Josep Arasa i Ferrer

Durant molts segles Santa Margarida i els Monjos s’havia anomenat Santa Margarida. Posteriorment, Santa Margarita del Panades i no és fins l’any 1916 que es va batejar com Santa Margarita y Monjos. Als inicis dels ajuntaments republicans es va dir Santa Margarida i els Monjos fins l’any 1936, en que va passar a dir-se Monjos del Penedès. L’any 1939 torna Santa Margarita y Monjos, i a partir dels anys 80 del segle passat Santa Margarida i els Monjos.

L’any 1932 amb l’arribada dels republicans a l’ajuntament la Plaça de les Eres, es va batejar com la Plaça de la República. L’any 1934 l’ajuntament d’ERC, a proposta dels veïns, va canviar noms de carrers de la Ràpita. El carrer de la Mare de Déu passa a dir-se carrer de La Llibertat, Santa Tecla a Primer de Maig, el carrer Freixas es va dir Fermí Galan, Sant Domènech es va dir 14 d’abril i el carrer del Miret es va canviar per Garcia Hernandez.

A partir de 1936 a Els Monjos, el carrer Sant Josep va canviar el seu nom pel de Ferrer i Guàrdia, el de Torres Picornell per Francisco Ascaso, el de Sant Antoni per Antoni Conesa, el de Sant Pere per Pau Iglésias, el carrer Berenguer es va dir Joaquim Maurin, el de Alvarez Cuevas va canviar per 19 de juliol, la Plaça de l’Església per Plaça de la Revolució, el carrer de la Plata per Vicens Segura, l’antic Camí Ral o carretera de Tarragona es va dir Buenaventura Durruti i el carrer de les Vinyes va rebre el nom de Salvador Seguí.

A Cal Rubió es van canviar els noms dels carrers Sant Antoni per Jaume Piqué, el de la Verge del Pilar   per Fermí Salvochea, Sant Tomàs es va dir Jaume Compte, el carrer Zulueta es va canviar per Isaac Puente, i un carrer sense nom es va batejar com Enric Fontbernat.

L’any 1939 amb el triomf dels franquistes els carrers recuperaren els noms que tenien amb anterioritat a 1932 utilitzant la denominació castellana, excepte la carretera de Tarragona que en el tram d’Els Monjos es va dir Ada. Generalisimo, i en el de la Ràpita passa dir-se Ada. José Antonio. El “carrer del maó” -bloc d’argila prim endurit al sol o al foc, emprat per a fer parets- es va transformar en carrer Maó, amb clara referència a la ciutat de les Balears, tal com ja havia succeït durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) quan l’havien traduït per “Calle de Mahón”.

Amb l’arribada dels socialistes a l’ajuntament l’any 1979, l’antiga carretera va passar a dir-se Ada. Catalunya en el seu tram mongenc i Ada. Penedès en el rapitenc. La que havia estat Plaça de la República la van nomenar Plaça de Pau Casals. Malgrat els informes de l’Institut d’Estudis Catalans, encara avui no s’escriuen en català alguns noms de carrers o barris com la Rambla de Penafel  que es manté amb el castellanitzat Penyafel. El popular “carrer del maó” -Carrer Maó amb l’ajuntament franquista- es va transformar en Carrer de Maho, denominació genuïna per anomenar la  ciutat de les Illes.

Publicat a El 3 de vuit el 01-02-2019

La Vida Marítima era una publicació de Madrid que va néixer el 10 de gener de 1901 i es va mantenir fins el 1934. Es definia com la “revista de navegación y comercio, marina militar, deportes náuticos, pesquerias e industrias del mar”, va ser l’òrgan de propaganda de la “Liga Marítima Española”, grup de pressió dels industrials naviliers després de la guerra de la independència cubana. Al numero 122 de 20 de maig de 1905 hi ha un article sobre la “Escuela de Alfonso XIII, elemental y gratuïta de navegación y pesca en Villanueva y la Geltrú”.

L’escola Alfons XIII neix l’any 1902, de la ma de Francisco Sanchez Rubió, nouvingut en aquell moment a Vilanova, on “no encontré en ella otras gentes de mar que pescadores; á ellos, pues, era preciso dedicarse, y estudiadas sus necesidades y deseos, se me ocurrió fundar una escuela”. Va començar a donar lliçons a la platja, o els dies d’oratge a cobert dels magatzems del Salvamento de Náufragos, de la “Comandancia de Marina y otras donde nos quisieron admitir, pues a oir el sermón acudían los marineros, sus mujeres y sus chicos, amén de otros curiosos de tierra, y la concurrència aumentaba que era una bendición”.

Oferia classes gratuïtes amb una assistència mitjana de 35 a 40 alumnes diàriament, malgrat que els dies de temporal hi anaven  molts més alumnes. Quantitat a la que cal afegir dones i nenes que no rebien la consideració d’alumnes. “A esto es preciso agregar la asistencia diaria de mujeres y niñas (unas 20), pues si no es lo más conveniente esta promiscuidad, es preciso, ante su buen deseo é insistencia, el admitirlas hasta tanto se pueda instalar las clases para ellas”. Tothom hi anava dues hores diaries, “variando según la estación y temporada de pesca, pero siempre de noche”.

Durant tres anys la gent de mar aprenien a llegir i escriure, operacions aritmètiques i geografia general i marítima, nocions de navegació i pilotatge, telegrafia, astronomia, meteorologia, física, dibuix, pesca legislació marítima, “ejercicios militares y marineros, educación y moral cristiana”. També hi feien un “cursillo especial para los que han de ingresar en la Armada”. Acabats els tres cursos obligatoris donaven un certificat d’aptitud “para que sirviera de especial recomendación”.

