PER UNA ADMINISTRACIÓ SENSE ALCOHOL

Deixa un comentari

Hi ha qui pensa que fer campanyes per un consum d?alcohol responsable es anar en contra de la pagesia de la vinya. En aquest argument demagògic coincideixen algunes organitzacions agràries i l’Aznar.

Les administracions responsables fan campanyes en contra del seu consum desmesurat i ens recorden repetidament el risc d?accident si és condueix havent begut. Arreu són coneguts els danys de l?alcohol pres en desmesura i dels seus efectes sobre l?agressivitat. De tot plegat s?han escrit milers de planes i emplenat milers de sepultures.

A França fa anys que van inventar ?boire ou conduire, il faut choisir?.

A la República veïna, les administracions conseqüents amb el seu missatge, no en serveixen en cap recepció o acte que organitzen. A casa nostra es habitual que te?n serveixin. I esdevé imprescindible en els actes no oficials malgrat estiguin organitzats o impulsats per les pròpies administracions.

A molts pobles les Festes Majors son esdeveniments dinamitzats pels ajuntaments, o sota la seva coordinació i gestió. Actes que han esdevingut aparador municipal i font de prestigi (i captació de vots). Es tan elevada la despesa festiva (alguns en diuen despesa cultural), que en molts casos els recursos econòmics ?bàsics o complementaris- són els diners recollits a les barres dels bars servides per la pròpia comissió de festes. Perquè quan més consum, més diners, més festa, més espectacle, més ?prestigi?….. Però aquesta cadena hi ha cops que és trenca i la festa esdevé violència com a Els Monjos fa uns anys, al Pla o darrerament a Castellví de la Marca (Alt Penedès).

A moltes comarques són habituals les Empalmades, concerts de roc que acaben quan els actes de matí comencen. En aquella hora centenars de persones agafen els seus cotxes i alguns retornen a casa seva havent consumit ?moltes vegades desmesuradament- l?alcohol que les pròpies administracions els hi han servit. D?altres ?pocs-, provoquen els actes vandàlics que periòdicament fan sortir els noms d?algun poble als diaris.

Certament es simplista carregar totes les culpes dels fets esmentats al consum desmesurat d?alcohol. Segur que hi ha d?altres factors que hi intervenen, grups feixistes incontrolats, manca de policia, societat agressiva, consum d?altres drogues, etc. Però innegablement el factor alcohol existeix.

A cap de les festes majors que he anat aquest estiu he vist, en aquest bars de legalitat dubtosa i competència deslleial, que es rebutgés servir alcohol a algú per raons d?edat. A cap poble he vist, en aquest establiments gestionats directa o indirectament pel municipi, que estiguessin prohibides les begudes alcohòliques.

No s?entengui pas aquest post com un al·legat contra la festa, benvinguda sigui, es simplement un crit que clama coherència a les administracions. No és poden fer campanyes contra el consum d?alcohol i servir-ne per pagar la gresca.

 PS.- A partir de les dades que acabo de conèixer reconec que la meva crida és un cant al sol, si no canvia l’estructura politica i administrativa. Fa tres anys les barres de bar de la comissió de festes de Vilafranca del Penedès van deixar nets vuit milions de pessetes. A els Monjos tres milions.

 

 

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 21 d'agost de 2007 per Josep Arasa

FELICITATS CASOLIVA¡¡

Deixa un comentari

Per algunes persones el cognom tindrà repercussions humanístiques, per a d?altres  etimològiques, i pels segarrencs és el cognom d?un dels seus protagonistes.

En Xavier Casoliva, fins ara regidor per ERC de Guissona, serà a partir de demà el president del Consell Comarcal d?una de les comarques més rurals, endarrerides i conservadores del nostre país: la Segarra.

Ell és un exemple de la nova promoció de joves involucrats a la política. Sense dades concretes a la ma, asseguraria que serà el president de Consell Comarcal més jove de la historia d?aquesta institució. No ha arribat a la política i al servei al país des de les lluites antifranquistes, ni amb el recolzament còmode de l?oligarquia comarcal. Esdevindrà president gràcies al vot democràtic.

La Segarra ha estat des de fa molts anys el feu de CiU, s?hi ha creat un teixit electoral d?interessos amb el caciquisme local que tan sols en Xavier i els seus companys han trencat amb molta lluita i esforç.

La seva tasca no serà a partir d?ara senzilla, s?enfrontarà a una estructura administrativa interna viciada i adoctrinada per tots els anys de CiU, que va fer dels secretaris municipals un cos de comissaris polítics i dels treballadors de la pròpia administració del Consell un grup adoctrinat.

Trobarà una comarca endarrerida que majoritàriament viu de les subvencions agrícoles sense cap iniciativa innovadora i amb una baixa autoestima. Toparà amb les contradiccions internes d?un govern que s?omple la boca de l’equilibri territorial i que per raons electorals privilegia la societat urbana. S?enfrontarà amb els seus propis alcaldes, i les travetes de l?oposició que utilitzant el populisme demagògic farà del seu mandat una etapa difícil, en un moment en que els consells estan en discussió i  els seus pressupostos són escassos i transferits d?altres administracions.

I estic segur que no li faltaran les enganxades amb la gent del seu propi partit ara que aquest esta en plena ?discussió? interna.

