PAREMIOLOGIA TÓPICA PENEDESENCA

Deixa un comentari

La disciplina que estudia tot el que està relacionat amb els refranys, els proverbis, els enunciats, els sentenciosos i les dites populars s’anomena paremiologia (del grec paroimía, proverbi + logos, tractat).

Les dites tòpiques són les expressions referides a pobles, als llocs, o a persones. Els pobles, tots, tenen la seua experiència de vida i l?han concentrada en refranys, axiomes, sentències, dites, … mena de píndoles verbals, fórmules simples i clares; poc raonades, però quasi indiscutibles, perquè s?imposen per l?evidència. Molt sovint són de caire vexatori i fins insultant, o poden servir per cantar les meravelles d’algun lloc, com si d’un eslògan turístic es tractés. A més, no són un apartat exclusiu dels refranys, perquè sovint es barregen amb corrandes i altres peces musicals populars. També, sovint, trobem la mateixa dita referida a diferents pobles o, fins i tot, valoracions contradictories pel mateix lloc, resultat d’exportar la dita canviant-ne el nom de procedència.

Pocs pobles del Penedès s’escapen a les sentencies de la cultura popular:

A l’Arboç les nenes maques, a Gornal ja no ho són tant, a Bellvei les rovellades i al Vendrell la flor del camp. A l’Arboç, ni dona ni gos. L’Arboç, terra de bon vi i de puntes de coixí. La Gornal, quatre cases i un corral. Calafell, prop del Vendrell, i tan poc bonic com ell!!. El Vendrell, vila vella i vi novell.

A Albinyana fan senalles, a les Peces senallons, a Santa Oliva les herbes i els demés són uns collons. A Avinyonet, de la merda en fan paret. A Moja, poca gent i boja (i els de Moja contesten: “I els del voltant s’hi van tornant”). A Pacs, mengen les sopes a grapats per mandra de rentar els plats. Si Gelida està nevat, no surtis desabrigat. De Sant Sadurní, les dones i el vi. Lavern, el primer esglaó de l’infern.

De Vilafranca no tinguis por; ni pluja, ni soldats. Vilafranca del Penedès, moltes vinyes i pocs diners. A Vilafranca panarres, a Torrelles són les belles, a Pontons són els collons. Les noies de Vilafranca / totes porten polisson, / quan les mires per darrera, / fan riure a tot el món. Per gent franca a Vilafranca,  per molt luxe a Vilobí,  per molt drapaires a Sant Pere i per misèria a Sant Quintí.

A Sant Quinti de Mediona, molts rucs i pocs rics. De dones de la Llacuna, a cada poble n’hi ha prou amb una. A la Granada són puputs, a Sant Fe escorxen rucs, i els del Pla són testarruts. A Sant Fe, calderots. A Cubelles, cul i mamelles. A Cantallops porten esclops. A Capellades, tots són lladres. De la Beguda, en surts de correguda. Les Gunyoles són gitanos, Sant Cugat morts de fam, i Sant Pere la flor del camp. A Sant Magí s’hi ha d’anar de fadrí, a Montserrat de casat.

A Ribes banyuts, a Sitges gitanos, i a Vilanova fanàtics. Vilanova i Sitges terra de pintors, Vilafranca d’escriptors. A Vilanova i la Geltrú, rics, rocs i rucs.

Publicat a El 3 de vuit (19-10-12)

Aquesta entrada s'ha publicat en HISTÒRIES DEL PENEDÈS el 19 d'octubre de 2012 per Josep Arasa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.