Josep Arasa i Ferrer

El castell, l’església i el cementiri de la Bleda estan al municipi de Santa Margarida i els Monjos (Penedès).

El castell de la Bleda, està documentat des de 1121, i s’hauria construït durant la consolidació del Comtat de Barcelona al sud del Llobregat. El 1334 hi era senyor Ramon d’Espitlles. Joan I el va vendre el 3 d’octubre del 1381 a Pere Febrer. L’any 1600 era de Critòfol d’Icard.

Des de 2016 el Castell de la Bleda és propietat de la Família Torres que ha efectuat diverses intervencions arqueològiques dirigides per l’arqueòleg Xavier Esteve. A les excavacions s’han trobat evidències d’ocupacions de ibers i romans i la base d’una torre de defensa medieval.

L’arqueòleg defineix el conjunt arqueològic del Castell de la Bleda com “un compendi de 2.500 anys d’història vitícola sense interrupcions. Segons Esteve, el jaciment ‘La Bleda’ és un assentament iber-romà d’entre els segles V i III aC, conegut des dels anys 30, quan es van documentar les primeres troballes de material ceràmic que confirmaven l’existència d’un petit assentament rural dels ibers i, posteriorment, d’una vila romana. Les evidencies de l’assentament ibèric consisteixen en algunes sitges que s’han trobat sota una de les estances de la casa. La presencia de materials constructius d’època romana apunten a l’existència d’una vila de fa 2000 anys. Esteve es mostra esperançat davant la possibilitat de descobrir noves restes perquè la superfície excavada no arriba ni ha una tercera part de l’espai amb més potencial arqueològic.

De l’any 994, a l’Alta Edat Mitjana, data el primer esment documental del topònim de la Bleda, on ja es parla de l’existència de vinyes en aquest paratge.  El senyoriu del castell aviat explotaria els terrenys de l’entorn amb la construcció d’un molí.

La base de la torre de defensa medieval descoberta podria datar de la segona meitat del segle X o principis del segle XI ha resultat sorprenent tant per la forma que presenta, molt poc freqüent, com per les seves dimensions. La part conservada de la torre consisteix en una estructura massissa de pedres i morter de calç amb dos extrems semicirculars units per segments rectilinis, que mesura nou metres de llarg per sis d’ample.

La seva situació enmig de la plana penedesenca es troba plenament justificada es tracta d’un emplaçament estratègic, amb ampli control visual del seu entorn, just sobre el riu Foix, en un punt des del qual es controlen algunes de les principals vies de comunicació de la plana. Els dos potents murs que s’adossen exteriorment a la torre, així com un paviment empedrat també exterior, fan pensar que les fortificacions d’aquesta torre es van anar ampliant fins a esdevenir un autèntic castell.

Acabada l’Edat Mitjana, és probable que el castell deixés de ser una fortificació per a transformar-se en una masia. L’edificació de planta quadrada de grans dimensions que ha perdurat fins a l’actualitat s’hauria construït a finals del segle XVII sobre les ruïnes del castell i de la possible masia posterior, mantenint el nom original de Castell de la Bleda.

La fesomia actual de l’edifici respon a les obres realitzades el segle XIX. Està format per planta baixa, pis i golfes, amb coberta de teula a quatre vessants. La distribució interna de la masia és organitzada al voltant d’un pati interior, antigament descobert. La façana principal presenta una composició pràcticament simètrica amb porta d’accés d’arc de mig punt adovellada, balcó centrat al primer pis i golfes amb cinc obertures, d’arc de mig punt la central i d’arc rebaixat les laterals.

El Castell de la Bleda és un dels edificis de Santa Margarida i els Monjos declarat bé cultural d’interès nacional.

Darrerament SMiMonjos ha sigut noticia per les presumptes actuacions d’un policia municipal amb menors, però l’actuació electoralista del seu consistori socialista mereixeria esdevenir diàriament portada. A SMiMonjos es dediquen molts més diners a festes, a carrils de bicicletes que no porten en-lloc, o arranjament de rotondes, que a la lluita contra l’atur.

A SMiMonjos, aquest mes d’agost, 63 treballadors més han anat a l’atur. Ja són 427 els aturats en un municipi de 7.600 habitants, un 17,31% més que l’any anterior a la mateixa època

A la comarca de l’Alt Penedès el percentatge d’aturats d’aquest més d’agost és del 10,21% . A Sant Sadurní les persones sense feina són el 7,98%, han reduït la xifra d’atur l’1,17% respecte el mes anterior. A Gelida del 11,34%, el que representa un 0,26% més que el mes de juliol. A Vilafranca el percentatge d’aturats és del 10,43%, un 0,10% menys que el mes anterior. Santa Margarida i els Monjos a finals d’agost tenia el 12,29% d’aturats, el 3,64% més que el mes de juliol. Xifres que continuen situant a SMMonjos -des de fa anys- al cap d’amunt d’aquest trist rànquing.