Li caldrà depurar el cos de secretaris i l?administració del Consell, s?enfrontarà als mil reptes abans esmentats, però estic segur que en sortirà victoriós, com correspon a un jove coratjós amb idees clares.

A la Segarra en concret, i al país en general, necessitem molts casolives, homes i dones que des de els nostres pobles siguin capaços de superar les barreres i el descrèdit de la política, i creïn una administració eficaç al servei dels ciutadans.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 10 d'agost de 2007 per Josep Arasa

BANDERA NEGRA O LA MORT DEL SIMBOLISME “ESPAÑOL”

Deixa un comentari

Avui llegia en la premsa digital que el "Toro" del Bruc ha estat novament abatut pel col·lectiu autoanomenat La Bandera Negra. (post del bloc La Pell de Brau)

Ara fa una setmana, l’empresa Osborne va tornar a col·locar en terres catalanes el símbol de la seva marca i, alhora, símbol d’"españa", després de restaurar-lo dels anteriors atacs.

En un comunicat emès pel grup, s’explica el com, el quan i el perquè s’ha dut a terme l’acció i avisa que no serà l’última i que estaran sempre alerta. Amb aquesta acció, els "La Bandera Negra" volen fer-nos saber a tots i a totes que Catalunya no és Espanya i que per tant, no toleraran cap símbol espanyol a les terres dels Països Catalans. No tenen pèls a la llengua alhora d’afirmar que qualsevol altre símbol espanyol també serà eliminat del paisatge català. 

Fent història, d’on prové el  nom que han adoptat els "La Bandera Negra" ? Doncs La Bandera Negra (Santa Germandat Catalana) fou una organització armada, de caire secret i vinculada a Estat Català, fundada el 3 de maig de 1925 . El seu nom feia referència a la bandera que duia Rafael de Casanova l’11 de setembre de 1714. Bandera Negra va protagonitzar l’atemptat contra Alfons XIII a les costes del Garraf (complot del Garraf) i alguna altra acció amb poc ressò. La repressió que l?organització va patir a conseqüència d?aquests atemptats va influir molt en la radicalització del moviment nacionalista català.

Vists els antecedents, i desconeixent si en són els decendents directes o només hereus del nom, he de dir que aplaudeixo que el símbol del Brau, hagi estat abatut, com ho va ser el símbol del "Monumento a los Caidos" de l’Av. Diagonal de Barcelona (costat de la facultat de Biologia), que un grup de Maulets va derrocar l’any 2001. …..

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 5 d'agost de 2007 per Josep Arasa

LES RETENCIONS a l’AP-7 I LA N-340

Deixa un comentari

Que ningú s’equivoqui, el problema no són les autopistes, ni l’excés de vehicles en un dia concret, el problema és la manca d’infraestructures viàries de titularitat pública a Catalunya.

Avui l’AP7 ha sofert el pitjor embús de la seva historia, oficialment més de 70 quilòmetres. Com a víctima puc assegurar que ha sobrepassat el centenar.

Aquesta via privada, feta amb diners privats, avui ha fet molt més del que és raonable en una empresa privada, ha tancat la seva font d’ingressos obrin els peatges per tal d’evitar el colapse circulatori. Em temo que aquesta mesura no ha estat gratuïta i que tard o d’hora ho pagàrem entre tots, ja sigui en forma d’increment d’altres peatges, concessions o d’altres propines.

El problema, el greu problema és que el Estat ha deixat sense vies publiques adequades la nostra xarxa de comunicacions. La N-340 que hauria d’absorbir tot el transit de nord a sud del país, ha esdevingut una carretera comarcal. Travessa l’interior de localitats com l’Arboç o l’Aldea, te semàfors com el de Bellvei del Penedès i indrets de mal pas com el port de l’Ordal, no disposa de vorals i gairebè enlloc te dos carrils de circulació.

Aquesta carretera que unia Africà amb el nord de Catalunya, era porta d’Europa i sortida dels productes de l’horta i l’industrià valenciana, és avui tan problemàtica en el seu pas per Catalunya que ha esdevingut inútil i vergonyosa. Conseqüentment, les empreses privades d’autopistes, ja fa temps que fan el seu agost, amb el vist i plau del govern Espanyol.

I aquí, l’administració s’apuntara el triomf d’obrir els peatges, mentre CiU recordara cofoia la seva vintena d’anys de silenci (per a no molestar les concessionàries). I el  govern actual (ERC inclosa) ni tan sols esmentara la N-340, per no afegir llenya al foc dels malcontents, i no reconeixerà que a Catalunya fins i tot les carreteres importants estan malament. 

Sense una xarxa ferroviària adequada, sense unes carreteres publiques adients, uns aeroports i ports ben gestionats, estem perdent el tren del desenvolupament econòmic i incrementant les nostres mercaderies amb el sobrepreu del transport.

I demà, en Zapatero tornarà per assegurar que tot va be, i ens dirà que si li fem confiança i el votem anirà millor, i que si hi ha alguna cosa que no va be és per culpa de l’oposició. I tots l’hi aplaudiran l’acudit veient com els del poble fem cues i paguem peatges.

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 5 d'agost de 2007 per Josep Arasa

LA STAMPA, EL JUEVES I LA MONARQUIA ESPANYOLA

Deixa un comentari

En aquest país, els debats de fons ?interessadament o no- duren menys que un esternut.