Gràcies a la portecció de  Juan Oliva, del Museo Balaguer, y de Salvamento de Naufragos, van tenir un local definitiu a cobert i el material bàsic per una escola convencional: pupitres, pissarres, etc. Hi podien anar “desde los diez años cumplidos hasta cualquier edad, con la condición indispensable de ser matriiulados de mar”. Els cursos estaven dividits en tres seccions: “Patrones, marineros y aprendices, subdividida cada una en dos grupos: uno, sin instrucción primaria, y otro, poseyéndola; (los de la primera son el 50 por 100 y los de la segunda, salvo raras excepciones, la poseen muy rudimentaria).

Publicat a El 3 de vuit el 25 de gener de 2019

El diari madrileny Luz de l’11 d’abril de 1932 va publicar la crònica de l’homenatge que va fer El Vendrell al seu fill il·lustre i ministre d’Hisenda, Jaume Carner.

“En el Ayuntamiento se celebró en su honor una recepción, y después, los señores Carner y Domingo, acompañados de las autoridades locales,…, se trasladaron al Teatro Tlvoli”.

Va començar l’acte el tarragoní Marcel·li Domingo, que en aquells moments era Ministre d’Agricultura, Indústria i Comerç, qui va cridar l’atenció perquè “el nuevo régimen tiene buen número de enemigos entre los que se llaman extremas derechas e izquierdas”. Els de la dreta es queixaven per “la  separación de la Iglesia y el Estado, ….los que dicen que la República atenta a sus intereses materiales,….i los que  que intentan resucitar aquellas guerras dinásticas”. I els de l’extrema esquerra es queixava que anaven massa lents.

Carner va agrair les paraules de Domingo, i va explicar les reticències a acceptar el càrrec de ministre quan Azaña li ho va proposar, perquè llavors era president de la Diputació i per allò que deien que “los catalanes no quieren ocuparse más que de las cosas de Cataluña” . Va explicar que quan va accedir al càrrec es va trobar el ministeri d’Hisenda ple de deutes que no es pagaven. I va donar una xifra sorprenent “Vais a ser vosotros los primeros en conocerlo: España ha gastado en Maruecos, desde el año 1909 al 1931, 5.195.291.395,35 pesetas”, noticia  impactant que l’endemà va ser titular de molts mitjans.

“Pero no es solamente la cifra, sino su distribución, lo que más irrita: de estos cinco mil y pico de millones, solamente medio millón escaso se ha invertido en Instrucción Pública y Trabajo. El resto, que es casi el total, se ha empleado en Guerra y Marina. Con cinco mil millones de pesetas, gastadas estérilmente en Marruecos, se hubiera podido hacer la trasformación de España, y ahora la República no se encontraría en estas estrecheces”. Situació que, va dir, està condicionant els pressuposts de la República, “Para lograr cubrir los gastos de este presupuesto, el más reducido, será preciso un empréstito de quinientos millones de pesetas, y, además, la elevación de tributos, causa de mi impopularidad. Pero no hay más remedio; cuando un hombre ocupa un cargo público tiene que arrostrar todos los inconvenientes que lleva consigo”.

Despres de definirse com un treballador, va continuar “la República necesita primordialmente de la disciplina y del entusiasmo de todos….. y tenéis sobre todos los demás el deber de apoyar al régimen”.

Jaume Carner, malalt de càncer, hagué de dimitir el juny del 1933. Morí el 27 de setembre de 1934. Havia publicat Els catalans i el comerç modern (1919) i diversos treballs jurídics i econòmics.

Publicat a El 3 de vuit el 18-01-19

Jaume Carner i Romeu va néixer al Vendrell el 1867. Era fill d’un veterinari, es llicencià en Dret a la Universitat de Barcelona, i començà a treballar de passant al bufet de l’antic alcalde de Barcelona Francesc Rius i Taulet. Políticament fou vicepresident del Centre Nacional Català. La seva actuació el va convertir en una de les figures més conegudes del catalanisme als ambients populars de començaments del segle XX. Fou elegit regidor de l’Ajuntament de Barcelona. A finals del 1906 participà en la fundació del Centre Nacionalista Republicà (CNR), del qual fou elegit president. Participà activament en l’organització de Solidaritat Catalana, amb la que fou elegit diputat pel Vendrell. Quan va perdre l’escó es dedicà a fer d’advocat; el seu bufet esdevingué un dels més prestigiosos de Catalunya. En proclamar-se la Segona República Espanyola fou elegit diputat a les corts constituents amb Esquerra Republicana de Catalunya. Com a membre de la Diputació Provisional de Catalunya, formà part de la comissió que redactà el projecte d’Estatut d’Autonomia de Catalunya. El 15 de desembre de 1931 fou designat ministre de finances del segon govern de Manuel Azaña. Des del seu càrrec plantejà la reforma tributària i elaborà el primer pressupost de la Segona República. Se’l considera el precursor de l’establiment de l’actual impost sobre la renda. Jaume Carner va ser l’avi de Joan Reventós i Carner, qui va ser president del Parlament de Catalunya.

A la “Biblioteca Nacional de España” de Madrid he trobat un exemplar de  Luz, diario de la republica, del dilluns 11 d’abril de 1932, amb una crònica de l’homenatge que va fer El Vendrell al seu il·lustre fill, Jaume Carner. Luz va ser un diari editat a Madrid. El seu primer exemplar es va publicar el 7 de gener de 1932. En els seus inicis va estar relacionat amb Ortega i Gasset.  El projecte va ser un fracàs econòmic. Va acabar per desaparèixer el setembre de 1934.

“El ministro de Hacienda salió de Barcelona acompañado de D. Marcelino Domingo. A la entrada de Vendrell, en la carretera de Tarragona, fueron recibidos por el Ayuntamiento, representantes de las entidades, organizadoras del homenaje y casi todo el pueblo”

El tarragoní Marcel·lí Domingo (1884 – 1939) participà activament en la campanya a favor de l’autonomia de Catalunya l’octubre del 1918. Durant la Dictadura de Primo de Rivera conspirà per a proclamar la República, però fou detingut i processat el 1930. Marxà a l’exili a Portugal i després a França. En proclamar-se la Segona República va tornar. Participà en l’acte de constitució d’ERC. Del 1931 al 1936 va ser diputat a les corts per Tarragona. Endemés de ministre d’educació, també ho fou d’agricultura, indústria i comerç. Va promoure la construcció de nombroses escoles i decretà l’educació conjunta d’ambdós sexes, alhora que intentà impulsar la reforma agrària.