“Pa i jocs de circ”, això és el que seria denunciat al segle I dC pel poeta Juvenal en una de la seves Sàtires,  amb la famosa expressió panem et circenses. A Santa Margarida i els Monjos l’ajuntament ha trobat, durant els darrers 40 anys de govern socialista, la formula per oferir-ho. Possiblement, perquè les persones aturades voten menys i amb una ajuda social ja esdevenen agraïts?. Certament, aquests no es el millor escenari per afrontar la propera recessió que els estudiosos pronostiquen.

El Penedès viu temps difícils, temps decisius. Moments determinants pel seu futur. Des de fora han projectat pel Penedès una central de distribució logística -el Lògis Penedès-, el gran polígon industrial de Cal Vies, el Quart Cinturó, l’autovia A7, un augment desmesurat de trens de mercaderies, i es pateix un preu del raïm ruïnós. Amb aquestes circumstàncies -afavorides per algun partit polític o grup econòmic- el futur del Penedès es perfila negra com el pati reculat de Barcelona, amb la conseqüent pèrdua d’identitat.

Cada gra de sorra que ajudi a resoldre alguns d’aquets problemes serà benvingut, però creure que la solució del Penedès passa -tan sols- per una declaració retòrica d’alguns ajuntaments per a qui els pagesos no han existit fins ara, ajuntaments que han menyspreat el paisatge, o han utilitzat els creixements provocats per les industries pel seu benefici electoral, és fer volar coloms.

Algú de debò creu que el problema del preu del raïm al Penedès s’arreglarà sense un control de la producció -quantitat i qualitat- de la DO Cava que controla el govern d’Espanya?. I algú creu que els grans elaboradors pagaran més el raïm perquè alguns ajuntaments ho reclamin?. Algú creu que un pagès no vendrà la seva vinya a bon preu malgrat que aquest any augmentin el preu del raïm?. Les necessitats del Penedès van més enllà de la reivindicació puntual, els problemes que té la vegueria són amplis i complexes, i les solucions també ho han de ser. “Quan el savi assenyala la lluna, el neci mira el dit”, malauradament hi ha institucions que tan sols es miren el dit.

Segons els estudiosos són exemples paradigmàtics d’aquest desgavell SMiMonjos o l’Arboç, on una industrialització desaforada, amb el corresponent creixement social, han capgirat la convivència. Les dues localitats tenen ajuntaments que no han respectat el territori quan han planificat les vies de comunicació, quan han potenciat els polígons industrials que actualment tenen moltes naus buides (al Penedès existeixen 6.000 ha d’espais industrials sense desenvolupar), ni quan han omplert les àrees  urbanes amb habitatges impersonals sense identitat ni relació amb les construccions genuïnes del país, etc, etc..

Quan l’últim cep sigui arrancat, quan el darrer arbre fruiter sigui tallat, quan totes les rieres estiguin contaminades com el Foix, tan sols llavors entendrem que el diner no es menja.  Alguns partits  -per profit electoral o econòmic- no ho han entès i han girat l’esquena al Penedès. Han hagut de ser les associacions veïnals, les plataformes de base, les entitats ecologistes, les que han esdevingut la punta de llança de la salvaguarda del territori.

L’única alternativa possible pel Penedès és l’elaboració d’un pla global que respecti la seva identitat, i transformi la vegueria amb el gran parc agroalimentari proper a la ciutat comtal, seguin l’exemple dels que existeixen a Milà o a Londres. Un pla que allunyi els especuladors i els oportunistes, permeti als pagesos viure del seu treball i als seus habitants ser part integral del paisatge.

Ja estem en una de les pluges d’estrelles més importants de l’any, Les Llàgrimes de Sant Llorenç o els Perseids El fet que és estiu, i la possibilitat de gaudir més de la nit i de la fresca fa que milers i milers d’ulls esperin el pas d’un estel fugaç i que, qui més qui menys, es quedi embadalit i demani un desig.
A #SMMonjos el lloc ideal per veure-les és a l’ermita de Sant Llorenç de la Senabre. L’ermita és romànica i ja està documentada des de l’any 992. A Flickr podem llegir que malgrat la restauració que va fer la Diputació de Barcelona “Només es conserva, semialçat, l’absis de planta semicircular ….. Tots els voltants i l’interior de l’edifici estan envaïts per la vegetació de pins i garric. No hi ha cap camí marcat ni reconeixible per a accedir-hi. L’accés és difícil perquè els boscos circumdants estan molt bruts”. A SMMonjos l’interès cultural de l’ajuntament és tan sols electoral, i així ens trobem amb la trista deixadesa en que es mantenen els monuments municipals inclosos dins a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Malgrat tot, no oblideu que aquest pròxim cap de setmana és ideal per veure els estels. La raó principal és que la nit àlgida de pluja d’estels, la del 12 al 13 d’agost, gairebé coincidirà amb la nit de lluna plena, que serà el dia 15. Per aquest motiu, avanceu l’observació de les estrelles al cap de setmana i a pesar de les dificultats, pugeu a Sant Llorenç de la Senabre.