Mitja Europa està de vacances, l?altre meitat pateix els rigors del canvi climàtic i un jutge espanyol segresta una publicació pels seus dibuixos sobre els Borbons. El Jueves ?intencionadament o no- destapava la caixa dels trons de la monarquia, de la llibertat d?expressió, i de retruc, del model d?estat.

Els mitjans de comunicació es feren ressò de la nova i algun polític aprofita l?ocasió per qüestionar la institució. El debat va coincidir amb el meu desplaçament cap a les valls occitanes de l?estat Italià. Marxava convençut que s?aprofitaria l?atemptat a la llibertat d?expressió, per qüestionar seriosament l?utilitat de la monarquia.

De retorn, repassant els diaris d?aquest darrers quinze dies, trobo que la gran noticia ?i vergonyosa- ha estat la gran apagada elèctrica barcelonina. La discussió sobre la forma d?estat o els límits de la llibertat d?expressió, va durar menys que un esternut. Tinc la impressió que a ningú va convenir aprofundir.

 La premsa internacional es va fer ressò del tema i a la República Italiana,La Stampa del dissabte 28 de juliol, obria portada amb el titular ?Quella Spagna che non sopporta più il re? i en el seu interior dedicava tota una pagina a fer una exposició concisa dels fets  separant el ?juancarlismo? de la monarquia i a analitzar l?esgotament del model. Nomena a Iñaqui Anasagasti com al polític més crític amb la institució.

Lamento profundament que Esquerra (abans dita Republicana de Catalunya) no estes, amb lletres de caixa grossa, encapçalant la relació de declaracions antimonàrquiques. A cap diari ?dels d?aquí- he llegit una resposta concreta d?Esquerra, ni una proposta imaginativa sobre la convocatòria d’un referèndum sobre la forma d’Estat, la recuperació de la República federal o foragitar els reis.

Es possible que l?hagin feta, es possible que tan sols sigui una censura que els mitjans de comunicació han fet al partit republicà, es fins i tot possible que la distancia en que he fet l?anàlisi  dels mitjans de comunicació m?hagi segrestat alguna noticia. Tot és molt possible. El cert és que la direcció d?ERC no apareixia a La Stampa com a davantera del moviment republicà,  perden així de nou, una possibilitat de debat social i promocional. I la política també és la suma de petits gest i oportunitats.

Si en Macià aixeques el cap¡¡¡¡¡

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 1 d'agost de 2007 per Josep Arasa

TOTS SOM EL JUEVES

Deixa un comentari

ELS BORBONS CONTRA LA LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ

tots els republicans som els caricaturistes

SOLIDARITAT AMB EL JUEVES

Fa quatre dies quan és va caricaturitzar Mahoma, i fins i tot el rei Borbó, demanava respecte i llibertat d’expressió a les nacions àrabs.

No fa gaire, el govern espanyol i el seu cap d’Estat al davant, reclamaven al govern cubà que respectes la llibertat d’expressió.

I avui, que els hi han tocat la seva imatge de futur, retornem als temps foscos de la dictadura amb una publicació segrestada, i, curiosament, no fan cap declaració favorable a la llibertat d’expressió, ni per part del govern de l’Estat, ni "la Casa Real". Ara els murris callen, això no va per ells.

Quan s’acabara aquesta pantomima monarquicofranquista? quan els partits republicans i d’esquerres seran valents de debò i demanaran un referèndum sobre la forma d’estat.?

Callant i testimonialment no assistint a les cerimònies de la monarquia, no fan pedagogia republicana, ni empenyen la modernització de l’Estat.

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 20 de juliol de 2007 per Josep Arasa

EL DESPRECIO DE LA VERDAD

Deixa un comentari

Del bloc de Lluís Foix. Mostra de la sensibilitat i saber fer d’un gran periodista que sap fer d’un article, un assaig.

El olvido y la memoria no se encuentran ni siquiera en el horizonte. La historia no está tejida por manos inocentes. Los horrores que quisiéramos olvidar son precisamente los que deberíamos recordar.

Desde el Holocausto a Darfur pasando por Ruanda, Camboya y las matanzas de Oriente Medio de nuestros días no podemos archivarlas en el lado opaco de nuestra memoria.

Me parece una indecencia que los iraquíes, libaneses, palestinos o israelíes, todas las víctimas de la violencia sectaria, se queden en las hemerotecas o en los noticiarios como archivando piezas de un museo.

La historia no se hace sino que se rehace, se enriquece con nuevos datos y hechos que han pasado, con las intenciones de quienes la protagonizaron, con las ideas muchas veces perversas que llevaron a las grandes desgracias de la Humanidad.

Hay que rescatar la verdad lo más objetivada posible de lo que ha ocurrido. Y contarla. Para que no se repita. Pero me parece que la verdad está condenada a un perpetuo exilio.Nos molesta hasta el punto que a veces provoca la burla y hasta el odio.

La verdad, a veces, no es políticamente correcta. Es despreciada en nombre de un país, de un gobierno, de una idea. Lamentable.

Como si la verdad quedara encerrada en los cenáculos de los poderosos, de los sabios, con una codificación hermética indescifrable. Es entonces cuando la mentira campa por sus respetos y nos envuelve a todos con formas que parecen verdaderas.