Publicat a El 3 de vuit el 11 de gener de 2019

Cal Ferrer és, actualment, un nucli del municipi del Montmell de quinze o vint cases cuidades i conservades, disposades vora la carretera de Sant Jaume dels Domenys a Vila-rodona.

El lloc de la Cuculiata ja apareix esmentat l’any 974 en la carta de poblament atorgada pel bisbe Vives de Barcelona als habitants del Castell de Montmell. L’any 1188 s’esmenta l’indret de la Cogullade.

La casa pairal de Can Ferrer és la gran masia que ha donat nom al lloc, i és la casa pairal més gran del Montmell. Actualment és molt modificada i serveix de desembaràs. A l’entrada hi ha la data de 1809, però a la llinda de fusta de la porta d’accés a la casa es veu la data de 1702, que correspon a la data de construcció. A l’interior hi ha pintures sobre la paret: una que representa a sant Lluís amb un nen i amb data 1831; l’altra és a l’antic menjador i representa a la Mare de Déu del Roser amb una santa i sant Lluís. En una dependència adossada a la casa es troba el celler, potser la part menys modificada de tota la construcció. Allà destaquen uns grans arcs de mig punt i un arc escarser.

Al ser encara coneguda pel nom de Can Ferrer, pot haver-hi certa relació amb la casa pairal dels Ferrer que nomena un fogatjament del 1553. És probable que el poble s’originés a partir d’aquest mas, quan algun dels seus propietaris construí cases pels parcers. La casa i totes les seves propietats, al segle XIX, pertanyia al bisbe de Vic, Josep Torras i Bages (les Cabanyes, 12 de setembre de 1846 – Vic, 7 de febrer de 1916)

A la punxa final de la Serreta de Can Ferrer, una mica més amunt del dipòsit d’aigua de la població, hi ha les restes del Castellot de Can Ferrer, situat a 529 m d’altitud. El lloc és ben estratègic. Està literalment penjat sobre el fons de la masia amb vista a l’obaga de la serra del Montmell. Malgrat aquesta situació tan triada, ara és difícil de trobar les minses runes que resten de la construcció.

El castell està format per una petita torre circular central. Tenia un diàmetre interior de només 120 cm i els seus murs feien un de gruix de 105cm. Hi havia una nau de 7 x 3,5 metres. Prop de la torre hi ha  una cisterna. En conjunt totes les mides són força reduïdes. Des de 1989 s’hi han fet diverses excavacions.

En la vesant més assolellada del turó hi has un gran nombre de cases abandonades. Segons els arqueòlegs que ho han estat excavant, el nucli habitat era esglaonat en tres terrasses que ocupaven el vesant de la muntanya per damunt d’un camí medieval que feia de límit inferior del poble. El poble era obert sense cap tipus de muralla defensiva. Les seves cases eren majoritàriament de planta quadrada, i la roca o la paret del marge feien de mur posterior de l’habitatge.

Publicat a El 3 de vuit del 04 de gener de 2019

L’Aeròdrom d’Igualada/Òdena porta el nom del general Pere Vives Vich,  pioner en el camp de l’aeronàutica. Vives, fill d’un fabricant de teixits, va néixer a Igualada, el gener del 1858. Als 16 anys ingressa a l’Acadèmia d’Enginyers militars de Guadalajara on el 1878 acabà la carrera amb el grau d’alferes i amb la Creu Blanca al Mèrit Militar. Sortint de l’acadèmia va fer un viatge a París per conèixer de prop les innovacions tecnològiques. Al seu retorn fou destinat a la Comandància d’Enginyers de Lleida i d’allà cap al Sud d’Espanya.

L’any 1896 el van nomenar cap del nou Servei d’Aerostació.  Tot i que es tractava d’un cos militar, va col·laborar estretament amb ambients científics per estudiar amb detall totes les particularitats dels globus aerostàtics i dirigibles.  L’any 1904 ja era tinent coronel. L’any 1906 va ser nomenat vicepresident de la Societat Aeronàutica Internacional.  i el 1907 fou nomenat coronel. El 1909 estrenà el dirigible “Espanya”. L’any va ser nomenat cap de l’Aeronàutica Española i se li confià la construcció del primer camp d’aviació militar. Al cap de tres anys, el 1913, amb l’aviació militar espanyola va establir els primers aeròdroms militars a l’Àfrica i formà la primera esquadra de combat. La seva preocupació era la formació de pilots i de personal qualificat, la impulsió d’una indústria nacional capaç de fabricar bàsicament motors per a l’aviació i el manteniment constant de tot el personal d’aviació en plena forma.

L’any 1915, víctima d’una confabulació, va ser destituït dels seus càrrecs. Fou nomenat cap de les forces d’enginyers de Catalunya, fins que a l’any següent, va ser traslladat a Ceuta on el 1917 ascendí a general de Brigada. L’any 1921 tornà a l’Àfrica i ascendí a General de Divisió. A la guerra del Rif organitzà, per primera vegada a la història, un bombardeig aeri.

L’any següent fou destinat a Cartagena i després va ser Comandant General a Melilla, però en estar en desacord amb el govern, retornà a Cartagena com a Governador Militar. Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923) fou nomenat Ministre de Foment.