A SMiMonjos (Penedès) aquesta setmana comença el cicle de festes majors amb la FM d’Els Monjos, seguirà la de la Ràpita per acabar, entrada la tardor, amb la de Cal Rubió.
La Festa Major d’Els Monjos coincideix amb la publicació de les dades d’atur del mes de juny. El municipi continua tenint el percentatge d’atur més alt. El mes de juny a SMMonjos hi ha l’11,98% dels treballadors aturats. A Sant Sadurní hi ha el 7,63% d’atur, a Vilafranca el 10,26% i a Gelida l’11,20%.
La pitjor de les dades és l’evolució anual de l’atur. A Gelida entre el mes de juny de 2018 i el mateix mes de l’any 19 l’atur ha baixat el 0,66%, a Vilafranca ha disminuït el 0,53%. A SMMonjos hi ha més persones aturades, ha augmentat l’1,20% en el darrer any.
Una situació repetida que hauria de comportar un canvi de les estratègies municipals en la lluita contra l’atur i, malauradament, no és així. De l’atur, i de les ocupacions d’habitatges, són dos temes dels quals l’equip de govern no en parla mai. De les festes si.
Amb el sentiment d’impotència que comporta aquesta greu situació, volem expressar la nostra solidaritat amb aquelles persones que no tenen feina, i desitjar la millor Festa Major d’Els Monjos als qui la poden o la volen celebrar.

Benvolgudes veïnes i veïns de Santa Margarida i els Monjos.-

El diumenge són les eleccions municipals, avui les urnes encara estan buides Diumenge els veïns i les veïnes decidirem el futur del nostre municipi, d’Els Monjos, de la Ràpita, de Muscarola, de Cal Claramunt, de Puigdeser, de Cerdanyola, de Cal Rubió, de la Riba, de la Rovira, de Ferran i de Cal Salines.

Des d’Esquerra tenim clar que després de 40 anys del mateix govern municipal, és l’hora del canvi. És l’hora de portar aire fresc a la Casa de la Vila, de portar la democràcia i la transparència a l’Ajuntament, i d’administrar-la amb una voluntat de servei i de respecte per a tots i totes. Amb els vostres vots i un profund sentit treball seré l’alcaldessa de tothom, dels que em votin i dels que no em votin,

Avui les urnes estan buides; diumenge, lliurement omplim-les de dignitat, d’aire fresc, d’esperança, d’il·lusió, de vots que apostin pel canvi i per un municipi del que tothom es senti orgullós, tal com vam fer a les passades eleccions generals. Som el vot útil per portar aire fresc a l’ajuntament.

Gràcies, per fer realitat el somni.

.

Ha estat un plaer aquesta legislatura. Sempre és una decisió transcendent posar-se al servei dels veïns i veïnes del municipi. Servir als veïns, i com a conseqüència a la nostra nació, es el més gran orgull que pot tenir un demòcrata.

Durant aquests quatre anys a nosaltres com a persones i com a representants d’Esquerra hem aprés moltes coses, entre d’altres com no volem que es gestioni aquest ajuntament. Es evident que al llarg de 40 anys al municipi vostès han fet coses, que quan nosaltres gestionem la Casa de la Vila evidentment respectarem, però hi ha actituds i actuacions que no  mereixen altre cosa que la nostra repulsa i denuncia.

Hi ha concepte que s’ha posat de moda actualment, el populisme.  El populisme és un terme polític que es destaca per la seva constant apel·lació al «poble» com a font del poder i un vague «sentit comú» com criteri superior. El hi sona allò de “fets i no paraules”, els hi sona “nosaltres complim”, dues expressions populistes que emmarquen la seva trajectòria de gestió al llarg d’aquesta legislatura.

La seva consideració de la Casa de la Vila com a finca privada, negant-se a compartir les claus de l’ajuntament amb la resta d’elegits del municipi. La seva aversió a la democràcia, rebutjant que els veïns i les veïnes poguessin votar lliurament en un local municipal al referèndum de l’1 d’Octubre, són manifestacions populistes.

Han passat anys amb una falta de criteri democràtic que els ha impedit que fins aquesta legislatura no s’hagin deixat participar directament els veïns i les veïnes en els pressuposts, que no s’hagi impulsat uns pressupostos participatius, i quan s’ha fet ha estat gracies a les propostes de l’oposició.