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 20 de juliol de 2007 per Josep Arasa

LES ABSURDITATS DE L?ESTIU I EL NEGUIT DEL TURISTA

Deixa un comentari

En aquests mesos la pregunta habitual ?i que faràs aquest estiu? esdevé un insult a la intel·ligència i un missatge consumista.

Ho pregunta el company, el cambrer, la botiguera, la xafardera coneguda, i fins i tot el veí de l?escala, (els amics, si ho són,  ja no fan aquestes preguntes). Tothom ha de fer alguna cosa aquests dies i tothom ho ha de saber. Tots hem de consumir turisme, igual que a les festes nadalenques hem de consumir regals, o per any nou i les revetlles hem de patir una festa grossa.

Hi ha quelcom d?obscè i brut en el turisme (Xavier Montanyà), en aquest sentit de ramat que els obliga a emportar-se les imatges estereotipades com el trofeu gràfic que és mostrarà davant dels companys, cambrers, botigueres, xafarderes i demes personatges de l?espècie humana. El turista sense testimoni és un orfe sense sentit.

Davant la pregunta impertinent, hem sento un nòmada sedentari, un mirador empedreït, un nostàlgic del viatge com la gran universitat de les mil cultures. El viatger, és aquell que fa del seu passeig tota una novel·la d?experiències i intercanvis culturals, que s?emporta mil sensacions viscudes i es invisible pel territori que trepitja.

El veritable viatge esta en cada un de nosaltres.

Cal trencar amb la decimonònica fascinació pels demes llunyans, els espais extravagants i el consum desmesurat de quilòmetres, perquè per a rars, veritablement rars,  ?nosaltres?.

Tal hi com afirma Marc Augé ?potser el nostre treball més urgent sigui tornar a aprendre a viatjar, en tot cas a les regions més properes a nosaltres, a fi d?aprendre de nou a veure?

I si aquest aprenentatge utòpic regeix, haurem trencat una de les fons de consumisme més importants, i treballat per un món molt més sostenible, lliure i culte.

 No reivindico el viatge en front del ?fer turisme? per una raó romàntica o defensora de una visió poètica del estiueig, avui ja ningú nega els efectes negatius generats pel turisme sobre les ?tres ecologies? (Fèlix Guattari): l?ecologia natural o del medi ambient, l?ecologia social de les formacions o grups humans, i l?ecologia mental o de les subjectivitats. Conseqüentment,  ningú posa en dubte les influencies del turisme sobre les cultures locals, que en cap cas no son practicades pels turistes malgrat la interacció que és genera; ni els impactes disfuncionals pels pobles amfitrions degut a les asimetries culturals, econòmiques, i fins i tot polítiques que és posen en marxa amb la recepció dels turistes.  

Però soc pessimista, i malgrat que augmenti la consciència de que la terra i les nostres cultures son fràgils, i de que estan sotmesos a mil agressions, la força consumista del turisme ja no és deturarà. En front d’aquesta onada ens calen més actituds personals i demanar solidàriament una culturització social que recuperi el sentit de veure.

Entretant, els hi proposo per aquest estiu, que agafin un bon llibre, busquin una figuera silenciosa,  triïn una cadernera per companyia i, certament, tenen  assegurat un gran i econòmic viatge.

I als emprenedors els hi regalo una idea, crear establiments de recuperació per que els turistes puguin reposar de l?esgotament que els representa fer de turista durant l?estiu. Serà un espai mes de consum, dotat d?aparells de reproducció de fotografies i sales de reunió on els estressats turistes podran reunir espectadors ?afins o assalariats- per mostrar públicament les seves aventures i gaudir del repòs que tenen merescut. La factura del centre de recuperació ja podrà estar integrada en el mateix crèdit bancari de l?excursió.

 BON ESTIU¡¡¡¡¡¡¡

 

 

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 19 de juliol de 2007 per Josep Arasa

ESTAT CATALÀ I EL SEU PRESIDENT VITALICI

Deixa un comentari

L’ultima vegada que coincidirem amb el president d’Estat Català –en aquell moment no sabia que fos la darrera de la temporada, d’haver-ho sabut m’hagués posat un uniforme militar mig arnat i unes quantes condecoracions comprades als Encants- era una diumenge primaveral i ell estava acompanyat de quatre avis més, venen fotografies i llibres tronats en una parada del SEU partit a les rambles de Barcelona. Una imatge casposa, no gaire vital, i repetida

Demà, 18 de juliol de 2007, ferà 85 anys que Francesc Macià va crear Estat Català. És el partit més antic del nostre país. Una llarga historia que ha donat grans combatents a la lluita per la independència nacional. Poc temps després de la seva creació ja va esdevenir il·legal amb la dictadura de Primo de Rivera i l’any 1925 va organitzar l’atemptat contra Alfons XIII  (Complot del Garraf), i va protagonitzar els fets de Parts de Molló que avortà la gendarmeria francesa.

L’any 1931, Estat Català juntament amb el Partit Republicà Català i el grup de l’Opinió crearen Esquerra Republicana de Catalunya. Però l’any 1936 EC ja es va separar. Durant la darrera guerra (36-39) EC va formar unitats de combat pròpies com el Regiment Pirinenc nº 1 de Catalunya,

la Columna Volant o

la 132 Brigada Mixta. Durant

la Segona Guerra Mundial es va integrar al Front Nacional de Catalunya, fins que l’any 1947 van decidir abandonar. Durant el franquisme EC es va reorganitzar a França.