Des de Madrid també es recordà d’Igualada i aconseguí l’eixamplament en 600 hectàrees del seu terme municipal i promocionà el projecte del pantà de Jorba, el qual no passà de ser un projecte. L’any 1925, fou nomenat Fill predilecte d’Igualada. La ciutat li dedicà un monument al Passeig Verdaguer i anomenà la Rambla, General Vives en el seu honor, i també ha donat el seu nom a l’Institut d’Ensenyament Secundari Pere Vives Vich

L’any 1929, ja cessat com a ministre, fou nomenat president de la Confederació Hidrogràfica del Pirineu Oriental. L’any 1936 es va haver de refugiar dels republicans en la Legació de Noruega a Madrid. Va morir en aquestes mateixes condicions el 9 de març de 1938.

Publicat a El 3 de vuit el 28 de desembre de 2018

El dia 6 de novembre és sant Nicolau. El dia 6 no és tan sols el dia en que Santa Claus, el barbut personatge, comença el seu viatge des del nord d’Europa, per portar regals a les cases que l’esperen d’arreu del continent. És Sint Niklaus en neerlandès, d’on deriva el Santa Claus nord-americà, així com el Pare Nadal britànic.

Sant Nicolau, és una celebració d’origen cristià dedicada als infants que havia estat molt arrelada al Penedès fins als anys 70 del segle passat. Nicolau (260-343) era fill d’una família benestant. Criat com a cristià, va quedar orfe de petit i heretà un ric patrimoni que dedicà a l’ajuda dels necessitats, especialment els nens. Va ser ordenat sacerdot. A la mort del seu bisbe, Nicolau va ser aclamat pel poble com a nou bisbe. Quan ja era bisbe, va passar per una fonda. L’amo hauria matat tres nens i els hauria posat a macerar per a fer-los servir com a carn als àpats. Nicolau els va ressuscitar i va castigar l’hostaler. Nicolau morí el 6 de desembre.

Sant Nicolau és el patró dels nois. A Catalunya, els nens, tractats popularment el dia del sant com “nicolaus” o “nicolauets”, celebraven la seva festa organitzats en colles, recorrien el poble, casa per casa, cantant cançons populars relacionades amb el sant. La comitiva recollia tot el que la gent els donava i amb tots els queviures (dolços, begudes, fruits secs, ous, taronges, mandarines) i els diners que arreplegaven, feien un gran àpat. En alguns llocs afegien un gall que portaven de casa seva, o que compraven amb els diners recollits a la capta. Hi havia pobles on els nens anaven  armats amb espases i sabres de fusta, ja que sembla que, antigament, aquest dia, els infants tenien llicència per empaitar i matar els galls que es trobessin pel camí.

Recull Joan Amades, en el seu Costumari, que antigament, el dia del sant a Vilafranca, “s’alçava a la plaça un cadafal, en el qual se situava un noi disfressat d’emperador; al seu davant s’enterrava un gall viu, del qual sols es feia sortir el cap, i els de la colla l’havien de matar a cops de pedra tirada en fona. La colla era formada per un noi, amb una bandera on hi havia, pintada, la figura de sant Nicolau; d’altres quatre (o sis) nois, amb fones, els quals feien com de guàrdia de la comitiva; altres , amb una bacina de l’església, i tots els restants, amb cabassos que aguantaven de dos amb dos. Anaven voltant per les cases i cantant , mentre ballaven un ball rodó, i posat al mig el de la bandera, a l’entorn de la qual feien la dansa. Solien recollir fruita seca i raïms i algun cèntim, i ho portaven tot a l’estudi, on el mestre els ho repartia junt amb una llesca de pa blanc, comprada amb els cèntims recollits o pagada pel mateix mestre”.

Les relíquies de Sant Nicolau, l’any 1087, es dugueren a Bari (avui dia a Itàlia), ciutat amb la qual quedà relacionat des d’aleshores.

Publicat a El 3 de vuit el 21 de desembre de 2018

Pacs del Penedès és conegut pels seus vins, per ser el municipi on neix la contaminada riera de Llitrà -afluent del Foix- i per la desaparició de dos dels seus edificis emblemàtics: l’església de Sant Jordi i el castell.

Entre les localitats del municipi, a la part oriental del terme té interès geogràfic el veïnat de la Serra, on hi ha els turons de Sant Pau que constitueixen la partió amb Vilafranca amb els vèrtexs de Sant Jaume (296 m) i de Sant Pau (302 m). Antigament, al cim de la muntanya de Sant Pau, hi havia el santuari de Sant Jordi. La gent de Vilafranca acudia a la seva festa, de la mateixa manera que els de Pacs assistien a l’aplec de Sant Pau. El 1751 hi hagué una disputa entre els ajuntaments de Pacs i de Vilafranca, i aquest darrer ordenà que la festa de Sant Jordi es celebrés al santuari de Sant Pau. La gent de Pacs deixà d’acudir-hi i la capella de Sant Jordi es degué enderrocar.

El castell no se sap si estava a la Serra o on hi ha actualment el poble de Pacs. L’any 990 s’esmentava, dintre el terme d’Olèrdola, la via que condueix a Pax. En un judici celebrat a la ciutat d’Olèrdola el 1020, i presidit per la comtessa Ermessenda, signava en primer lloc Gombau de Pacs, més conegut com Gombau de Besora. En morir, la seva filla Guisla de Besora, muller de Mir Geribert, heretà el patrimoni patern del castell de Pacs i, pel seu testament, que s’ha de datar entorn del 1080, deixava al seu fill Ramon Mir la meitat del pa, vi, cubs i botes que hi tenia; l’altra meitat era per al cenobi de Sant Sebastià dels Gorgs.

El castell de Pacs, l’any 1066, era veí de la comanda hospitalera de Sant Valentí de les Cabanyes, situada a prop del camí que anava de la Granada al castell de Pacs. El 1186 Arnau de Pacs, amb la seva mare i el seu fill, van vendre a Dalgunau de Baiona totes les cases que tenien al costat de la vall del castell. Un descendent seu, Bernat de Baiona, militar, feu donacions al monestir de Santes Creus de béns situats al castell.