La seva falta de voluntat de servei als veïns i de democràcia en la gestió no ha permès als veïns i regidors conèixer despeses. Despeses que masses vegades s’han dut a terme mitjançant modificacions repetides del pressupost.

Obscurantisme informatiu que ha tingut la seva màxima expressió en la publicació local “Nosaltres”. Durant aquests quatre anys mai han mencionat un acte fet per cap organització social que no participes del seu cercle social.  La llista d’actes que es molt llarga, però no hi ha hagut cap menció als actes organitzats per l’ANC, per Omnium o per l’Associació de Dones. Res, com si no existissin al municipi.

Per no parlar dels seus incompliments de programa. Als Monjos el veïnat encara estan esperant el pont sobre el Foix que repetidament van prometre en el seu programa d’actuacions.

Populisme és rebutjar la cultura. Hem passat quatre anys més veient com es degradava la joia romànica de Santa Margarida, com seguíem sense que es fes cap exposició sobre l’important patrimoni ibèric del municipi.  Com es permetia que grans masies s’anessin degradant arquitectònicament, sense cap protecció. Populisme anticultural, per titllar-lo suaument, es creure’s intel·lectualment superiors al que diu l’Institut d’Estudis Catalans i no acceptar les denominacions de lloc que l’entitat proposa.

Durant aquests quatre anys els hi hem presentat 46 mocions per millorar la vida dels nostres veïns i de Catalunya, algunes de les que han estat aprovades no han arribat al seu destinatari.

Repeteixen “Tot pel poble”, però seguim amb la queixa permanent de la recollida d’escombraries. L’any 2015 els hi vam presentar una moció per millorar la ubicació dels contenidors. Van votar en contra. La seva cultura ecològica ha estat teatral i davant grans declaracions hem vist com es mantenia la contaminació de les aigües del Foix, les pudors, els fums i els soroll.

“Tot pel poble”, però quan el poble de La Ràpita demana que es modifiqui o millori el traçat del carril bici que està mal senyalitzat, dificulta l’aparcament etc, no l’hi fan cas. Tot pel poble però quan més de 700 persones utilitzen diàriament l’estació de tren de Santa Margarida i els Monjos, els terrenys de Cal Barreres, de propietat municipal, continuen sense arreglar per facilitar l’aparcament dels seus vehicles. No han volgut fer un cens d’habitatges desocupats en mans de grans tenidors com a primer pas per incrementar el nombre d’habitatges socials per els nostres joves o les persones necessitades.

Es evident que podria seguir amb més exemples. Però prefereixo acabar posant sobre la taula la seva falta de solidaritat democràtica. El dia de Sant Jordi una persona va anar a la parada que tenia Esquerra davant la Plaça de l’església amb un cúter i amb crits, intimidacions i insults va arrencar una pancarta. Vostès ho van saber al cap de poc, perquè la policia municipal va fer constar la incidència. I no han tingut la dignitat de mostrar ni privadament, ni públicament la seva solidaritat democràtica contra aquestes actituds feixistes.

Amb aquestes situacions hem viscut quatre anys importants per la Història de Catalunya i pel municipi. Que ens han portat a uns resultats històrics a les darreres eleccions al Congres Espanyol. Esperem, que si els electors així ho volen, hi hagi un canvi en la gestió d’aquest ajuntament. Si és així, des d’Esquerra tornarem a portar la democràcia al municipi i si vostès estan a l’oposició ja els hi dic ara, rebran un tracte més digne del que nosaltres hem rebut, i els veïns i les veïnes gaudiran del tracte informatiu i administratiu al que tenen dret.

La renda bruta mitjana per habitant Catalunya (2016) va ser de 17.000 €.  A l’Alt Penedès va ser de 16.100€,  tot i haver augmentat els ingressos per càpita, la xifra encara no arriba a la mitjana de Catalunya.

Pel que fa als municipis de més de 5.000 habitants de l’Alt Penedès destaca Sant Sadurní per ser l’únic per sobre de la mitjana catalana amb 17.700 €. El segueix Gelida amb 16.300 €, Vilafranca amb 15.800 i per últim Santa Margarida i els Monjos amb 15.600 €.

Segons l’Institut d’Estadistica de Catalunya (Idescat) la renda bruta per habitant va créixer un 1,3% a l’Alt Penedès respecte a l’any anterior.

En Joan Arasa Bertomeu va néixer a Besiers (Occitània) l’any 1917, en el si d’una família amb arrels a la Sénia (Montsià), que arriba a Sant Cugat de Sesgarrigues fugint de la grip espanyola de 1918 i de la Gran Guerra. Poc temps després, quan el seu pare va trobar una feina de barrinaire a la pedrera d’una fabrica de ciment, va anar a viure a Santa Margarida i els Monjos.