El 16 de setembre de l’any 1977, EC va recuperar la seva legalitat amb en Josep Planchart com a cap. Es van presentar a les eleccions amb molt pobres resultats. Des de llavors fins ara el partit ha estat governat d’una manera molt personalista, com si es tractes d’una finca privada, per  el que avui és el seu president (recolzant a Convergència i Unió en la majoria d’escomeses).

Des de la seva legalització EC ha estat un “cremador” de persones que il·lusionades amb el passat històric del partit han volgut integrar-s’hi. La manca de formació i d’un mínim criteri democràtic del seu president -que vulnera obertament qualsevol acord pres pels organismes del partit quan no és del seu grat-,i d’una estructura interna adaptada a les circumstancies actuals, han provocat que EC sigui un partit marginal que esta dilapidant el seu gloriós passat.(www.estat-catala.net)

Sembla ser, que un grup de persones esta intentant treure tanta caspa i les maneres autoritàries del personatge, i estan refent EC. (www.estat-catala.cat)

Possiblement Catalunya no necessita més sigles, però el que tampoc ens mereixem és que un partit tan important per a la nostra historia estigui en mans histriòniques, i caduques, a les que cal agrair el seu passat llunyà.

I, malauradament a casa nostra, encara queda alguna altre institució històrica que s’està morin en vida per culpa del personalisme exacerbat del seu responsable. Popularment els hem consentit la seva existència per la falsa necessitat que tenim totes les cultures minoritzades de crear mites i l’erroni concepte que es te de

la caritat. Ja fa masses anys que necessitem de la sinceritat i l’autocrítica per evolucionar.

Fa temps que hauríem d’haver oblidat “el políticament correcte” i haver denunciat públicament i sense embuts aquest assassins culturals. Tanmateix, aquests personatges mediocres, no mereixerien aquestes ratlles si no fos per la importància de les entitats que manipulen.

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 17 de juliol de 2007 per Josep Arasa

GREENPEACE DENUNCIA QUE 6,4 MILIONS D’ESCOMBRARIES VAN A PARAR AL MAR CADA ANY

Deixa un comentari

La organització ecologista presenta un informe que desvetlla que la Mediterrània posseïx la major quantitat d’escombraries en els seus fons de tots els mars del planeta

Greenpeace ha presentat aquest matí a Barcelona a bord del Rainbow Warrior l’informe Contaminació per plàstics en els oceans del món. Segons la informació recopilada pels científics de la organització ecologista, les dades disponibles indiquen que 6,4 milions de tones d’escombraries arriben als oceans cada any, dels quals entre el 60 i el 80 % són plàstics. El Programa de Nacions Unides per al Medi ambient, el PNUMA, estimava en 2005 que existien fins a 13.000 fragments de plàstic per quilòmetre quadrat en els oceans.

El 70% de les escombraries es troba en els fons marins. El Mediterrani Noroccidental (zones properes a les costes d’Espanya, França i Itàlia) és la zona del planeta amb major quantitat d’escombraries en els seus fons, 1.935 unitats/Km2. El Mar Carib,    les costes d’Indonèsia, Mar Cèltic (Irlanda), Mar del Nord, Golf de Lleó i Golf de Biscaia, són altres zones amb gran acumulació d’escombraries en els seus fons marins.

Els impactes d’aquests abocaments són diversos, i van des de l’emmallament d’animals marins tals com tortugues, cetacis i foques, la ingestió de plàstics, o la introducció d’espècies invasores, que arriben ?a bord? dels mateixos. La bibliografia registra 267 espècies marines diferents afectades per aquests plàstics. Per exemple, un estudi realitzat al Mediterrani espanyol va trobar que el 75% dels individus analitzats de l’amenaçada tortuga babaua presentaven ingestió per plàstics. La ingestió d’aquestes escombraries pot bloquejar el tracte digestiu i impedir que els animals s’alimentin correctament fins a provocar la seva mort.

?La contaminació per escombraries està empitjorant la situació d’espècies que es troben ja críticament amenaçades. Entre la sobrepesca, la pèrdua d’espais costaners, la contaminació i els impactes del canvi climàtic, que es preveuen especialment severs en la regió, el Mar Mediterrani s’està buidant cada vegada més?, ha declarat Sebastián Losada, responsable de la campanya d’oceans de Greenpeace.

En les últimes dècades la quantitat de plàstics i de materials sintètics produïts ha augmentat considerablement. Les propietats que han proporcionat l’èxit a aquests materials, com la seva resistència i l’elevat temps necessari per a la seva degradació, impliquen també que quan són abocats al medi ambient la seva presència es perllonga durant dècades, causant un tipus de contaminació molt persistent.

El 80% de la contaminació per escombraries té el seu origen en terra ferma, principalment a través de les xarxes de sanejament, activitats industrials, o del turisme costaner. Entre les solucions a aquest problema es troben:

    * Afrontar els residus al mar des del seu origen (polítiques de residu zero)
    * Incrementar les operacions de neteja de la costa i el jaç marí
    * Millorar i aplicar els sistemes de depuració
    * Engegar polítiques educatives i de sensibilització amb una major implicació de les administracions, les empreses i la ciutadania
    * Complir les legislacions internacionals i nacionals relacionades amb l’abocament d’escombraries als mitjans fluvial i marí.

