de préssec i pinyes de xiprer. Entre les múltiples utilitats dels alls se li atribuïa la propietat de guarir o calmar el mal de queixal si es prenen macerats amb vinagre.

Herbes i remeis vegetals que, malgrat tot, han perviscut en la memòria de  moltes famílies penedesenques i en l’experiència dels herbolaris. El cascall, aquell opiaci de boniques flors moradenques que no faltava mai a cap hort, s’usava per fer dormir els infants desvetllats i per calmar el mal de queixal. Pel fel sobreeixit m’han recomanat les infusions de fulles de maduixera amb panses i un polsim de canyella. Les fulles i les flors de taronger bord diu que tenen la virtut de curar l’insomni, fer orinar, curar el mal d’estomac o fer passar els nervis. Les flors de saüc, arbre tan abundant al Penedès, son útils pels mals de ronyó. I el popular romaní tan serveix per els nervis, per al mal de cor, per a la desgana, per al fetge, per els pulmons, o per al reuma.

Una de les plantes de les quals tothom explica mil virtuts és la flor de sant Joan, també coneguda a alguns pobles com el pericó. Serveix per espantar els mals esperits penjant-ne un ram a la porta; per curar els desllorigaments musculars de matxos, mules i bestiar en general emprant-la com a cataplasma; guareix l’asma si en fumes les fulles seques; cicatritza les ferides, o fa passar la tristesa o melangia (depressió). Curiosament aquesta indicació ha esta referendada per la seguretat social d’alguns països com Alemanya on és de prescripció habitual.

Herbes humils que em perfumeu les mans/i teniu un remei per cada cosa,/deu-me el secret per a tornar als vint anys;/que no la vull collir, l’última rosa. (J. M. Guasch.

Publicat a El 3 de vuit (01-06-12)