A Barcelona s’afilia a la CNT i paga els seus estudis treballant a les nits de forner. L’any 1938, havent combatut al front de Balaguer participa a la batalla de l’Ebre i el 26 de juliol passa el riu per Flix, amb la 60 brigada mixta, 240 batalló. Després d’una batalla acarnissada, a Vilalba dels Arcs,  el donen per mort el 27 d’agost de 1938.

Amb aquest fet luctuós, que mai va ser, comença un periple d’hospitals, presons, camps de concentració i batallons de treballadors: Gandesa, Artesa de Segre, La Corunya, Miranda d’Ebre, Lleó, Burgos, Villena, etc. Sempre considerat “desafecto” i amb la motxilla de l’esperpèntica acusació franquista de “auxilio a la rebelión”. Quan aquesta part de la història va acabar, va començar el servei militar a les ordres del vencedors. Una joventut perduda, mai va perdonar als qui l’hi van robar.

Escoltador amatent de les noticies de la BBC en castellà i lector voraç, des de una catalanitat militant i el ressentiment per allò que l’hi havien robat, creia en el pragmatisme de la reconciliació, va ser jutge de pau i tinent d’alcalde de SMiMonjos als anys 70. Moria l’any 2003 i l’any 2010 el president Montilla l’hi va retre un homenatge pòstum “En reconeixement per la seva contribució a la causa de la llibertat i la democràcia. Sigui el seu compromís durant aquells anys de foscor exemple de generositat, dignitat, coratge i amor a la llibertat, a la democràcia i a Catalunya”.

En Joan Arasa era el meu pare. Amb ell, vull retre homenatge a una generació perduda i posar fi a una etapa personal. Aquesta és la darrera de les Històries del Penedès que signo.

Han estat 500 setmanes en que he repassat cinc-centes pàgines de la Història del Penedès, 500 articles passejant per tots els pobles de la vegueria, buscant arxius i biblioteques per trobar les belleses del nostre passat. Em faig meves unes paraules d’en Josep Pla “Totes les coses belles fan dormir, i per això el perill de quedar-se adormit al nostre país és permanent”.

Gràcies als companys i companyes del 3 de vuit, als lectors que m’han acompanyat, als que han enviat els 1.728 comentaris que amb promptitud he intentat respondre, als que amb paciència de sant han retallat i col·leccionat aquestes històries, als que han discrepat i  als qui, anònimament i amb insults personals, m’han esperonat a trobar el passat d’aquesta part de Catalunya i divulgar-la. Entre tots i totes hem fet país.

Publicat a El 3 de vuit el 29 de març de 2019

La manca d’higiene i una població amb alimentació escassa i pobre feien molt vulnerables a les persones per contraure qualsevol malaltia. El Vendrell, com la resta de localitats del Penedès, s’ha vist afectada al llarg de la seva història per epidèmies o marfugues. La marfuga que afectà el Vendrell,  Albinyana i d’altres localitats del sud de la comarca, l’any 1911, fou el còlera.

A la portada del número 434 (1-10-1911) de Ilustració Catalana, es publicaven nou fotografies per distingir “Els vencedors de l’epidèmia del Vendrell”. La Ilustració Catalana fou una revista editada a Barcelona entre els anys 1880 i 1926, hi col·laboraren plomes tan importants com Josep Alemany, Joan Margall, Narcís Oller, Josep Carner, Joaquim Ruyra, Folch i Torres, el jove Josep M. Segarra, etc.. Pretenia mantenir viu l’esperit que havia impulsat la Renaixença.

En aquell exemplar de la Ilustració hi havia una crònica “La epidemia del Vendrell” signada per Ramon Ramon i Vidales (1857-1916). En Ramon Ramon ha passat a la història com “saineter”, però fou molt més: dramaturg, poeta, periodista, actor, impressor, novel·lista. En Ramon era un vendrellenc de soca-rel, un liberal i un progressista. Va dirigir les publicacions El Vendrellench i El Baix Panadès. Al Baix Panadès no va reconèixer que la malaltia era el còlera fins que va desaparèixer l’epidèmia.

L’article de la Ilustració explica que centenars de persones van caure malaltes a partir del 31 d’agost “com si hagués passat un mal vent exterminador”.  “L’esverament és gran, immens, inenarrable, y la meitat dels veins fugen sense saber la major part on feran cap y queda reduïda la població, a una meytat, y d’aquesta la meytat al llit” i segueix “Y va arribar un moment en que quedava un sol metge, en Salvador Reventos, qui va ser un hèroe, perque els altres queyen malalts”.i.”el senyor rector Mossen Esteve Font que també portava la pesta a la rectoria, morint una vella serventa”.