Per un cens del 1359 sabem que Ramon de Barberà tenia el castell de Pacs amb 21 focs, dels quals 3 eren del monestir de Santes Creus, 4 de l’Hospital de Sant Joan, 2 de l’Almoina i 2 d’en Vilafranca, però l’alta jurisdicció del castell de Pacs era del senyor rei, i es va mantenir en mans de la corona fins a l’extinció de les senyories al segle XIX.

Situada a les afores, a llevant del nucli de Pacs, al barri de la Rectoria, ocupant l’emplaçament d’una vil·la romana hi ha l’església parroquial de Sant Genís, bastida al 1669. És un edifici d’una sola nau amb un campanar de base quadrada amb finestres per a les campanes. D’ella en depenen la capella de Sant Pau i l’església i el cementiri de la Bleda, ja dins el terme municipal de Santa Margarida i els Monjos.

Publicat a El 3 de vuit el 14 de desembre de 2018

Des de ben antic l’home ha utilitzat les plantes per curar-se. Els nostres avis guardaven l’instint per saber quines plantes eren bones per curar-se, i la cultura heretada per segles d’utilització. A més, observaven les actituds dels animals quan emmalaltien o quan patien alguna ferida i, d’aquesta manera, obtenien més informació, si una serp mossegava un gos i aquest menjava o es refregava la ferida amb una planta: qualsevol persona que l’observés intuïa amb quina herba podia preparar l’antídot pel verí de serp.

Les herbes aromàtiques s’utilitzaven per desinfectar i donar bona olor a les cases (les condicions higièniques no eren les d’ara). A la majoria de cases no hi havia aigua corrent, la gent no es rentava sovint, els animals entraven per les cases i les bactèries i els virus es trobaven per tot arreu. Escampaven plantes i flors per les diferents estances de les cases, i a més de perfumar-les, evitaven moltes infeccions, ja que algunes plantes tenen la virtut de prevenir els contagis. També penjaven rams de plantes a les entrades de les cases per allunyar els mals esperits.

Ara, que comença la temporada dels refredats, és un bon moment per recuperar algunes receptes de plantes remeieres. El xarop de figuera de moro el recomana la vendrellenca M. Pilar Lopez. Cal agafar una pala neta de punxes de la figuera de moro, s’obre, s’omple de sucre negre, es torna a tapar, es lliga i es penja posant-hi un plat a sota. El xarop, que va regalimant al plat és bo per a la tos i el refredat.

La mateixa remeiera també aconsella per a la tos i el mal de coll el xarop de brots d’esbarzer. Es fa una infusió concentrada 10 minuts de brots d’esbarzer. Es cola i s’escalfa amb la mateixa quantitat de pes de sucre o mel. Es pren a cullerades. Escriu que també és ideal per a la tos el xarop de garrofa,  que es prepara amb una garrofa picada barrejada amb mel i suc de llimona.

Per suar els refredats, en Lluís Ripoll confia amb les infusions fetes amb: angèlica, alfabeguera, anís, borratja (fulles i flors), dauradella, ginebró, menta, til·la o xiprer. Si hi ha tos molesta i irritació de la gargamella cal preparar “una infusió amb aigua dins la qual fareu bullir figues amb quantitat suficient per endolcir-la per tal de no haver-hi de posar sucre”.

En Pere Sadurní al seu “Retalls del folklore penedesenc” recomana el te de roca pels forts refredats i la tos. A l’Arboçar va recollir una recepta per a la tos dels infants, les infusions de roselles.  Diu que els calma i els deixa dormir.  En el seu treball explica, que la infusió de fulles d’eucaliptus també es excel·lent per a la tos i els constipats.

Una parenta llunyana, la tia Lola de Moja, deia que per a la tos i els refredats, el millor és la farigola,  les fulles de malva o l’arrel de malví.

Publicat a El 3 de vuit el 07 de desembre de 2018

CORDERS (2)

A la Geltrú, a tocar la placa del Pou, hi ha un petit carrer dedicat a les Sogues (que és el mateix que dir cordes), i que és el que fan els corders (altrament dits soguers). Es creu que el nom de les Sogues el porta popularment des d’abans que l’any 1857 l’adquirís oficialment. El motiu d’aquest nomenament estaria en el fet que a principis del 1800, a la casa nº 13, la família Ferrer hi feia cordes.

La família Company de Vilanova, coneguts com el Corder, va ser l’ultima a fer cordes a Vilanova. L’avi de la casa Joan Company Bernadó, originari de Torredembarra, va venir al Penedès amb l’ofici après allà mateix. Ell va passar l’ofici al seu fill Joan, i aquest a en Francesc, a qui van jubilar les noves tecnologies. L’avi les feia del cànem que portaven del País Valencià. El net ja tan sols treballava el cotó.

Per fer una corda es fa a partir dels fils. El filat es feia dels brins, torçant o recargolant les fibres. Els corders es valien d’una roda plena de fusos de ferro disposats circularment. El corder duia a la ma un grapat de brins, n’estirava uns quants i els retorçava tot començant a caminar cap enrere allunyant-se de la roda. La ma dreta es la que treballa de valent estirant les fibres que es necessiten, i la ma esquerra es la que subjecta el fil per evitar que el torçat es desfaci.

La corda es fa d’un manat de cordes primes, cada una de les quals es compon d’una colla de fils retorçats. La fabricació de les cordes, no necessitava pas un gran embalum d’eines sinó espai obert, que en el cas dels Company era una feixa de terra d’uns 150 metres de llargada. I és que una corda podia tenir tants metres com es volgués. Feia falta una roda en una punta de la feixa. Aquesta roda podia ser gran com una roda de carro. També podia ser petita i en deien cabdellador. A la roda es lligaven els caps necessaris segons el gruix de la corda a trenar. Un cop estesos els caps a tota la llargada, es feia voltar el cabdellador -cosa que antigament feia un vailet- i el corder anava estricant, és a dir, donava estrebades intermitents amb les mans a les cardes, i acompanyava i vigilava que els cordills estesos s’anessin cargolant bé i sense gruixos estranys. En mig de la tirada (d’una punta a l’altra de la feixa), hi havia clavades a terra unes tes de fusta que aguantaven els fils entre mig de claus perquè no toquessin a terra. Les cordes que anaven destinades als mariners, i que estaven en contacte contínuament amb l’aigua de mar, les tenyien amb un tint fet d’escorça de pi i així quedaven més reforçades i es conservaven millor.

