Josep Arasa i Ferrer

En Pere Ortís és un capellà singular, un intel·lectual reconegut i un català de pedra picada.

Vaig conèixer el sacerdot en un poblet perdut de la Segarra d’una vintena d’habitants, Palouet, on ell estava exercint el seu ministeri. Talment el seu destí recordava més els càstigs del “nacionalcatolicisme” als capellans díscols, que al bucòlic repòs d’un pastor que començava a entrar en anys.

Recordo les seves paraules adreçades al grapat de beates que l’escoltaven i que astorades anaven enrogint en la mesura que ell desgranava el seu discurs; serenament els hi recriminava anar a missa com a practica exclusiva del seu cristianisme. L’home no va tenir gaire èxit amb les seves manifestacions de la teologia de la alliberament, les missaires van continuar emplenant diumenge si, festiu també, la petita església d’aquell poble. Tampoc va tenir gaire predicament entre el cacic local i el batlle del municipi.

Malgrat tot, amb ell vam poder restaurar l’església romànica de Sant Jaume de Palouet. Les beates i les “forces vives” van obligar-lo a salvar algunes imatges de guix i cartró que mai entraran a l’historia de l’art.  Degut a les pressions que van exercí les unes i els altres al bisbe de Solsona, en Pere Ortís va haver de deixar Palouet.

Pere Ortís, és un represaliat que guarda l’esperança en l’escriptura. “He estat un represaliat espiritual. Obligat a creure el que després poso en quarantena i en dubte”. “Escric per al gran món, perquè em llegeixin creients i no creients, comunistes i no comunistes”. “Els capellans ens posem a dictaminar sobre el matrimoni i no en tenim cap experiència. Ni coneixem què és una dona i què és un home”. “Catalunya és una causa de fe, però no religiosa. Sant Pau diu que la fe és creure allò que no es veu. Això és fe. La resta és patent, no necessita fe, sinó coneixement”.

En Pere Ortís va néixer l’any 1930 a Bellpuig. Va estudiar a Catalunya i a la New York University. Passà els trenta anys més actius de la seva vida entre Hondures i Nova York. Entre d’altres novel·les i assaig ha escrit: La pell de la iguana, El crit del guacamai, El sol de la darrera selva, L’ombra del condor, La petja incerta, Cròniques de l’aborigen crònic, El clam de l’asfalt, El pentagrama foll, Lo cop de falç, On va el català, Sobre greuges i altres goigs….

Sobre greuges i altres goigs (2009), es un recull d’assaig sobre tema nacionalista. La idea mare del treball és la llengua com a puntal de la nostra supervivència com a nació. En Pere Ortís molt encertadament creu  que extingint-se la llengua, o acabant de malmetre’s per fondre’s amb la castellana, s’ha acabat la nació catalana.

En Pere Ortís empra en aquest estudi –tal com és habitual en ell- un llenguatge directe, sense eufemismes, defugin el “políticament correcte” i  amb la llibertat i la maduresa d’un gran pensador.

Parafraseja al bisbe Torres i Bàges (Catalunya serà cristiana o no serà) quan resumeix el seu pensament: Catalunya serà sobirana o no serà.

Permeteu-me un tast per apropar-nos al valor del seu ideari:

• De Castella en Pere Ortís diu:

Castella s’alça a decapitar i suprimir tot allò que no troba igual a si  mateixa. Per tal de forjar la unitat persegueix la identitat dels altres….

Ha pres respecte els pobles ibèrics la mateixa actitud que prengué amb els pobles indígenes d’Amèrica, considerar-los inferiors a ella mateixa…

• Del mite de la “unidad”:

La “unidad espanyola” l’han forjat amb guerres i banys de sang. Amb el terrorisme exercit per monarques i per dictadors militars. Mai no ha estat forjada amb el lliure consens dels pobles interessats i per llur espontània adhesió…..

• La independència de Catalunya:

El nostre esperit de grandesa se centra a viure en plenitud la nostra identitat de catalans, a tenir pau dintre de casa, i fora amb els veïns, tot desitjant que aquests no es posin travessers al nostre viure, dintre de casa nostra com han fet fins ara. Tot aspirant a ser europeus de primer reng….

La independència de Catalunya és una assignatura que els catalans tenim pendent davant de nosaltres mateixos i davant del món d’avui….

Els pobles neixen per ésser i no per a morir…

Cal esperar que vindrà un dia en que el Parlament de Catalunya… proclamarà Catalunya lliure i aleshores vindran els exercits castellans… Però no els hem de disparar un tret! …Que passin!! Deixeu-los arribar fins al mar (si el veiessin més sovint, segur que serien més universals i oberts als drets dels altres)….I aleshores cal que ens mantinguem ferms i ben clars en la nostra decisió….

La sobirania és el do suprem d’un poble…..

La llibertat és la dignitat d’un poble……

• La “Constitución Española”:

La constitució estableix que hi ha un exèrcit que vetllarà perquè la unitat (espanyola) si us plau per força, sigui mantinguda. Amb la qual cosa tal constitució institucionalitza el terrorisme de les armes i d’un exèrcit. Una unitat que ha de ser preservada amb un armament fabulós, és forçada, és falsa, és injusta…

I així resulta que catalans i bascos paguem l’exèrcit i l’armament que, el dia que ens decidim a exercir el nostre dret a l’autodeterminació, els llançaran a que ens ataquin…

Doneu sobirania i constitució a cada poble i s’acabarà el terrorisme…..

• Els immigrats:

A Catalunya no l’han deixada que els assimiles amb pausa, amb acolliment, i els fes ciutadans seus, com és de llei en tot poble civilitzat…

El govern castellà continua amb el seu pla i envia gent o, si més no, la deixa filtrar cap a Catalunya…

 Mètodes de persecució….sobresurt l’embrutiment ètnic que s’ha propiciat a Catalunya amb les masses d’immigrants que ignoren el fet diferencial del poble que els acull, del qual els castellanoparlants peninsulars es neguen a aprendre la llengua –estamos en España- sigui sota consigna oficial, sigui a compte propi….

Els immigrants fets carn de canó de polítiques brutes, encaminades a la supressió espiritual d’un poble. Polítiques que tenen per objectiu final que, si un dia venia un referèndum sobre la nostra autodeterminació, aquests “catalans” hi diguin un NO com una casa…..

Una cosa no poden fer els immigrants sota la llum de tot dret humà: decidir sobre el destí final de Catalunya..

• Sobre discriminacions lingüístiques:

..La canallada institucional de la cooficialitat del castellà i en l’espuri acudit del bilingüisme…

Consideren el castellà senyor absolut de la península ibèrica i tota revifalla d’una llengua nacional –que en llur nomenclatura també fora española!- la consideren un atemptat…

 ·Autocrítica:

Estem a mercè de qui ens odia i s’ha arrogat tot el poder sobre nosaltres….

Els pitjors enemics de Catalunya seran sempre els catalans…

Els catalans som un poble degradat, perquè menystenim casa nostra, perquè no l’estimem…

La pena és que els catalans ens hem tornat mesells a còpia de rebre plantofades….

D’aquesta manera tan concreta en Pere Ortís va esventant un a un els seus pensaments, i analitzant la situació del nostre país abans de l’1-O de 2017, sense que cap racó escapi a la seva agudesa, ni cap muntanya li sembli impossible de superar.

La seva pacifica voluntat de ser, el seu realisme, la seva incombustible identitat nacional, fan dels seus treballs, llibres de capçalera.