“Paraven totes les treballades y obradors y hagues estat la miseria per la vila sino hagues acudit Catalunya a l’auxili dels vendrellencs malaurats, y s’ha pogut donar gallina, ous, pa y demes quevieures y almoines en metalic a tans pobres malals”. Durant la quinzena que va durar l’epidèmia es van distribuir diàriament una quarantena de gallines, cinquanta dotzenes d’ous i una quarantena d’arroves de pa. Per ajudar a la població van arribar al Vendrell 30 germanes carmelites i  quatre metges.

En Ramon acaba la crònica agraint a tots els que van ajudar al Vendrell: autoritats sanitàries, metges, monges, clergues, poble de Catalunya, que en quinze dies van poder aturar una epidèmia “que semblava era imposible de març de mitx any”.

Publicat a El 3 de vuit el 08 de març de 2019

Gràcies a totes les persones que han fet possible que el post de Facebook del dia 3 de març de 2019 titulat “Rua de Carnaval de 2019 a Santa Margarida i els Monjos”, on hi havia la fotografia d’unes participants a la Rua promoguda per l’Ajuntament, fos el que ha rebut més comentaris de la història de la meva pàgina. Gràcies al “conegut i indigne personatge” que va començar, incentivar  i mantenir els comentaris masclistes amb clara utilització política, i a tots i totes els que amb intenció dubtosa o malaltissa han col·laborat insultant-me o amenaçant-me. De nou han reflectit públicament la pobresa intel·lectual d’alguns dels membres del partit que governa el municipi des de fa més de quaranta anys.

Malgrat el parer generalitzat de la comarca, he de constatar que no tothom que viu a SMiMonjos correspon al mateix nivell moral. Gràcies a les persones que han posat seny i han donat suport. Gràcies al silenci de les protagonistes per la seva dignitat, i als que no s’han deixat enganyar i han denunciat la utilització electoralista de les fotografies. A tothom refermo el meu compromís i fidelitat en la lluita per la igualtat de gènere i per un municipi democràtic.

Josep Maria Baig i Aribau, va néixer a  Barcelona l’any 1905, era família del poeta Maragall i modelista d’ofici. Catòlic de pedra picada, de profunda consciència catalana. Va ser un dirigent obrer a Vilanova i la Geltrú. L’any 1933 era el President de l’ Associació d’Obrers de “Productos Pirelli, S.A”, un sindicat independent.

L’any 1948, seguint les passes d’un altre vilanoví, Guillem Rovirosa i Albet, va ser el fundador de l’HOAC (Hermandades Obreras de Acción Católica) a Vilanova. L’HOAC és un moviment fundat a Madrid el 1946 en plena dictadura franquista pel penedesenc Guillem Rovirosa i Albet amb el patrocini del cardenal Enric Pla i Deniel. Es tracta d’un moviment especialitzat en el món obrer i d’àmbit estatal. El seu objecte és difondre en tot l’àmbit de la nació, entre la classe obrera, un alt ideal de conquesta espiritual del poble per a Crist i de conquesta social d’un sa benestar per a tots. Durant els anys seixanta molts dels seus membres participaren en la fundació de Comissions Obreres i foren força actius contra el franquisme.

Guillen Rovirosa i Albet va néixer a Vilanova i la Geltrú l’any 1897 i va morir a  Madrid l’any 1964. L’any 1936, en plena guerra civil,  fou elegit President del Comitè Obrer de l’empresa “Rifà Anglada” de Madrid, on treballava de director tècnic. L’any 1939 fou empresonat per haver estat membre d’aquell Comitè Obrer. Va estar dos anys empresonat. L’any 1946, fundà la HOAC. L’any 1957 va ser atropellat per un tramvia i se li amputà una cama, llavors va anar a viure a Montserrat. És autor de Cooperativismo Integral (1959). El Primer Traidor Cristiano, Judas de Keriot, el apóstol(1962). El Primer Santo Cristiano, Dimas el ladrón. (1962). ¿De quién es la Empresa?.. Manifiesto Comunitarista.

Josep Maria Baig i Aribau des de l’HOAC continuà, semi-clandestinament, la seva tasca sindical i de defensa de Catalunya. Aquesta activitat li comportà denúncies de col·laborar amb el “Socor Roig”. L’any 1949, davant el tancament de la fàbrica de sabatilles “wamba” Pirelli (del c/ Sant Roc de Vilanova) i l’acomiadament de les 159 dones que hi treballaven, les va esperonar a defendre la readaptació dels seus llocs de treball a l’altra fàbrica Pirelli de Vilanova. Un any després, les dones van ser admeses, però les amenaces que havia rebut i rebia Josep Maria Baig van ser considerables. Les coaccions que rebia també li venien per les seves activitats en pro de la cultura catalana (va ser el cap visible en l’organització del primer concurs de sardanes de Vilanova, l’octubre de 1945). El juny de 1952 emigrà a Brasil i dos anys després s’establí a Montevideo (Uruguay). Allí va ser elegit President de l’Esbart del Casal Català. Posteriorment va emigrar a Veneçuela l’any 1975 on morí l’any 1983.