També s’havien utilitzat l’espart, el lli, el jute i el cotó per fer cordes. Tots els materials van aguantar fins que la industrialització, el plàstic, i les matèries sintètiques les van anar arraconant.

Publicat a El 3 de vuit el 30 de novembre de 2018

“Corda que molt tiba a la fi es trenca”. Els corders no gaudien de gaire simpatia, i tot venia perquè eren els que feien les cordes per penjar els condemnats a mort (es donava la mort a molts innocents) o per lligar els presoners i els esclaus. A vegades, els familiars d’un condemnat a mort s’assabentaven de qui era el corder que havia de fer la corda, i amb diners intentaven comprar-lo perquè fes una corda falsa i es trenqués en el moment de penjar-lo, la qual cosa es considerava que era “judici de Déu”, i se’l perdonava.

La gent donava la mateixa consideració als corders que als bruixots. Era creença que en la seva qualitat de bruixots, els corders congriaven les tempestes i es valien de la seva fama per a vendre unes bossetes amb set menes de cordills embruixats, que deien que guardava de tot mal. També era tradicional anar a buscar les sogues dels penjats, perquè creien que donava tota mena de ventures i riqueses. Es creia que els diumenges els hi sagnava el melic, i que quan escopien a terra en naixien cucs. De fet, durant el segle XV, a Barcelona, els corders tenien prohibit passar del llindar de l’església, i si volien assistir a missa ho havien de fer des de fora la porta.

Els vaixells a vela necessitaven un gran entramat de cordes, de les quals en depenia, en bona part, tenir una bona travessia. També gastaven moltes cordes els pescadors per lligar les xarxes, per treure les barques del mar cap a la sorra amb els bous, per lligar les ancores, etc,..Els paletes les feien servir per lligar els taulons i muntar les bastides. Igualment els pagesos i els hortolans per lligar les garbes o per pouar aigua. Els traginers les feien servir per lligar les seves  carregues al carro. Els basters per fer els guarniments dels animals.

Durant molts anys el cànem fou el producte que més s’usa per fer cordes de qualitat. Un cop segat o arrencat, el cànem era estès a l’era per assolellar-lo, i seguidament se li treien les fulles i s’espolsava per fer saltar la grana. Després se’n feien garbes o manats. La fibra tèxtil del cànem es troba a la pela, completament agafada al tronc, que cal destruir per poder-la obtenir. De primer s’amara, posant les garbes un cert temps en un riu o safareig. Fora de l’aigua cal eixugar-lo en un lloc ben assolellat. Ja sec de nou s’estenen els manats i se’ls bat fortament amb un bastó o amb una maça. Amb aquesta operació -anomenada desfustar– es trenca el tronc i es fa saltar la llenya més grossa. La segona operació és la de bregar, que consisteix en destruir totalment el tronc i deixar la fibra obtinguda de la pela. Posteriorment cal pentinar amb una eina de fusta amb un nombre indeterminat de pues encorbades a la part superior. El matoll de cànem net es passa per aquest atuell, estirant fort, moltes vegades fins que queda flonjo i esponjós, separada la fibra llarga de la curta, i de la part de la borra que és de pitjor qualitat.

Publicat a El 3 de vuit el 23 de novembre de 2018

El 6 d’agost va fer 80 anys del primer i criminal bombardeig de l’aviació franquista sobre Santa Margarida i els Monjos.

A partir de 1938 els avions feixistes van bombardejar el Penedès: Avinyonet, Castellet, Vilanova, Sitges, Llorenç, Bellvei, Cubelles,  Calafell, Torrelles, Pacs, Torrelavit, Sant Vicenç de Calders, Vilafranca, Santa Oliva, El Vendrell, Llorenç, L’Arboç, ………. Als pobles tan sols quedaven persones grans, dones, i canalla; els homes adults estaven al front o emboscats. Els pobles foren bombardejats per desmoralitzar la població civil de la rereguarda.

A 2/4 de 10 del matí del dia 6 d’agost de 1938, 5 avions procedents de Mallorca van llançar sobre els Monjos 4.400 quilos de bombes: 40 bombes de 100 k explosives i 20 bombes de 20 k incendiàries.
Van morir Josep Cusiné i la seva filla Margarida de 18 anys.  El seu delicte va ser aprofitar la fresca del matí per batre a l’era de Mas Catarro. Els pagesos Jaume Solé (55 anys) i Miquel Tutusaus (73 anys) també van morir com a  conseqüències de les bombes. A l’aeròdrom que hi havia entre els Monjos i la Ràpita va resultar ferit Agusti Dominguez, que va ser traslladat a l’hospital de sang de  Vilafranca, on va morir.
El dia 5 de novembre de 1938, al migdia, es va produir el segon bombardeig sobre els Monjos. Va ocasionar 8 morts, 3 cases destruïdes totalment i 10 amb desperfectes. El bombardeig el van fer 19 avions Savoies-79 facciosos. Les víctimes foren dones i nens, excepte Josep Mora, qui havia estat alcalde per ERC. Ningú tenia res a veure amb l’aeròdrom.
L’edifici més perjudicat fou el del Xiringuito de l’avinguda Durruti (avinguda Catalunya). El Xiringuito era el renom que tenia el local social de la Societat Cooperativa Agrícola. L’any 1938 el saló d’actes del Xiringuito servia de menjador social on acudia la canalla del poble i els refugiats que, carretera amunt, fugien de la repressió franquista.