?El mitjà marí sofreix un intens i considerable procés de contaminació per l’abocament d’escombraries al mar. Si alguna cosa aquesta clara és que estem ofegant el mar en plàstics. Encara que s’augmentin les despeses en neteja de platges i fons marins les escombraries tornen amb insistència. Per això, cal abordar el problema des del seu origen i afrontar un canvi cultural que ens faci assumir que el mar no és un abocador?, ha declarat Mario Rodríguez, Director de Campanyes de Greenpeace.

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 16 de juliol de 2007 per Josep Arasa

ERC DUES ESTRATÈGIES

Deixa un comentari

Post del bloc de Josep Pinyol, molt oportú en aquest moment en que en Puigcercos -a l’Avui- i en Carod -a Catalunya Radio- parlen per no canviar rés.

"Carod ha agraït al secretari general d’ERC, Joan Puigcercós, que li reconegui que sempre tindrà un lloc destacat dins del partit i li ha tornat la floreta assegurant que "també Puigcercós tindrà sempre" aquest paper." Europa Press

Després del fracàs del nou Estatut, després dels resultats de les eleccions al Parlament i les municipals, tots els partits catalans estan abocats a analitzar l’estratègia a seguir enfront a l’Estat Espanyol. ………
    En aquest debat només hi ha dues posicions possibles: la primera, que consisteix en el ?desplegament del nou Estatut?, defensada per totes les direccions actuals de tots els partits. Les variacions són petites: el PSC defensa formar part del PSOE i influir-hi des de dins; la direcció actual d’ERC defensa congraciar-se amb el PSOE mitjançant el govern tripartit a la Generalitat; Convergència i Unió divergeixen sobre les condicions per entrar en un futur Govern Zapatero. Contra aquesta política de pidolar es presenta la segona estratègia, a llarg terme, de recuperar el sentit de la dignitat i el dret del nostre poble, de preparar-lo per assumir una lluita política i de mobilització de llarga durada per a resoldre el ?conflicte? entre la nació catalana i un Estat Espanyol que ens atorga un tracte de ?colònia?. Aquest segon plantejament, conseqüència inevitable dels plantejaments sobiranistes, el defensa en solitari la tendència Reagrupament.cat i Joan Carretero.

      La primera estratègia és la que s’ha seguit des de la legitimació per totes les forces polítiques catalanes excepte ERC de la Constitució de 1978 i de l’Estatut de 1979, la descrita per Jordi Pujol amb la frase ?peix al cove?. És l’estratègia còmoda i fàcil: no exigeix sacrificis, evita els conflictes, no crea situacions límit. Però és la que ha portat a l’actual procés galopant de desnacionalització i provincianització. En sabem els resultats: l’espoli fiscal de més de 12.000 milions d’euros anuals; la invasió contínua de competències des de l’administració espanyola, el model televisiu i de mitjans de comunicació que arracona l’ús social del català i ens ompla de programes-escombraria, el descontrol de la immigració extracomuntària. Van ser tots aquests mals els que van justificar la redacció d’un Nou Estatut d’Autonomia. La reacció de l’Estat i la societat espanyoles a les modestes demandes catalanes va ser la pitjor campanya anticatalana des de la invasió franquista. El nou Estatut ha estat l’aplicació de la màxima de El Gatopardo: ?cal canviar-ho tot per tal de que tot continuï igual?. Continuar tres dècades més amb aquesta estratègia és condemnar la nació catalana a la desaparició.

     La segona estratègia, la de Reagrupament.cat, és rupturista i representa trencar amb totes les rutines polítiques i les inèrcies socials des de la Transició. Per això serà escarnida i, fins i tot ridiculitzada. No ofereix un camí fàcil sinó costerut. Tanmateix un camí possible, perquè més d’un centenar de nacions oprimides han aconseguit el seu Estat en el darrer segle. Amb la seva lluita, des de la Declaració del President Wilson l’any 1917, han obert una via democràtica que ha creat una legislació internacional que dona suport al Dret a l’Autodeterminació. Aquesta via és a la que hem de recórrer, perquè en la del desplegament estatutari l’Estat Espanyol sempre és alhora jutge i part interessada. ….

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 16 de juliol de 2007 per Josep Arasa

EL FOIX I LES MESURES PER L?ESTALVI D?AIGUA

Deixa un comentari

Amb un profund recolzament a les mesures que dicta l?administració per a l?estalvi de l?aigua, em pregunto: perquè no és fa res per aprofitar l?aigua del pantà de Foix?.

 El pantà del riu Foix esta situat en el terme de Castellet i la Gornal i gairebé  sempre ple. Avui (14/07/07) esta al 86.6% de la seva capacitat, molt per sobre de la mitjana nacional. Habitualment esta entre el 90 i el 99%. Això succeeix perquè l?aigua del Foix no s?aprofita per rés.

El riu, que no és cabalós i molt estacionari, neix a la serra de la Llacuna sota el santuari de la Mare de Déu del Foix, travessa la plana penedesenca rebent aigua de les rieres de Pontons, de Vilobí i de Mermellar. Aboca les seves aigües al pantà, abandona l?antiga llera que el portava fins a la Mediterrània al terme de Cubelles, i crea un paisatge idíl·lic a l?entorn del castell de Castellet.