Publicat a El 3 de vuit el 1 de març de 2019

Santa Fe del Penedès, l’any 1936, quan el municipi tenia uns 250 habitants, va canviar de nom i, seguin l’onada laïcista, es va anomenar La Torre del Penedès.

El dia 3 de juliol de 1937, l’alcalde-president del Consell Municipal de La Torre del Penedès, en Francesc Vallés, s’adreça al president del Comitè de Responsabilitats del Departament de Finances de la Generalitat de Catalunya, per informar-lo que el Comitè de Milícies Antifeixistes s’havia apropiat de Can Galup, casa actualment desapareguda.

Quan hi va haver el cop d’estat franquista els Comitès de Milícies Antifeixistes van fer el que els hi va convenir. Ara l’alcalde  demana que es regularitzi la situació posant Can Galup a nom del Consell Municipal, ja que  era el Consell qui l’havia adequat com escola mixta. Can Galup era propietat de d’en Dionís Galup, però l’alcalde explica que ara no sabien qui era l’amo, ja que “havia desaparegut”.

Al mateix document en Francesc Vallés demana un informe favorable al decomís per part del Consell de tres propietats més, per tractar-se d’individus afectats pel Decret del 5 d’agost de 1936, que permetia que els ajuntaments, partits i sindicats d’esquerra poguessin confiscar propietats d’elements contraris al règim.

En concret demana apropiar-se dels bens de Feliciana Ferret -anomenada La Ferreta- per “haver demostrat en temps del Bienni Negre anar contra el règim, i ho prova el fet que en un dels edificis hi tenia un Centre Agrari”. El Bienni Negre fou el període de la Segona República Espanyola comprès entre les eleccions legislatives del novembre del 1933, que donaren una majoria a la dreta,  i les eleccions del 16 de febrer de 1936, en què triomfà el Front Popular.

També diu que cal apropiar-se dels bens de Enric Puig per haver estat condemnat pels Tribunals  Populars acusat de “feixista”. El tercer propietari de qui cal apropiar-se dels bens és d’en “Pon” de Baldús, el qual va desaparèixer i es desconeix el seu “parador”.

En un document del dia 7 del mateix mes, adjunta un acurat inventari dels bens que hi ha a un parell de cases. Cal Benet Xic del carrer de la Riera, de qui no esmenta la propietat, era una casa de no gaires recursos, diu que hi ha 18 botes, 1 premsa, un balancí, 1 sopera, 1 llit amb matalàs de clin, 1 llit amb una màrfega de palla, 2 “palanganers”, 2 calaixeres,…..

Contràriament, la casa propietat de “La Ferreta” -actual Cal Ferrer- era de possibles, i la relació de bens inventariats és molt més extensa: 23 botes grans, 3 botes xiques, 19 botes amb vi, 4 tines, 1 tartana, 1 caixa amb una sella, 31 cadires, 10 “sillons”, 2 “sofàs”, 7 llits, 1 piano, 1 gramòfon, 1 nevera, 2 pedestals, 35 plats, 1 prestatge amb vaixelles, 1 pastera, 1 bufet amb 38 plats, fruiteres, 6 bufetes de llard, etc, etc….

L’alcalde afirma que aquests bens serviran per arreglar l’escola i disposar de material escolar.

Publicat a El 3 de vuit de 22 de febrer de 2019

Sant Joan Samora, és un nucli de població del municipi de Sant Llorenç d’Hortons. Al costat d’una masia anomenada la Casa Gran, hi ha l’església romànica de Sant Joan Samora. L’església es troba ubicada sobre un petit turó des d’on es poden contemplar unes excepcionals vistes del paisatge de vinya i camps que caracteritza al municipi.

Aquesta església apareix documentada per primera vegada l’any 1080 en una donació que feu el clergue Seniofred a l’abat Andreu de Sant Cugat. Aquest clergue donà al monestir diversos béns mobles i immobles. A canvi, l’abat Andreu encarregà a Ramon Seniofred l’església de Sant Joan Samora, amb les terres vinyes, i d’altres pertinences perquè les treballés. L’any 1182 la capella és esmentada com Sant Joan Moragrega. Històricament Sant Llorenç d’Hortons va formar part del terme municipal del Castell de Gelida i l’església de Sant Joan Samora era sufragània de la de Gelida el 1304. El 1453 ja figura integrada a la parròquia de Sant Llorenç d’Hortons, d’on figura com sufragània del segle XV en endavant.