A 2/4 de 2, quan va sonar l’alarma, el local estava ple de mainada i personal de cuina, que van córrer a protegir-se al refugi que hi havia al costat del local. Les bombes tocaren de ple l’edifici i l’esfondraren. Tothom que estava al local es va salvar, excepte Cecilio Gomez, un nen refugiat que havia arribat amb la seva família de Motril, que no va entrar al refugi.
A l’aeròdrom els danys foren escassos. El avions del govern van poder enlairar-se i perseguir els bombarders. La metralla va provocar l’amputació d’una cama del pilot Joan Comas Borras.
Un parell de dies després l’aeroport va ser metrallat. Una part important del veïnat ja va anar a dormir, desmoralitzat, a les masies de la muntanya, a les coves, o a Penafel.

El dia 12 de gener de 1939, quan les esperances ja eren poques,  els facciosos tornaren a bombardejar el municipi. Aquell dia mataren Manuel Castro.

Publicat a El 3 de vuit el 16 de novembre de 2018

Al recinte casteller de Mediona hi ha l’església de Santa Maria. No hi ha noticies documentades d’aquesta església, tot i que l’indret s’esmenta ja a finals del segle X. Probablement es va iniciar la construcció de l’edifici al segle XII. És d’origen romànic de nau única coberta amb una volta de canó amb els arcs torals. Està presidida per un absis poligonal afegit al segle XIV cobert amb volta nervada. Tan sols als murs sud-oest queden restes de l’edifici romànic.

Enfront de l’absis, unes escales donen accés al cor de l’església, sostingut per un arc que reposa en pilars adossats al mur. Al centre del cor hi ha una finestra. Al capdamunt del cor s’alça el campanar d’espadanya de dos ulls on encara s’observen les guies que suportaven les campanes.

L’entrada al recinte de l’església és a través de la porta adovellada del mur encarat al sud. Per accedir a l’interior cal baixar quatre esglaons de pedra semicirculars que arriben al nivell de la planta de l’església.

Hi ha una capella d’estil neoclàssic que va ser afegida al segle XVIII com a santuari de la imatge del Sant Crist. Sobre l’església hi ha un pis superior que en el segle XVII el capellà va fer construir per emmagatzemar els delmes que rebia dels veïns de Mediona. L’accés al pis superior de l’església es fa a traves d’una escala exterior, la mateixa que havia servit per accedir al campanar. Annexada a l’església trobem l’antiga rectoria. Al seu soterrani hi ha una sala amb arcs que va ser a l’origen un estable, suposadament de l’època templera, i que posteriorment al segle XVII va ser un celler.

Gispert de Barberà fundà, el 29 de febrer de 1372, un benefici a l’església de Mediona i un l’altar a Sant Miquel. Els Barberà (senyors o castlans del castell de Mediona) tingueren tomba pròpia, familiar, davant l’altar de Sant Miquel.

El juliol 1936 s’incendià. La imatge del  Sant Crist fou salvada, es perderen un retaule barroc de Sant Nicolau i Sant Crist, un retaule rococó de Sant Faust, un retaule neoclàssic de l’altar major i una creu processional. Durant aquells anys l’edifici es dedica a taller. El santuari fou restaurat en bona part l’any 1940 per la Diputació de Barcelona.

Es conta que en una de les moltes ràtzies que sofriren aquestes terres per part dels veïns musulmans, els de Mediona decidiren ocultar la imatge del Sant Crist i el van enterrar en un camp pròxim. El lloc va ser oblidat per molt de temps. Després de molts anys, un pagès cavant amb la seva aixada, topà amb la vella imatge de fusta, i l’hi va donar involuntàriament un cop a la cama, de la ferida en va sortir sang calenta. Aquell fet prodigiós s’estengué arreu. Per commemorar-ho, des de fa més de 270 anys, el primer diumenge de setembre se celebra l’aplec del Sant Crist de Mediona .

Publicat a El 3 de vuit el 9 de novembre de 2018

Llegeix-ho un text seu signat “l’Alcaldessa” -corresponent a la seva intervenció del dia 5 de novembre- bastant farcit de dades inexactes o imprecisions històriques que si m’ho permet, en tant que veí de SMiMonjos, m’agradaria puntualitzar.

Segons dades extretes de “La gent i el seu temps”, llibre editat per l’Ajuntament i escrit per l’historiador local Ramon Arnabat, el municipi de SMiMonjos va patir quatre atacs aeris i no dos com vostè diu. Es van complir 80 anys del primer bombardeig el 6 d’agost i no el 5 de novembre. Com a conseqüència de les bombes del dia 6 d’agost a Santa Margarida i els Monjos van morir 5 persones, tal com escriu Ramon Arnabat a l’interesant estudi “El Penedès sota les bombes” (pag. 276) que, com l’anterior, l’hi recomano llegir. A l’aeròdrom, objectiu militar, van resultar ferits el mecànic Rafael Font i el pilot de la 3a esquadrilla de Xatos, i Agustí Dominguez, que va morir a l’Hospital Militar de Vilafranca degut a les ferides sofertes,.

Malgrat que vostè insisteix en que “No hi va haver cap objectiu militar” en el segon bombardeig, el del dia 5 de novembre, dos grups d’aparells Savoies bombardejaren el municipi. Mentre el grup 3-G-28 bombardejava l’aeròdrom de l’exercit republicà, el grup 4-G-28 va bombardejar el poble destruint el local social del Xiringuito. Tan sols llegint la pàgina 319 del llibre editat per l’Ajuntament no hagués comés aquest error. Aquell bombardeigs va produir la destrucció total o parcial de 13 cases i la mort de 8 persones, entre d’altres de qui havia sigut alcalde del municipi per Esquerra Republicana, Josep Mora; i del soldat d’aviació Luís Zamora.