La historia va donar al riu un paper de frontera entre la Catalunya Vella i la Nova, i segles després, amb la suor de molts treballadors penedesencs que fugien de la gana de la fil·loxera ?entre d?altres el meu avi– és va construir  una pressa (inaugurada el 1928) que barrava el seu pas i obria la porta al subministrament d?aigua de boca a Vilanova i la Geltrú i un cert teixit de regadiu al Penedès Marítim (actualment Garraf).

La desídia administrativa i la contaminació del riu van fer perdre l’utilitat del pantà, i avui és un llac inútil. Ple de llot en el seu fons, les comportes barrades, els filtres d?aigua inutilitzats i sense altre explotació turística que la pesca de quatre carpes.

Els anys 70 del segle passat, és va parlar de la seva regeneració amb un pla arriscat que consistia en abocar moltes tones de calç viva dins l?aigua per tal de liquar el fons del pantà. Eren èpoques en que ningú pensava en els danys ecològics i la salut de les pobres carpes. Posteriorment va entrar en un pla d’aprofitament, no desenvolupat, com dipòsit intermedi del transvasament de l?Ebre cap a Barcelona.

Avui el pantà de Foix es tan sols una dada estadística, un bon  criador de mosquits, un espai agradable i un oblit administratiu. Una administració  que preocupada per l?aigua que gota a gota es perd per les aixetes, oblida els milions de litres d?aigua que es perden, per evaporació, esquerdes  i desídia, emmagatzemats al pantà del Penedès.

http://ense.gencat.es/aulanet/ud/socials/penedes/parc_foix1.htm

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 14 de juliol de 2007 per Josep Arasa

ATENCIÓ AMB EL NACIONALISME RUS

Deixa un comentari

Interessant article sobre l’evolució política de Rússia. Del bloc del periodista Lluís Foix, director de "La Vanguardia digital" i ex-director de "La Vanguardia"

Resurgimiento nacionalista en Rusia

Cuidado con Vladimir Putin y cuidado con Rusia que alguien pudo pensar que tardaría generaciones en recuperarse de la humillación sufrida por sus propias debilidades con la desmembración de la Unión Soviética en los años noventa.

Perdió la guerra fría sin haber disparado un solo tiro. El hundimiento de un imperio de aquellas magnitudes no pensaba verlo en mis días. Y se produjo desde dentro de la mano de sus propios dirigentes, de Gorbachev primero y de Boris Eltsin después.

Pero un país de la importancia de Rusia en la historia del mundo puede haber perdido una gran batalla. Pero no la guerra. Rusia vuelve a asomarse al mundo. Tiene las llaves de la grifería energética de Europa en sus manos y es imprescindible para combatir el rampante integrismo islámico en su versión terrorista.

Ha apaciguado al despistado y militarista presidente Bush que al ser preguntado qué pensaba de su compañero de pesca, ex agente del KGB, Vladimir Putin, inspirador de la eliminación de periodistas críticos, autor de matanzas en Chechenia, dijo que "creía que le decía la verdad".

El despertar de Rusia tenía que venir del nacionalismo patriota. Siempre es igual. Sólo hay que ver cómo se resucita la memoria histórica reciente en un manual oficial que ha sido distribuido a todos los maestros de Rusia y que ha sido presentado por el propio presidente en un acto oficial.

Se dice que el libro no es un manual obligatorio. Pero está bien visto por el Kremlin y por Putin. Algunas transcripciones son interesantes para conocer el pensamiento del presidente y de los historiadores que han confeccionado el texto:

"Se pueden encontrar cada vez más síntomas del colapso de las democracias.. Cada vez hay más elecciones que se asemejan a las rebajas de los almacenes. No se debe olvidar que Hitler subió al poder en Alemania a través de medios completamente democráticos".

"Esencialmente, la entrada en el club de las naciones democráticas supone una rendición de parte de nuestra soberanía nacional a los Estados Unidos".

"La principal tarea estratégica de Estados Unidos es ampliar su influencia política bajo el slogan de monitorizar la observancia de las libertades políticas y los derechos humanos"

"Stalin ha sido el líder soviético con más éxito de la historia por haber industrializado el país y por haber ganado la Segunda Guerra Mundial. "

"Las purgas del Gran Terror de 1937, ordenadas por Stalin, se calcula que fueron ejecutadas unas 700.000 personas, no fue tan atroz como las barbaridades cometidas por otras naciones, como Estados Unidos en el uso de la bomba atómica".

"La victoria de Estados Unidos en la guerra fría fue una cruel paradoja para Washington. Pretendieron que todos los países del mundo siguieran sus reglas pero muchos estados no han estado dispuestos a someterse totalmente a un solo gobierno".

Es comprensible la reacción de una gran potencia humillada por su propia incapacidad en satisfacer las necesidades básicas de sus propios ciudadanos. Pero quienes tengan la esperanza de que Rusia se convierta en una democracia, tienen que esperar mucho más tiempo.

http://foixblog.blogspot.com/

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 13 de juliol de 2007 per Josep Arasa

LES PERES QUE FLOREIXEN o Histories d’Occitània

Deixa un comentari

"Èsser Occitan es una pòrta dubèrta sul futur e un acte de fe dins la dignitat de l’òme" Robert Martí 

Fragments del discurs de Robert Martí -en aquell moment President del Institut d?Estudis Occitans- en motiu del cinquantè aniversari de l?entitat (1995), que ajuden a apropar-nos a la nació veïna. En Robert Martí es un complert intel·lectual occità que te la virtut de ser fidel al seu país. Si la seva pàtria fos un altre, avui el seu nom estaria en els llibres de text. Ell, com tan altres, paga el preu de ser occità.