El material emprat en l’obra és la pedra, tallada en carreus regulars a l’absis i irregulars a la resta. És un edifici d’una sola nau rectangular capçada a l’est per un absis semicircular amb una capella afegida a la façana nord. L’absis, té una finestra de doble esqueixada. Aquesta nau està coberta amb una volta de canó lleugerament apuntada, que es troba reforçada per dos arcs doblers. Tant els arcs com la volta arrenquen d’una imposta.

La porta d’accés, d’arc de mig punt amb arquivolta i impostes, està situada al mur de migdia. L’exterior, fet amb grans dovelles, està resseguit per un guardapols decorat amb estries. Coronant el mur de ponent trobem un campanar de cadireta de dos ulls, reformat al llarg dels segles i coberta exterior de teula a dos vessants.

En el mur nord, a l’esquerra de la primitiva construcció romànica, es van afegir una capella lateral i una sagristia en època moderna. Precisament en aquesta capella trobem una pica baptismal romànica certament curiosa, l’any 1926 Mn. Trens ja la descrivia com una pica molt interessant. Té forma troncocònica amb les parets rectes. S’assenta damunt d’un peu afegit posteriorment. La seva estructura és circular i la part superior és envoltada per grossos bordons. A sota mateix hi ha una sanefa en relleu de motius triangulars invertits. A la part inferior hi ha un altre gros bordó i, en sentit ascendent, un altre sanefa en relleu formada per una mena de puntes de llança, o bé triangles acabats amb petits rombes. Tota la superfície és coberta d’una capa de pintura de color terrós.

La Capella de Sant Joan Samora està inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Publicat a El 3 de vuit el 15 de febrer de 2019

En commemoració del cinquanta aniversari de la restauració dels Jocs Florals, el 10 de maig de 1908, es col·locà a Vilafranca la primera pedra del monument, dedicat a qui fou un dels filòlegs més importants de la Renaixença, Manuel Milà i Fontanals (Vilafranca 1818–Barcelona 1884). Hi assistiren diferents intel·lectuals del moment, Carmen Karr,  Marcelino Menendez Pelayo, alcaldes, la comissió organitzadora de l’homenatge, autoritats civils i eclesiàstiques, premsa, família  i un nombrós públic.

El primer projecte de monument el realitza el jove arquitecte, historiador, crític d’art, assagista, poeta i agitador cultural Josep Pijoan i Soteras (Barcelona, 1879- Lausana, 1963) i l’escultor noucentista Ismael Smith Marí  (Barcelona, 1886 – Nova York, 1972). Consistia en un basament sobre el qual hi havia la figura de Milà i Fontanals assegut en una càtedra i al·legories de les regions de la Corona d’Aragó. Aquest projecte s’abandonà i es decidí fer un concurs públic. El mes de març de 1909 es feia saber que el guanyador del concurs havia estat el projecte  del pintor, projectista i director artístic Enric Monserdà i Vidal (Barcelona 1850 – 1926). Els problemes econòmics van fer que l’execució definitiva del monument fos més senzilla que la del projecte guanyador, però no en perdé l’essència. Enric Montserda i Josep Puig i Cadafalch  van dirigir l’obra.

D’un pedestal de secció en creu, s’aixeca una columna jònica coronada amb l’Àngel de la Fama, que porta en una mà una palma i en l’altra una Venus de Milo sobre una bola del món. L’Angel, que simbolitza el triomf de la bellesa, és una creació de l’escultor Eusebi Arnau i Mascort (Barcelona 1863-1933). A banda i banda de la columna i damunt del pedestal, hi ha dues figures de bronze de cos sencer, d’una pubilla portant un llaüt i d’un guerrer amb una arpa que sostenen branques de llorer sobre el bust de Milà i Fontanals;  representen la poesia popular catalana i l’èpica castellana, també són fetes per Eusebi Arnau. El bust d’en Milà sostenint una ploma i un llibre està fet  per l’escultor  Manuel Fuxà i Leal (Barcelona, 1850-1927). El monument descansa sobre una base circular de tres esglaons.

Amb una important assistència de públic, i presidida pel Dr. Torras i Bages, es va fer la inauguració del monument el 30 d’agost de 1912 durant la Festa Major. El sacerdot i poeta mallorquí Miquel Costa i Llobera va escriure uns versos per aquella ocasió que després va incloure en el seu llibre Horacianes:  …..s’alça de nou el mestre ja immortal./Tard s’és alçat el monument de glòria,/però sa imatge durarà en la història/més que aqueix bronze, son tribut d’honor./Mostra en Milà a tos fills, oh Catalunya!, /i ton jovent fins a l’edat més llunyà /veneri de la raça el gran Mentor.

Publicat a El 3 de vuit de 08 de febrer de 2019