Dos dies després el municipi va ser metrallat i el dia 12 de gener de 1939 va ser bombardejat de nou provocant la mort de Manuel Castro Delgado. Van ser 14 el nombre de persones mortes en els diferents bombardeigs del municipi i no 12 com vostè incorrectament diu.

Al llibre editat per l’Ajuntament (pag. 320) Ramon Arnabat escriu, “malgrat que el municipi comptava amb forces refugis”, vostè tira pel dret i afirma “que SMiMonjos disposava només de 2 refugis per a fer front als atacs”. No entraré a buscar justificacions a la seva argumentació, però si em permet anomenaré alguns refugis del poble: el de Cal Rubió, al que l’Ajuntament va enderrocar l’entrada i al cap de poc temps va reconstruir; el del Molí, el de la Gotlla i el del Serral a l’entorn de l’aeròdrom. La  Defensa Passiva Local en va construir un a la plaça de Cal Quiteri. Al Xiringuito i a la Margaridoia n’hi havia de grans. A Cal Amado i a Cal Carbonell n’hi havia un parell mes que malgrat estesin en domicilis particulars acollien tota la gent del veïnat.

Per conèixer la història del municipi em permeto suggerir-li, a més de la lectura dels llibres esmentats, que visiti la pàgina de facebook: “smimonjos memòria”, on trobarà fotografies i records dels veïns i veïnes.

Segueix el seu discurs recordant “l’homenatge als regidors electes de l’època republicana”.  La majoria de municipis alló que fan en actes semblants és un homenatge “als alcaldes i als regidors de l’època republicana”. La pregunta evident és: perquè a SMiMonjos ni s’anomenen els alcaldes?. Serà perquè els alcaldes que van portar aquella llibertat al municipi eren tots d’Esquerra Republicana com en Joan Vidal de la Ràpita, o en Josep Mora, o …?.

En el seu discurs hi ha oblits que fan mal. Encara hi ha famílies del municipi que no saben on van desaparèixer els seus pares, avis o oncles. Que no saben en quina cuneta o marge buscar les despulles. Que continuen buscant sense que mai, en aquests darrers 40 anys, hagin rebut cap ajuda, consell o assessorament de l’Ajuntament. Cap desaparegut mereix una menció? són silenci. Esta clar, els desapareguts no voten.

I deixant la història municipal, la seva arenga entra en termes polítics i escriu: “Continuem fomentant, recordant i homenatjant els valors d’aquella  República”. Sincerament, ens agradaria poder veure alguna mostra del seu republicanisme. Els veïns i les veïnes no oblidem que l’any 2017 va fer tot el possible perquè no es pogués exercir la primera conquesta republicana: el dret a vot. Fa quatre dies, en un ple de l’Ajuntament va defensar el rei i la seva repressió; i va negar públicament un altre de les conquestes republicanes: la llibertat d’expressió i de vot del Parlament de Catalunya.

Aquestes contradiccions i oblits diuen molt poc de l’honestedat i la coherència de qui signa com “L’alcaldessa” i es defineix com republicana.

El castell de Mediona s’ubica en un emplaçament privilegiat pròxim a la via que connectava l’Alt Penedès i l’Anoia. A principis del s. XI va ser un emplaçament clau pel control de la frontera i la recuperació del territori. El topònim Mediona apareix documentat l’any 954 i el castell l’any 1011, en una donació a Sant Cugat del Vallès d’uns alous i un molí situats prop del riu de Bitlles.

Tot i trobar-se en estat ruïnós, encara conserva molts elements arquitectònics que confirmen que ens trobem davant d’un castell gran, amb dos recintes. És un castell arquitectònicament complex, fet en tres fases i ampliacions. Les més antigues datarien del segle X, són una torre semicircular adossada a un fragment de mur del costat est, una altra bestorre semicircular destruïda al nivell del que fou el primer pis i un recinte que s’estén cap a l’est amb un mur i una cisterna. El clos rectangular fou ampliat en una època primerenca cap a llevant i resseguint tot el cim del pujol.

Entre els s. XIII i XIV s’inicià una altra fase constructiva que erigeix els edificis de l’extrem sud-oest, del que destaca una sala gòtica rectangular amb arcs apuntats i el celler, segurament obra d’època templera. Aquesta sala, com el baluard, es destruí en part durant la tercera fase constructiva del s. XV, quan es va projectar una torre quadrada de dos pisos. Dins el recinte hi ha l’església del castell, dedicada a Santa Maria.

Al recinte si van instal·lar com a la majoria de castells, cases de pagesos, i d’artesans que treballaven la ceràmica, la forja, el cuir, etc. El bestiar corria entre les cases i els habitants es sentien més segurs entre muralles. El castell està molt lligat al llinatge dels Mediona que ja trobem a principis del segle XI. El 1057, Ramon de Mediona senyor del castell lluità al costat de Mir Geribert contra el comte de Barcelona, Ramon Berenguer I. Durant el segle XII la senyoria del castell passà als Cabrera però els Mediona van conservar la castlania (el govern del castell). El 1194 Ponç de Cabrera oferí el castell com a penyora al rei Alfons el Cast. El 1226 el vescomte Guerau IV de Cabrera cedí el domini superior del castell a l’orde del Temple. El 1242 el castell de Mediona passà als Cardona. La casa ducal de Cardona tingué la jurisdicció del territori fins a l’abolició del règim senyorial al segle XIX. La castlania, el 1266, va ser cedida a Bernat de Barberà i els seus descendents que la retingué fins a l’any 1616 quan Enric de Barberà, clergue, va vendre el castell i les terres a Joan Ferrer, un comerciant de Sant Pere de Riudebitlles. Els Ferrer foren castlans fins al segle XIX.

Els anys 1940 es va restaurar el conjunt que actualment està considerat com a bé d’interès cultural per la Generalitat de Catalunya

Publicat a El 3 de vuit el dia 01-11-18