?Vaquí mila ans que caminam, mila ans d?auratges e de tempèstas, mila ans de fuòcs e de cendres, mila ans de lenhièrs e d?inquisicions, inquisicions de totas menas, religiosas, laïcas, politicas. Mila ans que caminam, volontaris e caparruts sus la sola tèrra que nos demòra, la sola patria que podem abitar: vòli parlar de la nòstra lenga. Mila ans de nomadisme immobil que nos faguét estrangièr sus nòstra tèrra. Mila annadas que nos meneron del sègle d?aur dels Trobadors, a l?ora sorna de la vergonhosa caça de pateses….Mila ans que caminam e l?òm s?estonariá de nos trapar cansats?.

Mas sètz aquí, amics, portats per una fe, mai fòrta que l?istòria, rics de volontat, obrièrs pacients d?una reconquista capuda. L?ostal que bastissèm, cent còps los nos destrantalhèron, mas cent còps lo tornèrem quilhar……

La cultura se decreta pas per tèxtes administratius, la cultura se farga al quotidian a l?espròva de la vida. La cultura occitana de uèi es a nosautres de l?inventar, non pas en imitacion, mas en dialòg amb las autras culturas que portam amb nos, bon grat, mal grat……

Ai enveja de vos parlar de l?òme….per los que aguèron l?astre de nàisser pas vièlhs al breç…  Pichon ….me disiá mon paire…vèni qu?anirem al suc, véser florir las pèiras!!!.

Siá per malastre, sia per asard, jamai cap floriguèt pas,…

Amb los ans, ven l?experiéncia, se a vint ans èri segur que las pèriras florisson pas, uèi a cinquanta soi luènh de n?èsser tan solid.

Mon paire, el, jamais dobtèt pas….D?autras voses, i a sèt cents ans, nos anonciavan que ?tornariá verdejar la laurièra?, sem a l?auba de la Prima, veirem ben se verdejarà….

N?en va de l?occitan coma de las pèiras, las flors se fan esperar, mas cossí èra doç de caminar de la man del papà. E se l?anar èra mai que la flor, lo camin mai que l?estepa, e l?espèr mai que la Prima?….

Deman tot es encara a inventar, nos cal fargar los apleches de nòstre futur, la batèsta serà benlèu jamai ganhada, mas serà jamai perduda, mai fòrt que tot es lo besonh de caminar, ….. e comprendretz qu?aviatz rason de creire a las pèiras en flor."

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 12 de juliol de 2007 per Josep Arasa

PER UN CODI DE CIRCULACIÓ IGUAL PER A TOTHOM

Deixa un comentari

Com cada any, en aquesta època, travessen el nostre país milers de cotxes en direcció als països del Nord de l?Africa.

La majoria van sobrecarregats amb multitud d?andròmines que emplenen el  vehicle i  sobredimensionen el porta-paquets fins a alçades astoradores que complementen amb un reguitzell de bicicletes, i el desestabilitzen fins a fer reduir la seva velocitat. Tan sols veien la carrega que porten, ja fan por.

Avui he fet l?autopista AP7 tot seguin un d?aquest paquets amb 4 rodes, i veien com un cotxe dels Mossos d?Esquadra anava al nostra costat sense fer res per evitar la inseguretat que produïa.

Passats alguns quilòmetres, un grup de persones reposava al voral  de l?autopista, algunes amb actitud de pregaria, cap d?elles portava l?armilla tal com és preceptiu. Els Mossos han reduït la velocitat, han posat l?intermitent i en arribar a la seva alçada han tornat a accelerar i seguir el camí.

Crec que és important que les retolacions de l?autopista és facin amb àrab, tal hi com succeeix; crec que és important que al passar la frontera es doni tota la informació possible, però considero intolerable que s?apliquin dues vares de mesurar el codi de circulació, diferents segons quin sigui l?origen del cotxe i dels ocupants; malgrat que els vehicles o les persones siguin insegurs i comportin un risc evident.

Un dia em van multar ?justament- en un trajecte de 4 quilòmetres, perquè duia en el meu cotxe uns tubs que sobrepassaven la llargada màxima permesa. Perquè no s?impedeix la circulació a aquest vehicles que van tan sobrecarregats i excedeixen del pes i l?alçada màxima permesa?.

El respecte per totes aquelles persones que es veuen obligades a venir a treballar a casa nostra no ha d?impedir vetllar per seguretat de tothom, ni l?aplicació igualitària del codi de circulació.

Per favor, que ningú titlli aquest comentari de racista, perquè -per la seva pròpia seguretat- els primers beneficiats en el compliment  d’aquestes mesures, son els propis  ocupants dels vehicles, que, a més, fan trajectes esgotadors a temperatures estiuenques, fent del desplaçament cap al seu país d?origen un joc molt arriscat.

Cal esperar un altre accident greu perquè la policia catalana intervingui?

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 11 de juliol de 2007 per Josep Arasa